MENU

2 agost, 2013 Comentaris (7) Visualitzacions: 479 Cinema, Especial World War Z David U. Ruiz / @callahan_ruiz










Més de quaranta anys després del naixement oficial dels morts vivents de la mà del mestre George A. Romero, amb el seu clàssic modern Night of the living dead, el gènere zombi continua aguantant el pas del temps, i lluny de morir en l’oblit es va alimentant amb millor i pitjor encert (The walking dead, …

"Braaaains…!", breu història del subgènere zombi

Més de quaranta anys després del naixement oficial dels morts vivents de la mà del mestre George A. Romero, amb el seu clàssic modern Night of the living dead, el gènere zombi continua aguantant el pas del temps, i lluny de morir en l’oblit es va alimentant amb millor i pitjor encert (The walking dead, Les revenants, In the flesh, Zombieland: the seriesWorld war Z, i un etcètera que té pinta de no aturar-se). Heus aquí un decàleg de les millors aportacions fetes durant aquestes més de quatre dècades d’existència, i que, si més no, ajudaran a comprendre la formació i vigència d’un gènere que per bé o per mal està condemnat a viure eternament.

zombis-zombies-els-bastards-world-war-z-brad-pitt1. La creació de l’univers zombi amb la trilogia Romero,  Night of the living dead (1968), Dawn of the dead (1978), Day of the dead (1985). Romero tenia 114.000 dòlars de pressupost per fer la primera, i va escriure el guió amb el seu soci Jonn Russo basant-se en l’«I am legend» del gran Robert Matheson. La sobrietat del blanc i negre i l’hàbil narració quasi documental, van convertir el film en un dels més impactants de la història del cinema de terror pel seu realisme. Del zombi de Romero s’ha dit (com també de l’extraterrestre de The invasion of the body snatchers de Don Siegel vist l’any 1956) que era una metàfora de la deshumanització creixent i del fals igualitarisme que propagava el comunisme en aquella època. La guerra del Vietnam i el racisme tampoc es van salvar de ser-hi reflectits críticament. El consumisme i el poder dels estats militaritzats van ser els objectes de reflexió en les seves dues posteriors seqüeles, respectivament. Obra cabdal i absoluta del gènere zombi. Els remake Night oh the living dead (Tom Savini, 1990) i El amanacer de los muertos (Zack Snyder, 2004) de primera i segona part, respectivament, no aporten més que un bon entreteniment.

zombis-zombies-els-bastards-world-war-z-brad-pitt2. El virus zombi s’internacionalitza. No profanar el sueño de los muertos (1974), del català Jorge Grau (producció italoespanyola rodadada a la Gran Bretanya), va ser una de les primeres grans imitacions decents del clàssic de Romero. Grau, que en més d’una ocasió ha reconegut que l’objectiu era fer únicament «una bona pel·li comercial sobre morts vivents», va recolzar-se en el popular prototipus zombi de Romero i en el color, per acabar oferint més i millor, tot i les mancances pressupostàries: un film ben fet tècnicament, amb un gore excel·lent, un toc The twilight zone, i uns zombis psicòpates que assenyalaven –amb discurs ecologista inclòs– l’home com a causa directa de la seva existència. Un any més tard, des del Canadà, un jove David Cronenberg sorprenia tothom amb la seva enginyosa i crítica Vinieron de dentro de… (1975), on els zombis estenien l’epidèmia a través del sexe. Un pal a la promiscuïtat dels setanta?

zombis-zombies-els-bastards-world-war-z-brad-pitt3. Lucio Fulci i la zombiexplotation. Fulci, un dels mestres del terror i del gore per excel·lència del cinema italià, per molts encara un desconegut, va ser un altre dels grans receptors de l’imaginari Romero, i un dels impulsors de la zombiexplotation o del spaghetti zombi (un corrent amb una filmografia interminable i casposa per redescobrir, i que es va estendre per Itàlia, Espanya, França i Alemanya, principalment). Zombie 2 (1979) –traduïda aquí com a Nueva York bajo el terror de los zombies–, The city of the living dead (1980) i The beyond (1981), les seves principals aportacions, van acostar-nos al vudú i als orígens més esotèrics del zombi, fruit en part de la seva devoció per la literatura d’Edgar Allan Poe i H.P. Lovecraft. El lent caminar del seus zombis sempre al ritme de melodies electròniques esgarrifoses, i el detall, l’excel·lència visual, i la visceralitat de les escenes més gore (com la mítica rebentada d’ull de Zombi 2), tot i que han estat mimetitzades sense gaire gràcia per infinitat de directors europeus coetanis, ens han deixat meravelloses i impagables imatges zombi en el record, entre elles la inenarrable lluita entre un zombi i un tauró. Lucio Fulci’s rules!

zombis-zombies-els-bastards-world-war-z-brad-pitt4. Thriller (John Landis, 1983): el zombi inagura el videoclip. Diu la llegenda, que quan Michael Jackson va acabar de veure Un hombre lobo americano en Londres (1981), va trucar de seguida al seu director, John Landis, impactat per la transformació licantropa que hi havia en el film, i li va dir que volia fer un vídeo musical on s’expliqués una història i on ell s’havia de transformar en un monstre com aquell. Landis va recollir el testimoni i va delectar-nos a tots amb aquesta obra d’art, en què els zombis van ser –a més– partícips directes del naixement del primer videoclip de la història, un format que sorgia del curtmetratge i que per tant es basava a explicar una història jugant amb la imatge i la música (ho dic pel 95% dels videoclips que es fan actualment, autèntica merda immunda que no fan altra cosa que vilipendiar el format). Landis va obrir la porta a la paròdia zombi explorant i explotant alhora les seves capacitats més plàstiques, dels que deia que «quan caminen sembla ben bé que dansin macabrament».

zombis-zombies-els-bastards-world-war-z-brad-pitt5. The return of the living dead (Dan O’Bannon, 1985), la gran paròdia. O’Bannon, un dels grans guionistes del fantàstic (Dark star, Alien, Dead and buried, Lifeforce i Total recall, entre d’altres), es va posar inusualment darrere de la càmera per donar-nos la millor paròdia del gènere zombi fins a la data. A diferència de Zombies party (Edgar Wright, 2004), per molts la gran paròdia, però que en realitat no deixa de ser una successió de gags estúpids més o menys encertats, O’Bannon es basa en els fets succeïts a La nit dels morts vivents per escriure i construir amb molt d’amor i cinefília un film impecablement ben narrat, rodó, divertidíssim, i fins i tot crític, amb situacions, personatges i diàlegs delirants, que són una autèntica meravella, i convida el zombi a anar més enllà fent-lo córrer i parlar per primera vegada (impagable el discurs d’un d’ells justificant per què mengen persones humanes vives), i dotant-lo –de retruc– d’un crit de guerra que a dia d’avui s’ha convertit en el lema identificador de tot el gènere: «Braaains!» Sense ser estrictament una pel·li de morts vivents, Peter Jackson va signar el 1993 Braindead, tot un referent de la comèdia zombi.

zombis-zombies-els-bastards-world-war-z-brad-pitt6. Demons (Lamberto Bava, 1985) i The night of the demons (Kevin tenney, 1988), els zombis com a dimonis. A mitjan anys vuitanta el zombi comença a defallir entre tanta caspa europea. D’entre la mediocritat apareix Lamberto Bava (fill del Mario Bava, un dels impulsors del Giallo) per fer una relectura més messiànica dels zombis amb la seva inclassificable Demons, produïda per l’inefable Dario Argento. Bava es recolza en l’estructura típica de les pel·lis del gènere, però substitueix els zombis per dimonis que corren, escupen babes fastigoses, i t’infecten amb només una petita esgarrapada. Un divertimento ple d’excessos bizarres (un motorista amb katana decapitant dimonis) i amb molt d’humor (ambientat en un cinema on els dimonis surten per primer cop de dins de la pantalla). En la mateixa línia, Kevin Tenney ens regala anys més tard The night of the demons, una high school movie ambientada en una casa abandonada on temps enrere van succeir-se un seguit de morts estranyes, amb invocació espiritista i orgia amb sang, tetes, culs, dimonis, drogues i rock’n’roll a dojo incloses. Ambdues, entranyablement imprescindibles.

zombis-zombies-els-bastards-world-war-z-brad-pitt7. Resident Evil i The house of the dead, els zombis infecten els videojocs. Els grisos noranta allarguen la gran crisi creativa del gènere que s’arrossega des de finals dels vuitanta, i el margina a la caspa de videoclub. A finals de la dècada, però, el gènere comença a revifar amb força mercès a dos sagues de videojocs que es converteixen ràpidament en fenòmens: Resident evil (Shinji Mikami per Capcom, 1996) i The house of the dead (Sega, 1998). Ambdós aporten al gènere interactivitat i adrenalina; per primera vegada l’espectador pot ser partícip d’una pel·li de zombis, de l’angoixa de ser perseguit i acorralat per una horda de morts vivents i, en conseqüència, ha d’aprendre a actuar i defensar-se per sobreviure. Van suposar el naixement del popular gènere survival horror en el món recreatiu. Ambdós videojocs han patit també infumables, lamentables, insultants i prescindibles adaptacions fílmiques.

zombis-zombies-els-bastards-world-war-z-brad-pitt8. No són zombis, són infectats. A principis de segle XXI, Alex Garland fusiona l’argument de tota la trilogia de Romero en el guió del film 28 días después (Danny Boyle, 2002). Tot i que més aviat és un film postapocalíptic que del gènere, i en què només surten vuit zombis o infectats mal comptats en tot el metratge (un film en què no surt com a mínim una vintena de zombis, no és un film ‘de’ zombis, sinó un film ‘amb’ zombis), el film va donar peu a una seqüela superior 28 semanas después (Juan Carlos Fresnadillo, 2007), que té els 10 minuts inicials més espantosos de la història del gènere. La veritat és que Boyle, un paio que sol anar sempre molt de guais en les seves declaracions, va afirmar que ell anava més enllà del gènere zombi fent córrer els infectats, perquè els zombis no corrien, i plantejant reflexions normalment allunyades del gènere. Feia quasi vint anys que els zombis ja corrien, i els seus plantejaments reflexius sobre l’autoritarisme militar (sorgits d’un plagi descarat de la trilogia de Romero), més encara. L’única cosa que el seu film va aportar realment va ser el plantejament inicial, la idea, que va donar peu al naixement de The walking dead, el còmic.

zombis-zombies-els-bastards-world-war-z-brad-pitt9. The walking dead, el virus zombi arriba al còmic. L’any 2003 apareix en el món editorial el còmic The walking dead, signat per Robert Kirkman, i amb dibuixos de Tony Moore. La dura i freda lògica amb què Kirkman analitza la condició humana d’un grup de supervivents de l’holocaust zombi, perfectament descrits, molt dispars entre ells, que quasi releguen la pandèmia zombi al menor dels seus mals, el converteixen ràpidament en un dels grans referents del gènere, i sobretot en un dels seus grans revitalitzadors. Molts l’han definit com «la gran història zombi». Tot i que Frank Darabont –el responsable de l’adaptació televisiva– era un enamorat de l’obra original, no fa falta dir que la sèrie no ha aconseguit ni molt menys acostar-se al seu mateix nivell. Una autèntica llàstima.

zombis-zombies-els-bastards-world-war-z-brad-pitt10. El zombi a la televisió. Amb REC (Jaume Balagueró i Paco Plaza, 2007) el zombi passa a l’estatus de notícia. Recollint el testimoni de films com ara Holocausto caníbal (Ruggero Deodato, 1980) i The blair witch project (Daniel Myrick i Eduardo Sánchez, 1999), Balagueró i Plaza van servir-se del documental i del reporterisme televisiu com a format narratiu, per criticar el món de la informació i confeccionar alhora una vibrant ficció en què l’espectador aconsegueix viure in situ l’eclosió d’una epidèmia zombi (aquí tornen a córrer). El verisme i la proximitat de la producció i la realització, van donar al film una força visual i un ritme trepidant poques vegades vistos en el gènere. Per contra, Charlie Brooker, creador de la sobrevalorada Black mirror, es va servir anys abans del gènere zombi i del Big Brother per donar forma -amb el seu humor i acidesa característics, això sí- a la minisèrie Dead set (2008), una punyent crítica a la societat actual, estúpidament hipnotitzada pel televisor i pels seus programes de merda. El fet que els únics supervivents fossin els concursants del reality, i que tots els espectadors, la resta del món mundial, acabessin convertits en zombis àvids de sang i fetge ens ho deixava tot bastant mastegat.

Més de quaranta anys després del naixement oficial dels morts vivents de la mà del mestre George A. Romero, amb el seu clàssic modern Night of the living dead, el gènere zombi continua aguantant el pas del temps, i lluny de morir en l’oblit es va alimentant amb millor i pitjor encert (The walking dead, …










7 comentaris to "Braaaains…!", breu història del subgènere zombi

  1. Manel ha dit:

    Bravo, Bravo, Bravo!!
    Excel·lent article. Gràcies.

  2. Hawkeye ha dit:

    Tot i no compartir al 100 per cent la teva tesi, està molt elaborada i resulta impecable. I implacable, sobretot quan critiques açguns dels meus films preferits del subgènere, sobretot firmat per britànics que li han donat sortida a un subgènere que com bé dius, està plagat de succedanis. Em refereixo a Zombis party i 28 dias despues, que trobo magistrals. La primera, com a paròdia molt brit sobre l’apoteosi zombi (la defensa del seu atac amb la col.leccio de discos de vinil és antologica) i la derivació carpenteriana del setge en un pub. Brutal!

    La xuleria de Danny Boyle tampoc t’ha de no deixar veure les seves “estrelles”. El guió de Garland és la clau per oferir un gran retrat de la condicio humana, el verdader element terrorific dins una societat malalta. Quan arriben a la base militar, la pelicula canvia de terç i enfoca el perill en els soldats, verdaders criminals que converteixen el paradís en l’infern. Te sona l’argument? És una relectura de The Beach, brillant novel.la de Garland malportada al cinema pel mateix Boyle.

    I sobre Black mirror no discutiré, perquè aquï no toca.

    Per la resta, com sempre, coincidim tan que voldria un fill teu!

  3. Alt+126 ha dit:

    T’ha faltat un 11… Els zombies a la realitat, la pròxima generació. Gran hermano, *nosequè* Shore de la MTV, Mujeres y hombres y viceversa (segur que ells no saben pronunciar el títol del seu propi programa)…

    És la lògica evolució dels zombies, en comptes de cossos morts amb cervells mig reviscuts, es tracta de donar-li la volta, cervells absolutament morts amb cossos encara vius. I en comptes de menjar cervells mengen botox, esteroides i cubates. Tota una revolució pel gènere. Jajaja

  4. Benzi ha dit:

    Doncs és un molt bon repàs ràpid de l’evolució del gènere. Coincideixo amb el company de més amunt que Shaun of the Dead és una molt bona comèdia autoparòdica d’un gènere i d’una època. Més enllà d’això, i per fílies personals, tot i que el meu director preferit del gènere és el mestre Fulci i els seus excessos, trobo a faltar la tetralogia dels zombies templers de l’Amando de Ossorio (els muertos sin ojos, vaja), que tot i que sí que formaven part de la caspa europea d’aquella magnífica època de la zombixploitation (entre interminables directors italians (Mattei, Bianchi, Margheritti, Lenzi…), els zombies cutres d’en Jess Franco com a Zombie Lake, o alguna cosa mínimament interessant d’en Jean Rollin, etc), els zombies de l’Ossorio crec que van adquirir suficient entitat per tenir-los en consideració com a referent (no en discutirem la qualitat, que això ja és una altra cosa), com a mínim per la seva originalitat, entranyabilitat i atmosfera, i per formar part de la vessant espanyola que no només té a en Jorge Grau com a únic protagonista.
    I apart de l’Ossorio també m’agradaria reivindicar la per mí magnífica i fins i tot un pèl pretenciosament existencialista Dellamorte Dellamore de Michele Soavi (que fa una aparició estel·lar a Demons, per cert).
    Ah, i potser mencionar que la Hammer també va posar els peus dins del gènere amb Plague of the Zombies, peli gens menystenible.
    Dit això, ho trobo un repàs fantàstic i necessari pels que només coneixen el revival que ens envaeix avui dia.

    • Callahan ha dit:

      De primeres dir que a mi ‘Shaun of the Dead’ o ‘Zombies party’ em sembla només un film acceptable com a paròdia que s’aguanta per algun moment brillant. En general, però, el film és tirant a fluix (a xorrada massa gran), i se’n va al no-res a mesura que avança. Va bé per mirar tot menjant unes pizzes amb els amics i amb molt d’alcohol pel mig, però sino no cola. Tot i això l’he anomenat, perquè era de justícia fer-ho. A molta distància de ‘The return of the living dead’.

      Referent a ’28 días después’, com ja he dit, trobo que és un plagi dels tres films de Romero (sobretot de ‘zombi’ i ‘the day of the dead’) però sense quasi gens de zombis, i fusionats tots en un de sol. L’episodi final del film, referent a l’autoritarisme militar remet íntegrament a ‘El dia de los muertos’, a on ja s’explicava exactament el mateix, però amb més i molt millor. Per dir que hi han escenes plagiades literalment del clàssic de Romero, i Boyle encara tenia la barra de desvincular-se de l’obra de Romero.

      La saga del terror cec d’Ossorio és cert que l’hauria d’haver anomenat. Totalment d’acord en l’atmosfera i l’essència d’una caspa de genène més que entranyable, tot i que aniria dins el paquet de la ‘zombiexplotation’ europea dels 70 i 80, de la que Grau en va ser el nostre millor representant, al mateix nivell fins i tot de Romero i Fulci. Jess Franco va fer coses molt bones, però referents als films de zombis (que no amb zombis), diria que res mereixedor de ser mencionat. Malgrat tot, amb Ossorio i Franco ens estaríem endinsant en la categoria Z, i potser no caldria…

      Gràcies per les vostres aportacions, bastards!

  5. Benzi ha dit:

    Certament, el tito Jess va fer unes poques breus i oblidables incursions en el gènere, barrejant-ho amb coses nazis pròpies de l’exploitation de l’època, res a tenir en compte. I respecte “The return of the living dead” de Dan O’Bannon, tot i que ho deixi en el punt mort argumental on ho va deixar “Night of the living d’en Romero i aprofundeixi en el recurs militar, em sembla igual de divertimento com Shaun of the Dead, èpoques diferents, llenguatge diferent (però no tant), però igual de pizzera i palomitera i disfrutable(home, a més la Linnea Quigley en pilotes és un punt a tenir en compte). Tampoc hi veig tant la diferència en la vintena d’anys que les separen. Potser la primera és més trangressora? Potser la primera era més compromesa? però les dues són igual de disfrutables si ens posem en el seu temps. En fi, que tot són opinions, faltaria més.

    • Callahan ha dit:

      Això sempre, les opinions són opinions, i totes tenen la seva raó. Les meves? Jo a la dels vuitanta hi veig un argument, un guió, una banda sonora magnífica, i fins i tot aporta coses interessants al subgènere; els zombies parlen, pensen, ideen plans per capturar als vius, pateixen… I el més difícil encara; aconsegueix portar-nos de la tensió a la comèdia en segons. La veig algo més que una pel·li ‘crispetera’. A la de Zombies Party no li veig res d’això, són uns tius bastant ‘border line’ que han de fer front a una invasioó zombie. Bona idea de partida, però a la que no es va saber treure-li tot el suc. No li veig res més que uns quants gags, a part que trobo que no es va saber acabar, amb un final molt agafat amb pinces.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *