Benvolgut James Gandolfini,

Li escric aquesta carta per demanar-li perdó, perdó de tot cor. He pecat. I no un cop, sinó dos. Per començar és imperdonable que li escrigui aquesta carta quan ja fa tants de dies que ens ha deixat. Perdoni, però és que no em queden hores a la meva vida. Des que sóc pare tinc una vida desordenada. Dormo poques hores i vaig cansat, molt cansat. No tinc temps per res. Exactament com vostè quan anava al Bada Bing, però amb un altre sentit. Ja m’entén. Però el segon pecat encara és més greu. Poques hores després de la seva mort, uns companys bastards em van enviar un whatsapp per comunicar-me la seva mort. Eren les set del matí. Producte de la meva son, en un primer moment vaig pensar “qui és aquest Gandolfini?”. Quin error, mare meva. No el vaig relacionar amb Tony Soprano. Ho reconec, mereixo un tret al clatell.

És per això que un cop més li demano perdó. Sisplau, perdoni’m. Vostè és una icona per a mi. The Sopranos va ser la primera gran sèrie que vaig veure. El seu paper és irrepetible, immens, grandiós, extraordinari, descomunal, apoteòsic, formidable, genial, increïble, únic, meravellós, prodigiós, extraordinari, colossal, portentós…La seva mort ens ha consternat i ens ha deixat orfes del seu gran talent. Els serieaddictes ja tenim el nostre primer màrtir.

Senyor Gandolfini, com a bon Soprano suposo que a hores d’ara està a l’infern o al purgatori. Estigui on estigui, descansi en pau.