Després de la sisena temporada ja no ens queda cap dubte que Californication es nodreix de si mateixa amb una trama que no avança i uns diàlegs i relacions entre els personatges que sembla que queden estancats donant voltes al mateix, que és el sexe, amb un David Duchovny depredador de dones californianes de tota edat i mida i a qui no veiem mai escriure un llibre tot i que sigui la seva professió principal.

Queda lluny el primer capítol que va xocar a tothom, en què una monja feia una fel·lació a David (Hank Moody), en una església de Los Angeles, amb les consegüents queixes dels grups més conservadors americans i dels estats menys liberals com Arkansas, Lousiana, les Carolines, Alabama o Mississipí, que havien de veure aquesta escena repetida fins a la sacietat a les llars tocades per la llum de Déu,  Jesucrist i la verge Maria. Un insult per ells, vaja, i per mi, una bona tocada d’ous que es mereixen per retrògrads. Però no vull continuar insultant.

Els What the fuck moments són els que en realitat aguanten Californication de perdre’s en  l’oblit tot i les crítiques per l’estancament que he esmentat abans. Hank continua practicant el sexe en esglésies, parcs recreatius i fins i tot cementiris. La seva filla, la Becca, ha decidit seguir les passes del seu pare i convertir-se en escriptora. Per això, acaba al llit amb un nano de vint anys que sembla un ós pelut horrorós. Charlie Runkle, l’agent calb literari de Hank, es troba immers en un joc homosexual hilarant de què es vol escapar i no sap com fer-s’ho. I l’últim capítol deixa les portes obertes a una setena temporada en què segurament veurem més depravació i bogeria californiana sense finalitat, armes letals pels rednecks conservadors americans i sectaris que em recorden un gran nombre de membres del Partit Popular que, quan els escolto, em fan venir migranyes, mal d’estómac i ganes de convertir-me en la versió ibèrica d’en Hank amb els seus what the fuck moments, una sèrie que estic segur que tindria cabuda a la ment fèrtil de Callahan Ruiz, també fan de Californication, i pel qual treballaria sense cobrar, tot i les meves  públiques habilitats nul·les per a l’actuació.

Californication ha de continuar igual; inamovible, nimfomaníaca i amb el toc absurd d’slapstick que la caracteritza. És igual que la trama no avanci. Tampoc avança el cinema de l’Albert Serra i no ha passat mai res tot i les sonores roncades a les sales de cinema per on han passat els seus interminables films de Reis Mags. Però ja he dit que avui no insultaria a ningú i menys en Serra, director gloriós i antibastard com pocs.

Abaix,  un powerpoint amb els secundaris de la sisena temporada. Ja veieu que no m’avorreixo gens ni mica. La vida ha de tenir alguna finalitat. Escriure per als bastards sembla que és la meva.

What the fuck