Sincerament no sé perquè ho vaig fer, no tinc per costum mirar una comèdia i menys si hi ha acció desbordada i, sobretot, si la signa Michael Bay. Segons informacions fiables en Bay és un director molt odiat per part d’un grup de Bastards, encapçalat pel Col·lectiu Bob Merrick; potser per això vaig tenir la gosadia de mirar Pain & Gain, a les nostres pantalles traduït com Dolor y dinero. Desconec la majoria de la filmografia del director californià, de fet només havia vist  La roca,  està força bé, i La isla, interessant al inici, s’espatlla cap al mig, fluixa al final. Les demés ja no els hi vaig donar una oportunitat perquè no em cridaven l’atenció, sempre m’ha semblat que les seves pel·lícules tenien un argument d’aventura èpica amb un missatge pro-Estats Units massa patriòtic pel meu gust, com Armageddon o Pearl Harbor.

Pain & Gain és una pèrdua de temps, tot i que parteix d’una bona història: tres amics, un pèl curts de gambals, decideixen fer un segrest que no els hi surt com havien planejat, el desenvolupament no arriba ni de lluny al nivell de Fargo. A més gaudim de les bones interpretacions d’un revolucionat Mark Wahlberg i de Dwayne Johnson, molt espiritual. El demés és tot farciment, musculatura, cossos de bon veure, explosions, acció, més explosions, i més coses sense sentit que acaben cansant i allargant un film que es fa etern. Portava quaranta minuts de pel·lícula i semblava que havien passat tres hores.

Només m’ha sorprès positivament una cosa, la clatellada que fa a la societat americana, sobretot als amants del culte al cos. L’escenari principal és un gimnàs a Miami on el personatge interpretat per Wahlberg, treballa d’entrenador personal. Les converses entre els usuaris del gimnàs i, sobretot, els seus objectius vitals són realment surrealistes per algú que no ha trepitjat mai un lloc així. Parlen obertament de quina droga han de prendre per convertir la grassa en múscul, de quina alimentació és la millor per aparentar tenir uns bons bíceps i veiem, potser el millor  gag, com un dels protagonistes necessita anar sovint al metge per fer ressuscitar el seu membre, mal anomenat viril.

També es critica el somni americà, aquest model de felicitat basat en el poder, en l’acumulació de fortuna i, sobretot, en aparentar aquesta superioritat. Ja de bon principi el protagonista decideix que l’objectiu final (arribar al nivell que es mereix qualsevol fill dels Estats Units) justifica els mitjans. I no s’està de res: segrest, tortura, assassinat, falsificació…. Quan obté el que volia només li queda gaudir-ne. I tant que ho fa! (Memorable els consells que dona als fills dels nous veïns sobre l’amistat i la vida). Llàstima que mai en tenen prou i decideixen fer un segon delicte per aconseguir més poder. Perquè, en realitat, alguna vegada en tenim prou de diners? I de poder? I de luxes? Alguna vegada es compleix el somni americà? O, com diu en Serrat, quan més a prop estem més lluny queda?

Si em voleu fer cas, no cal que patiu una tortura veient Pain & Gain. Penseu que us estic regalant dues hores de vida. Aprofiteu-les!