MENU

6 setembre, 2013 Comentaris (1) Visualitzacions: 739 Sèries Vador Garcia Arbós













Recordeu aquest nom: Michael Dobbs. Coneix bé el poder i l’ha retratat millor que ningú. Diria que és el pare de les sèries més interessants sobre política i sobre les clavegueres de la política que mai s’hagi escrit. House of cards, estrenada sencera l’1 de febrer del 2013 a Netflix, s’inspira en la novel·la de …

'House of cards', next generation

house-of-cards-01

Recordeu aquest nom: Michael Dobbs. Coneix bé el poder i l’ha retratat millor que ningú. Diria que és el pare de les sèries més interessants sobre política i sobre les clavegueres de la política que mai s’hagi escrit.

House of cards, estrenada sencera l’1 de febrer del 2013 a Netflix, s’inspira en la novel·la de Michael Dobbs, un anglès nascut el  14 de novembre del 1948, que, després del doctorat en estudis de defensa nuclear als USA va tornar a UK es va posar a treballar per al partit conservador i va anar escalant: va ser assessor de Margaret Thatcher, quan era a l’oposició; va escriure discursos per als tories, quan ja van recuperar el govern britànic. Va ser assessor polític de la premier Margaret Thatcher i també va ser cap de gabinet del Partit durant la reelecció de la Dama de ferro el 1987. I el 1994 i 1995, quan la Thatcher ja havia caigut de l’escambell i John Major era primer ministre, va arribar a la vicepresidència dels conservadors britànics. També va ser vicepresident de l’agència de publicitat Saatchi & Saatchi.

house-of-cards-04Dobbs també ha estat presentador de ràdio i televisió a la BBC i  columnista de The Mail on Sunday i Daily Express, i, prepareu-vos, editor de notícies del Boston Globe durant l’escàndol del Watergate.

Per tot plegat, aquest individu coneix a la perfecció el funcionament de la política britànica i americana i de les relacions dels polítics amb la premsa. Coneix el poder. Quina por!!!

Diria que és una mena de Sir Humphrey Appleby, que ha tractat amb una colla de Sir Humphrey, de ministres ximples i de primeres ministres.

The Guardian va batejar aquest personatge com a Westminster’s baby-faced hit man (L’assassí a sou de Westminster amb cara de nen). I Gyles Brandreth, del Sunday Express, va afegir-hi: “Michael Dobbs does for Westminster skullduggery what Agatha Christie did for the country house murder. (Michael Dobbs ha fet per la corrupció i la falta d’escrúpols a Westminster  allò que Agatha Christie va fer pels crims a la casa de camp)”.

Doncs la sèrie tracta de les clavegueres de la política, per un individu que va viure una de les èpoques més brutes de la història de la política universals, èpoques que, per altra banda, van imposar un nou paradigma, que avui patim, força consolidat: El Watergate i l’Era Thatcher.

Sabut això, les dues sèries són pla més creïbles.  Quina por!!!

Una sèrie va ser produïda per la BBC entre el 1990 i el 1995 en tres temporades de quatre capítols cada una. Aquí el protagonista és Francis Urquhart (Ian Richardson) Chief Whip, una mena de coordinador, del grup parlamentari conservador al Parlament de Westminster:

House of cards (1990).

To Play the King (1993)

The Final Cut (1995)

L’altre ha estat produïda el 2013 per Netflix, canal de TV en streming. El protagonista és Francis Underwood, (Kevin Spacey), House Majority Whip, coordinador o encarregat de la disciplina de grup, de la majoria Demòcrata al Congrés dels Estats Units (United States House of Representatives).

house-of-cards-02Dos personatges de por

La sèrie de la BBC comença així:

Ian Richardson (Francis Urquhart) agafa amb les mans un retrat de Margaret Thatcher, l’observa i es dirigeix a l’espectador, sí la gran característica és aquest narrador que sempre aclareix allò que no s’entén als espectadors: “No hi ha res que duri sempre… Fins i tot el regnat més llarg i brillant ha d’arribar a la seva fi algun dia.”

La sèrie de Netflix, d’aquesta altra manera:

Un cotxe atropella el gos dels seus veïns i fuig. Kevin Spacey (Francis Underwood) corre cap al gos dels Warton i engega un discurs a l’animal convalescent: “Hi ha dos tipus de dolor: El dolor que ens enforteix o el dolor inútil, que és patiment i prou. Jo no tinc paciència per les coses inútils. Moments com aquest exigeixen algú que actuï, que faci les coses desagradables, el necessari.” Catacrec, li trenca el coll: “Llest, s’ha acabat patir.”

Són dos començaments de por. Probablement, la mort del gos demostra la compassió d’un personatge sense escrúpols. Demostren que volen arribar lluny. I els dos protagonistes ens aniran comentant, a nosaltres, als espectadors, les seves malifetes, les seves ambicions i ens faran crítiques que un només gosa fer interiorment; perquè això sñon diàlegs interiors.

He de dir que apassionen totes dues, que enganxen. Si la britànica és més densa, més propera políticament i hi ha més política parlamentària, l’americana mostra més  el tràfic d’influència i la vida dels lobbies.

El xantatge és tan omnipresent com el cinisme dels personatges i les traïcions: Silenci a canvi de lleialtat personal, i no cap al partit o cap al president (o primer ministre). És el retrat de l’ambició política des dels romans. Com sempre, Shakespeare és present: Juli Cèsar, Macbeth…

El cinisme com a actitud vital. L’ambició com a mode de viure. El desig poder com a aliment de l’ànima

La dona còmplice, coneixedora de totes les accions d’individus sense vida privada. El que per a un personatge normal és privat per a ells ha de ser secret, perquè viuen dels secrets dels altres i perquè els altres no coneguin els seus secrets tenebrosos. Decideixen viure aparellats i sense fills, per garantir una vida d’emocions, com confessa Francis Underwood a Claire Underwood (Robin Wright), una vividora de les subvencions i de les influències, sense cap escrúpols a l’hora de despatxar col·laboradores i col·laboradors de tota la vida, persones que es creien amigues.

La resta? Tracta de la política que tots coneixem: Corrupció i finançament il·legal de partits, ambició, enriquiment personal, sexe, drogues i rock’n’roll. Si fins i tot hi surt un geni que va preferir posar el seu talent a fer peles, per a ell i per al partit, en els negocis obscurs que ajuden a finançar la política: Remy Danton (Mahershala Ali), el Bàrcenas de torn.

Hi ha persones de confiança que fan por i desgraciats que no saben ser homes de confiança. Netflix ajunta en un dos personatges de la britànica, un superdotat sense vicis petits i el típic diputat ximplet que mai ningú no sap d’on surt.

S’hi expliquen les difuses relaciones entre premsa i política, les filtracions interessades (amb interessos pels dos costats) i mentides, tot pel poder. Ai, el poder! Tothom cau no en l’eròtica del poder, sinó en el plaer del poder més pornogràfic.

house-of-cards-03

Quina és millor? Són dues sèries immenses, amb matisos destacables en cada una d’elles. En la britànica, el sentit de l’humor és superlatiu, fins al punt que hi ha moments en què no saps si el que mires és la versió sofisticada de Sí, Ministre (Yes, minister), emesa entre en 1980 i el 1984, i Si, primer ministre (Yes, Prime Minister), emesa entre el 1986 i el 1987. Evidentment, a House of cards la crueltat és salvatge.

L’americana transmet una veritat més planera, menys sofisticada, i la crueltat és seca, com si es notés que el ritme l’hagués marcat molt bé el director dels dos primers capítols David Fincher, autor també de Fight Club, de Seven, o The Curious Case of Benjamin Button. El 5è i el 6è capítol els signa Joel Schumacher, director discutit per les bírries de Batman & Robin i Batman Forever, però bastard, amb Falling Down (Un dia de furia), Time to kill o 8MM (Asesinato en 8mm). El 3r, 4t i 9è dels signa James Foley, director de l’obra mestra de David Mamet sobre la crueltat de la feina amb els vells, Glengarry glen ross. Els 10è i 11è els ha dirigit Carl Franklin, un actor que ara es dedica a la realització de sèries i que ja ha viatjat per Roma, The Pacific, Homeland o The Newsroom. Allen Coulter dirigeix el darrer capítol de la primera temporada i li sap impregnar la seva experiència pel fotimer de sèries que ha passat, començant a X-Files, i passant per Sex in the City, Six feet under, Luck, Boardwalk Empire, el pilot de Sons of Anarchy o The Sopranos. Res, un puto crack. Una colla de bastards per a una de les sèries amb personatges més bastards. I no és HBO, és Netflix, el canal més bastard.

Potser l’anglesa és farcida informació general i aquesta de coses més personals, de Francis Underwood amb el món que l’envolta i l’ha envoltat, ja des del seu pas per una acadèmia militar.

Quasi semblen sèries diferents.

Per això, penso que House of cards hauria d’esdevenir una franquícia universal per posar a prova la capacitat de cada TV per descriure els seus polítics. Segons qui n’agafés les regnes en aquesta banda de l’Amazònia, i temo el pitjor escenari, veuríem molta mediocritat i als habituals, a l’elenc d’actors lamentables de sempre, sovint amb més ganes de lluir-se que de transmetre la veritat.

Ai, que me’n descuidava! Els castells de cartes (house of cards) cauen amb un bufet. Una gran metàfora de la fragilitat de la democràcia.

Recordeu aquest nom: Michael Dobbs. Coneix bé el poder i l’ha retratat millor que ningú. Diria que és el pare de les sèries més interessants sobre política i sobre les clavegueres de la política que mai s’hagi escrit. House of cards, estrenada sencera l’1 de febrer del 2013 a Netflix, s’inspira en la novel·la de …













Un comentari a 'House of cards', next generation

  1. Ramon Porta ha dit:

    La escena dal gos emb va colpsar y ja vaig ser advertit de que anava en Francis.Tots als capitols man agradad i “in mente” sols podia pensar “son of a bich”.Segur que en aquesta temporada tindrà al seu castig.S’ho mereix.Bon article gracies.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.