Pacific Rim és un kaiju eiga en estat pur. I punt. I qui no ho entengui, que no segueixi llegint, perquè s’ennuegarà. Guillermo del Toro és un dels nostres; és un bastard, perquè només un bastard freaky podria haver parit una oda absoluta a la sèrie B, a les pel·lícules de monstres japoneses –el kaiju eiga– i, a la vegada, oferir-nos l’espectacle lluminós –i no parlo metafòricament, espereu a veure  la seqüència de Hong Kong– que busca colpejar amb plaer i luxúria la retina de l’espectador que vol, que necessita, tornar a ser un nen. Un film que, també, reivindica els vells treballs del mestre Inoshiro Honda, després de la seva fundacional Godzilla (1954). Definitivament, haurà estat una sort que Del Toro hagués de renunciar–només de moment, sembla–  a  la seva particular adaptació d’En les muntanyes de la bogeria i hagi, diuen, aprofitat els dissenys dels monstres  del particular univers de Lovecraft per a aquest film –d’aquí el títol de l’entrada.

És Pacific Rim un film necessari? I què si no ho és! Altres parides més grans s’han fet i, a més, ens han insultat perquè es prenien seriosament a elles mateixes. A més, no s’està de punyetes i no renega del gènere, tot al contrari, no com altres del tipus Monstruoso (2008) –menys càmera subjectiva i més monstres, això és el que volíem.

I què si no aporta res als que busquen presentació, nus i desenllaç! Mireu, només per l’adrenalina que deixem anar a la butaca, especialment els que vam disfrutar amb Godzilla i Mazinger Z  (“Planejador avall!”, “Punys fora!”, visca Koji Kabuto!) ja ha valgut la pena pagar l’entrada.

I què si és una pel·lícula que pren referència dels videjocs! Del Toro sap que no es pot renegar de les consoles; amb tot, ho porta al seu terreny –qui no sàpiga què és un combo, que no pateixi, el robot rus li ho ensenyarà.

I què si està ple de batalles! Perquè les batalles per mar, aire i a l’espai formen part, què dic formen part… són la narrativa del film  –èpic, per cert,  el moment en què prenen un  superpetrolier per fer-lo servir com a espasa; perdó, siguem precisos, katana.

I què si no té argument!  Bé, si que en té, us el resumeixo: uns monstres interdimensionals apareixen; els bons construeixen uns robots gegants per liquidar aquests sense papers amb mala llet; alguns se sacrifiquen pel bé de la humanitat i, finalment, els bons guanyen amb frases que passaran a la història com “avui desviarem l’apocalipsi” –si és que la vaig entendre bé, que no estava jo per escoltar el que deien–. De fet, l’argument importa poc.

I què si no hi surten marines! Ja n’estic fart, dels marines aquests, la majoria dels quals es pensen que París és al Hilton.

I què si els robots gegants no són creïbles! Tampoc ningú es creurà Harrison Ford fent d’Indy 5, però seguirem anant al cinema com xais, encara que sigui per morbositat, i ens  caurà una llagrimeta quan escoltem la fanfara del Williams. Per cert, meravellós el robot australià, a l’estil Halo, i també el rus, per no dir res del xinès, que recorda els Power Rangers.

I què si hi surt en Santigo Segura com a traficant! Del Toro i ell són col·legues, no? Jo també hi faria sortir en Camps i Linnell i el faria morir com en Ron Pearlman, i el faria actuar fins a la luxúria de l’histrionisme, que és el que vol aquest film. Meravellosos, per cert, els científics; no dic res més, mireu, mireu. Tots els actors sabien perfectament què anaven a rodar i que no guanyarien l’Oscar; per tant, tothom fa el que havia de fer… i punt. I si cal deixar-se anar, doncs endavant, que no passa res.

És igual:  Pacific Rim és cinema entès com a espectacle, com a èpica;  és aquell film que se’n riu d’ell mateix, però a la vegada ho fa amb respecte i, també, s’agenolla davant els mestres; un film molt ben dirigit, tenint molt clar què s’està dirigint aquí. Un film que conté tota la codificació d’un bon kaiju, com ara la fugida de les masses, les destruccions absolutes i els científics desconcertats. I tot això amb moments Del Toro, i aquí queda dit… a disfrutar-los. Deixar també constància de la música –encertades, les guitarres elèctriques per als combats–  i els trucatges, la fotografia i el disseny de producció, però això, avui en dia, i amb dòlars o euros, què voleu que us digui. Però l’orquestra funciona perquè té un gran director i compositor. Perquè aquest és un  treball, i no només un artifici –que també–  que  neix de la mirada del cineasta intel·ligent que és Del Toro, que actualitza aquestes codificacions, implícites dins el gènere, i les porta al seu terreny. A més, tot això  explota ja totalment en un món digital absolut, enterrant i a la vegada reivindicant el llegat del mestre Harryhausen. I és aquí on, a molts, ens cau la llagrimeta pel record de les velles i imperfectes maquetes que Godzilla devastava. Però això només  ens passa als que vam créixer en un món sense ordinadors ni mòbils; els que som de la generació frontissa entre  un univers totalment nou i un cosmos vell i ja pràcticament desaparegut, per què negar-ho. Amb tot, com a colons que som, ens adaptem i ens adaptarem per seguir disfrutant. I ho farem perquè sempre ho hem fet;  perquè som una generació que encara té pebrots –i en dono fe, perquè ho vaig fer l’altre dia– d’aplaudir al cinema i fer que la noia del davant (xicot inclòs) –que no sé que estava fent tota la projecció amb el seu mòbil– es giri sorpresa!

Ara cal veure què ens oferirà la nova versió de Godzilla. Vist el que ha fet Del Toro, potser haurien de cancel·lar el projecte? No, no, perquè el col·lectiu, que va disfrutar amb La batalla de los simios gigantes i ara amb Pacific Rim, vol més, més kaiju, i del bo, com aquest, tot i que pensem que serà difícil.

I per què continuar escrivint! No cal; de fet, ni calia, perquè amb tres ratlles ja podríem haver fet el comentari d’aquest hiperbòlic film. Afirmant que era un gran kaiju ja estava tot dit. Però volíem fer-lo tant desfermat com el film del gran Guillermo del Toro, un director que va saber què fer amb Hellboy i que ara, amb respecte i admiració, ha posat el kaiju al lloc que li correspon.

Us ho diu Bob Merrick, que d’això hi entén… i, si no, almenys s’ho creu.

El col·lectiu tornarà amb El llegat del mestre Harryhausen, que tancarà la que anomenem Trilogia del kaiju amb tequila, del qual, amb permís del senyor Merrick, us deixem una propina: “És absolutament impensable que George Lucas, Steven Spielberg, Tim Burton, Peter Jackson o el mateix Del Toro, i tants i tants directors o guionistes, alguns dels quals han revolucionat el cinema les darreres tres dècades, no hagin somiat davant de les meravelloses criatures fantàstiques i els universos creats pel desaparegut mestre dels efectes especials Ray Harryhausen.”