MENU

23 juliol, 2013 Comentaris (9) Visualitzacions: 464 Cinema David U. Ruiz / @callahan_ruiz

Títol


Director


Actors


Un advertiment: amb Expediente Warren: The conjuring no es pot caure en l’error d’esperar veure un nou Insidious, com han fet molts. Els dos films, tot i estar vinculats aparentment per temàtica, són molt diferents.

‘Expediente Warren’: James Wan posseït per John Carpenter

James Wan és, a dia d’avui, el nou John Carpenter. Feia temps que esperava l’adveniment del relleu generacional d’un dels grans mestres del cinema de terror i fantàstic de tots els temps, algú que aconseguís amb ben poc crear atmosferes, transmetre emocions, descriure i narrar l’horror. Wan és l’home, n’estic convençut. N’hi ha prou de repassar la seva filmografia, nodrida ja de cinc films que, tot i les seves intranscendents deficiències, acaben sent incontestablement espantosos: Stygian (2000), Saw (2004), Silencio desde el mal (2007), Insidious (2011) i aquesta darrera Expediente Warren: The conjuring (2013). Wan és, per damunt de tot, un excel·lent narrador, un coneixedor del llenguatge cinematogràfic i del terror com pocs des que John Carpenter, el mestre novaiorquès que només volia fer westerns i va acabar sent un dels renovadors del gènere, va retirar-se inexplicablement de la primera línia. L’habilitat d’hipnotitzar-nos partint d’una idea simple, normalment connectada amb horrors molt populars (el terror nocturn, els ninos, els visitants de dormitori, etcètera), i la facilitat que té per arrossegar-nos a les seves entranyes i desenvolupar-la gràcies al seu depurat estil narratiu, senzill i directe, defugint en els moments clau l’efectisme pueril que ha inundat el gènere darrerament, són les seves grans virtuts.

Després de l’imprescindible Insidous, possiblement el seu millor film fins a l’actualitat, Wan aborda amb Expediente Warren: The conjuring la màxima del “més difícil encara”. Efectivament, el director malaisi radiografia en aquesta nova proposta un cas de fenòmens paranormals verídic molt popular als Estats Units sobre una família, els Perron, que a inicis de la dècada dels setanta va ser assetjada per esperits malèfics i aterradors, i el combat que van establir contra ells els Warren, un reputat i respectat matrimoni dedicat a l’estudi i anàlisi de tota fenomenologia relacionada amb la parapsicologia. En definitiva, una història a priori massa vista (el Poltergeist de Tobe Hooper, i els seus incomptables succedanis, en són el gran referent). Però això no és cap problema, perquè Wan agafa allò típic, tòpic i conegut per posar-s’ho de part seva, orquestrant des del seu ull, des del seu estil marca de la casa, una direcció d’actors esplèndida (magnífics Vera Farmiga i Patrick Wilson; aquest, el seu actor fetitx), un exquisit disseny de producció i una atmosfera angoixant creixent que no només es va estenent per tots els habitacles de la casa, sinó que traspassa la pantalla i bufeteja la cara de l’espectador fins al desenllaç de la trama. A recordar dues escenes magnífiques, per un servidor les millors del film: la primera de la nina a mode de pròleg, i la segona quan alguna cosa irromp al dormitori de les nenes en plena nit, en què el director juga amb un dels horrors infantils més coneguts: la suposada presència d’algú sota el llit, rere la porta de l’habitació, amagat entre les ombres, observant-nos. Wan planifica aquestes escenes amb tal mestratge que acaba no ensenyant res en absolut, estirant la tensió i l’angoixa dels protagonistes i de l’espectador fins al punt que, quan es resolen, es reben com un pur alliberament. Memorable és l’acció dels vint minuts finals, amb un crescendo taquicàrdic coronat amb un pla final, el de la caixa de música de tancament de la història, un pla que és una autèntica meravella per la simplicitat, per la càrrega emocional i narrativa, i perquè remet a la complicitat directa entre l’autor i l’espectador, i a l’essència de l’horror en estat pur, aquell que s’ha d’imaginar. És justament a partir d’aquest nivell de connexió psicològica que Wan assoleix tant amb els actors com amb el púbic, i amb insultant facilitat –tal com feia el millor Carpenter–, quan aquest dóna forma al mal, el materialitza, el fa visible, i pren la metxa dels focs d’artifici i dels FX. Majestàtic Wan!

Un advertiment: amb Expediente Warren: The conjuring no es pot caure en l’error d’esperar veure un nou Insidious, com han fet molts. Els dos films, tot i estar vinculats aparentment per temàtica, són molt diferents. El primer irradia frescor, originalitat, humor, i molta mala llet, un producte molt proper a la sèrie B, i, en concret, a la dels vuitanta. El segon, amb un pressupost molt més ampli al darrere, dóna forma a una història de tall més clàssic, molt més vista, que ens remet de manera ineludible a films com El exorcista (William Friedkin, 1973), Al final de la escalera (Peter Medak, 1980) i Poltergeist (Tobe Hooper, 1982), però, tot i així, ens torna a fer patir com aquests en el seu moment, i fins i tot els supera. És precisament amb aquest doble i divers exercici d’autoria que un s’adona de la maduresa narrativa de James Wan, insòlita per la seva joventut. La pregunta òbvia a partir d’ara és: ¿continuarà Wan treballant i aprofundint el terror i el fantàstic amb el mestratge amb què ho ha fet fins ara, o aprofitarà el seu evident domini del llenguatge cinematogràfic i del seu estil narratiu per fer el salt a un cinema més genèric, més mainstream? Els fans del gènere, orfes de gurus reals des de fa molt, esperem que no ens abandoni, i que la seva confirmació com el director del setè episodi de la infantil i estúpida saga Fast & Furious sigui només un respir, un exercici d’oxigenació mental. Tanta perversió, tanta coneixença de la psique humana i de l’horror, no poden acabar aquí. No.

Un advertiment: amb Expediente Warren: The conjuring no es pot caure en l’error d’esperar veure un nou Insidious, com han fet molts. Els dos films, tot i estar vinculats aparentment per temàtica, són molt diferents.

Títol


Director


Actors


9 comentaris to ‘Expediente Warren’: James Wan posseït per John Carpenter

  1. Hawkeye ha dit:

    El que dius són paraules majors però com a gurú que ets estarem a l’aguait… De tots els seus films em quedo amb Insidious, la més rodona. Però per si de cas seguiré revisant les del seu mestre, el gran John Carpenter, que no em decep quasi mai.

  2. Paul Kersey ha dit:

    Excetuant ‘Fantamas de Marte’, ‘The Ward’, i les seves més que penoses aportacions a ‘Masters of horrors’, Carpenter té una filmografia exquisida, difícilment igualable. Ara es comenta que podria encarregar-se de l’adaptació del videojoc ‘Dead Space’ (n’està enganxat amb 65 tacos!). Només de pensar-hi em poso tonto. ‘Dead Space’ és una saga que barreja l’iconografia Alien amb els films de zombis i dimonis. Esperem que li donin joc per fer-la…

  3. Wes ha dit:

    Carpenter és un mestre, amb això estem d’acord. Ara no crec que faci falta aprofitar qualsevol excusa per parlar d’ell.
    Expediente Warren és una gran peli de terror i la influència de Carpenter és mínima, per no dir nul·la.
    De totes maneres, bon article Callahan!

  4. Callahan ha dit:

    Jo de tu em repassaria films com ‘Halloween’, ‘Asalto a la comisaría del distrito 13′, ‘Alguien me está espiando’, ‘The fog’, i sobretot ‘El príncipe de las tinieblas’… Films on Carpenter treballa la tensió, l’angoixa, el terror, creant atmosfera i sense quasi ensenyar-nos res, en un procés de connexió amb l’espectador per, una vegada atrapat, ensenyar-li l’horror a la cara. Com que entenc que no les has vist, et recomano que te les miris, i després en parlem. Wan rep al Carpenter més seriòs (el més gamberro l’ha adoptat el grandíssim Neil Marshall), i se’l fa seu, no com en Rob Zombie o altres que l’humilien.

    • Wes ha dit:

      uff que pesat… ho he vist tot de Carpenter i continuo pensant que a les pelis de Wan no hi ha influència seva. No estem d’acord, no t’enfadis… no passa res…

      • Callahan ha dit:

        Gràcies per la seva rèplica amb la seva no-argumentació inclosa, senyor David Mann. Una vegada més, les seves no-tèsis són joia pura, caviar pel meu cervell de cacahuet. No m’ho tingui en compte, quan era petit els meus pares no em van estimular com el Jedi que hagués volgut ser, sinó més aviat com a pagesot de la Garrotxa. Perdó… he dit David Mann…? Volia dir senyor Wes. Un plaer, seyoreta.

  5. Hawkeye ha dit:

    Realment és un dels films amb què he passat més por a la meva vida. Influència carpenteriana? Ho podríem discutir però aquí sí que fa evident el domini dels mecanismes narratius per oferir un imparable in crescendo de situacions angoixants i directament terrorífiques. Aquesta per ara és la meva peli preferida. Insidious és correcte, fins i tot bona. Però la resta no m’interessen o ni m’agraden.

    • Callahan ha dit:

      Em recorda a Carpenter en el fet de crear atmosferes amb ben poc, i amb només quatre racons mal il·luminats fer-te passar por de veritat, atrapar-te… Molta gent quan sent parlar de Carpenter ho relaciona només amb la sèrie B més alegre o evident, està clar… Però Carpenter té exemples de narracions terrorífiques més subtils, més elegants, més psicològiques, i que salvant les distàncies em recorden moltíssim a Wan.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.