MENU

28 juny, 2013 Comentaris (0) Visualitzacions: 254 Cinema Jep Soler










Des de sempre el cinema ha viscut dels remakes, de les versions d’altres pel·lícules realitzades anteriorment. Normalment, tret d’alguna agradable excepció, el resultat és molt menor que l’original. El cinema de terror no n’ha quedat al marge i  als darrers anys s’han viscut versions molt ben aconseguides (La matanza de Texas, de Marcus Nispel, El …

Leatherface en 3D i ben acompanyat

Des de sempre el cinema ha viscut dels remakes, de les versions d’altres pel·lícules realitzades anteriorment. Normalment, tret d’alguna agradable excepció, el resultat és molt menor que l’original. El cinema de terror no n’ha quedat al marge i  als darrers anys s’han viscut versions molt ben aconseguides (La matanza de Texas, de Marcus Nispel, El amanecer de los muertos, de Zack Snyder), algunes que milloraven l’original (L’última casa a l’esquerra, de Dennis Iliadis, Els turons tenen ulls, d’Alexandre Aja) i moltes de vomitives (Maniac, de Franck Khalfoun, Halloowen, de Rob Zombie). Amb la incursió del 3D a tots els nivells s’aprofiten per fer unes quantes noves visions d’aquests clàssics del gènere. Us volia parlar de La matanza de Texas 3D, de John Luessenhob.

Primer de tot, vull deixar clar que no és un remake, l’argument és diferent aprofitant personatges ja coneguts. Aquest és un bon punt de partida, de fet el film té molts elements a favor, tot i les critiques ferotges que ha rebut i que no li fan justícia.

Història: els títols de crèdit fan un resum esplèndid de la pel·lícula original de Tobe Hooper i ens situen perfectament en la trama. Arrenca amb l’arribada a la casa de la família Sawyer de la policia, després d’haver rebut la denúncia de l’única supervivent de la matança. En aquell precís moment els habitants del poble també acudeixen per fer justícia. Aquesta justícia és entesa com l’aniquilació de tota la família de caníbals. Tota? No. Quedaran una nena petita i en Leatherface. Ens traslladem vint anys després per conèixer la nena, a punt d’emprendre un viatge als seus orígens biològics i conèixer el que queda de la seva agradable família. El recurs no és nou, d’en Jason ja en coneixíem una parenta, i d’en Myers, i d’en  Bateman.

Clima: la majoria d’amants del cinema de gènere dels anys vuitanta opinen que una pel·lícula ha de tenir tres ingredients essencials: sexe (amb un parell de pits n’hi havia prou), crims sanguinaris (mutilacions, budells, sang, fetge, de tot) i espants (l’escena d’ajupir-se davant del mirall i saber que quan s’aixequi es veurà l’assassí reflectit és la preferida, quan no passa hi ha una exclamació de decepció que s’apaga quan el protagonista es gira i se li clava un ganivet immens a la budellada). En aquesta pel·lícula, hi trobareu tots els ingredients i més. La part femenina és molt atractiva, la part masculina: paios corpulents, el xerrac funciona a tort i a dret i la sang rega gran part del metratge.

Leatherface: torna a ser el gran protagonista mut de la pel·li, la seva presència omple amb tots els sentits la pantalla i, tot i que no és gaire àgil, acaba aconseguint els seus objectius. Jeb Sawyer (el seu nom real, semblant a Jep Soler?) no evoluciona en cap sentit, continua acumulant carn humana de primera qualitat en el seu particular escorxador. Tot i que al principi del film ens posicionem en contra seva, perquè sap greu que aniquili els joves que visiten casa seva, acabem anant a favor seu. L’espectador ha de triar entre els habitants malèfics del poble o els últims Sawyer, és difícil l’elecció. Si amb Dexter o amb Hannibal sembla fàcil defensar i patir pels criminals, a La matanza de Texas 3D és més complicat perquè en Leatherface no té un codi ni ens cau simpàtic.

Moments: era habitual que als films de terror dels vuitanta hi hagués unes escenes predilectes, d’aquelles que recordes durant temps. A més de les arts del xerrac de Leatherface voldria destacar dos moments: quan es cus la màscara de pell a la cara amb una agulla “discreta” i quan, perseguint una noia amb el xerrac, apareix al mig d’una fira i coincideix amb el porc amb túnica de Saw, el seu enfrontament no porta enlloc però fa gràcia.

No sé si arribarà a les pantalles catalanes, ho dubto. De totes maneres no crec que sigui justificat el 3D, més enllà de la impressió que pot fer veure un xerrac dirigint-se a la cara, més o menys com Piranha 3D, una de les grans pel·lícules bastardes dels darrers anys que només es justificava el 3D per una titola als morros.

Des de sempre el cinema ha viscut dels remakes, de les versions d’altres pel·lícules realitzades anteriorment. Normalment, tret d’alguna agradable excepció, el resultat és molt menor que l’original. El cinema de terror no n’ha quedat al marge i  als darrers anys s’han viscut versions molt ben aconseguides (La matanza de Texas, de Marcus Nispel, El …










Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.