MENU

15 octubre, 2013 Comentaris (12) Visualitzacions: 2724 Cinema Víctor Gonzàlez













Us he dit alguna vegada que m’encanta el sud de Califòrnia? No és només per les seves interminables autopistes, el desert, les infinites platges del Pacífic o el clima mediterrani amb 3.000 hores de sol a l’any. És per la seva gent, els californians del sud de Califòrnia, mestres de la superficialitat més extrema, grans …

'The bling ring': quan els rics roben als rics

Sofia Coppola, Emma Watson, The bling ring, Lindsay Lohan, Paris Hilton, els bastardsUs he dit alguna vegada que m’encanta el sud de Califòrnia? No és només per les seves interminables autopistes, el desert, les infinites platges del Pacífic o el clima mediterrani amb 3.000 hores de sol a l’any. És per la seva gent, els californians del sud de Califòrnia, mestres de la superficialitat més extrema, grans showmans del guinyol americà.

Viure al sud de Califòrnia -i si ho has fet, com és el meu cas, amb una família rica i privilegiada, veïns de Janet Jakson, propietaris de segones residències a Kawai i Palm Springs, limusines i entrades VIP per a Disneylàndia– et fa adonar que ser europeu no està tan malament. El contrast amb la vida cultural i social del vell continent és un xoc quan veus que els pilars del somni californià es basen en el fet de posseir béns a tota costa i mantenir relacions ultrasuperficials amb la resta dels seus habitants.

Sofia Coppola ha viscut tot això i més. Filla del  conegut director Francis Ford Coppola, es va criar rodejada de la crème de la crème de Hollywood en una gran mansió de Napa Valley amb la sort de poder contrastar-ho amb  llargues temporades al sud d’Itàlia. De la meva generació -ja té 42 anys- la Sofia va viure l’adolescència durant els vuitanta, època daurada del consumisme amb la música pop dels nous romàntics, el sexe recreatiu, el desinterès per la política, el culte al cos, l’MTV, l’obsessió per la moda, les discoteques com a temples pseudoreligiosos i un materialisme rampant que encara ara persisteix. Poques coses han canviat amb els joves d’avui; tenen més tecnologia, s’obsessionen per les marques de roba i tenen com a objectiu -en general- passar-s’ho bé a tota costa, i més encara quan pertanyen a classes socials privilegiades. Res més a afegir sobre el tema.

Sofia Coppola, Emma Watson, The bling ring, Lindsay Lohan, Paris Hilton, els bastardsThe bling ring -el nou film de la Coppola– ens explica els robatoris d’un clan de joves rics a Los Angeles que entren a les cases dels famosos (Paris Hilton o Lindsay Lohan) amb informació obtinguda de les eines digitals que tan bé coneixen (Facebook, Twitter , Google Maps, la revista TMZ o el celebrityaddressaerial) per robar joies, roba i diners. Pel rodatge del film, la directora va obtenir fins i tot el permís de la Hilton per filmar casa seva. El grup de lladres, seguidors diligents de l’estil de vida dels famosos de Hollywood, varen ser arrestats i jutjats i van aparèixer a les revistes de successos, del cor o de cinema amb articles de més d’una plana com el de Vanity Fair (The Suspects Wore Louboutins).

Sofia Coppola, Emma Watson, The bling ring, Lindsay Lohan, Paris Hilton, els bastardsLa mirada de la Sofia Coppola sobre el grup de joves no té pèrdua. A la directora li interessa la distància de la càmera, que sembla que no jutja quan capta el buit que envolta els seus protagonistes, acompanyats d’una suau musica pop que els embolcalla, perduts en l’infern de les aparences. La Sofia utilitza el seu bagatge europeu per analitzar, des de la distància, l’univers incomprensible de la superficialitat teen californiana amb una visió molt més realista que l’exagerada Spring Breakers (2012), de Harmony Korine, director que va tocar el mateix tema des d’una perspectiva, pel meu gust, massa hipèrbòlica.

L’espectador acaba el film amb aquella lleugera angoixa postmoderna d’ànimes perdudes com ja ens va passar amb Lost in Translation (2003) o Somewhere (2010). No espereu ni més ni menys de la Sofia Coppola; esteu potser davant d’una de les pel·lícules més interessants de l’any.

Us he dit alguna vegada que m’encanta el sud de Califòrnia? No és només per les seves interminables autopistes, el desert, les infinites platges del Pacífic o el clima mediterrani amb 3.000 hores de sol a l’any. És per la seva gent, els californians del sud de Califòrnia, mestres de la superficialitat més extrema, grans …













12 comentaris to 'The bling ring': quan els rics roben als rics

  1. Jep ha dit:

    Esta molt bé que ens vulgui ensenyar aquest tipus de societat i de personatges buits i superficials, ara bé, vols dir que amb un curt-metratge no en faria prou? L’he trobat un pel repetitiva i se m’ha fet llarga, tinc la mateixa sensació que quan vaig veure Dolor y dinero de l’amic Bay, el que ens vol explicar és molt interessant, la peli no.

    • Víctor ha dit:

      Amic Jep, no em comparis les patates fregides mal fetes del teu estimat Bay amb el pols d´una directora gourmet que sap
      del que parla.

      • Darth Vastard ha dit:

        Que sàpiga del que parli no ho posaré en dubte, però a banda de “Las Vírgenes suicidas” i “Lost in translation”, que no és poc, no ha fet gaire res, de moment. A mi em tira enrera, rotllo Coixet però en filla del Padrino.

  2. Kaiju ha dit:

    Sofia no traeix la seva temàtica ni el seu estil i, certament com dius, firma una pel.lícula molt interessant. Potser no és la seva millor peli, però sense ser-ho és brillant. És “Antonieta” a l’actualitat. Respecte a Spring breakers, que prefereixo per més arriscada i no tan convencional, vindria a ser la cara B del mateix tema… Amb chonis de Jersey Shore. M’encanten les dues, de lo milloret de l’any.

    Boníssim post!

    • Víctor ha dit:

      Tens raó en tot. La cara B seria Spring Breakers. No ho havia pensat. Korine dóna més canya. Tot i que no sigui gens real.

  3. Jany ha dit:

    Don Víctor… con la descripción de la adolescencia- juventud de los ochenta en EEUU, que tan gustosamente nos señala (me imagino que por experiencia propia) nos hace sentir a todos los que tenemos diez años menos y que hemos vivido la “juerga -grunge” de los noventa, que nos hemos perdido media vida!!! Difícil entender que la superficialidad de los adolescentes en EEUU, sea tema de peli cuando no es ninguna novedad. Claramente este comportamiento es inherente a la cultura de lo rápido y banal “made in USA”. Esta película ha recibido críticas mixtas… no está clasificada como de las mejores… y se le hace un serio reclamo de no “profundizar” en temas morales o la importancia del nuevo fenómeno comunicacional que nos viene de las redes sociales… superficialidad en su máxima expresión…la verdad que la temática no es de mis preferidas y pasaba de verla… pero si usted nos la recomienda… haré el esfuerzo…!
    Buen artículo!

    • Víctor ha dit:

      Coppola retrata perfectament l´avorriment i superficialitat de la societat californiana. La crítica, com bé dius ha sigut mixta.
      La opinió general és que està molt ben feta però que els personatges són plans i la directora no mira més enllà d´ells. Per mi
      no és un problema al film. A més, l´absurd d´aquesta societat és que els adolescents estan bàsicament sols tot el dia, enganxats
      a les revistes de famosos i la compra compulsiva. Paris Hilton n´és un bon exemple. Ha tingut una vida problematica? Quins són
      els motius que l´impulsen a ser com és? Cap. Simplement es mouen en els pols del consumisme i la bellesa. Res més. No hi ha RES MÉS. I t´ho dic per experiència. La gent rica és així allà. No cal veure què hi ha al darrera.

      Els que diuen que es avorrida i sosa tenen raó. La directora ho expressa perfectament. Viure a Califòrnia és d´un avorriment descomunal. I la Sofia ho retrata lluny dels cops d´efecte del cinema d´acció de Hollywood. No és una gran pel.lícula
      ara per molts però ho serà en uns anys quan la revisem. Temps al temps.

      • Jany ha dit:

        Fan de la Coppola? válido y respetable… pero insisto… el tema no es atractivo… y aburre sí! pero como también he comentado… después de tu artículo ( que es muy bueno) me he animado a verla… 😉 !

        • Víctor ha dit:

          Gracias, Jany. Uno hace lo que puede dentro de este blog con más o menos diligencia. Sobre el tema:
          A mi me fascina la superficialidad de Los Angeles desde Menos que Cero de Bret Easton Ellis (la novela),
          autor que toca los mismos temas, sin cuestionarse qué hay detrás de los personajes ya que, en realidad,
          no hay nada, solo superficialidad y narcisismo. Si hacemos un repaso de los films de los 80 veremos que
          es un tema recurrente y de éxito. Ahora filma la Coppola y algunos se la cargan. Se necesita una reflexión
          urgente.

  4. Sònia ha dit:

    Si tu dius que és bona, li donaré una oportunitat a la Coppola ,perquè amb les verges suicides vaig tenir un …..s interruptus,em vaig quedar a mitges. Poder aquí em deixa més satisfeta.