MENU

25 octubre, 2013 Comentaris (3) Visualitzacions: 473 Cinema Víctor Gonzàlez










Fa uns dies la meva amiga Alejandra, xilena i bastarda, es va sorprendre de la meva incontrolada passió pels films juvenils dels 80. Vaig poder veure com se li escapava incontroladament -i més d’una vegada- el riure i li vaig prometre que escriuria aquest article defensant la seva qualitat, caigués qui caigués, tot i que …

Defensem els films juvenils dels 80

Cinema, Rebeldes, fancis Ford Coppola, Matt Dillon, Patrick Swayze, Rob Lowe, Diane Lane, Tom Cruise, Oxford Blues, Young blood, st Elmo, punt de trobada, The breakfast club, Pretty in pink, Say anything, els bastardsFa uns dies la meva amiga Alejandra, xilena i bastarda, es va sorprendre de la meva incontrolada passió pels films juvenils dels 80. Vaig poder veure com se li escapava incontroladament -i més d’una vegada- el riure i li vaig prometre que escriuria aquest article defensant la seva qualitat, caigués qui caigués, tot i que sé que ella també és un fan.

Cinema, Rebeldes, fancis Ford Coppola, Matt Dillon, Patrick Swayze, Rob Lowe, Diane Lane, Tom Cruise, Oxford Blues, Young blood, st Elmo, punt de trobada, The breakfast club, Pretty in pink, Say anything, els bastardsTot va començar amb Rebeldes fa tot just 30 anys. Francis Ford Coppola la va dirigir, basant-se en la novel·la de S.E. Hinton amb una història retro sobre un gang de joves dels 60 a Oklahoma i uns actors protagonistes -el brat pack- que serien  (amb més o menys èxit) els catalitzadors del cinema teen dels 80 (C. Thomas HowellMatt Dillon, Ralph Macchio, Patrick Swayze, Rob Lowe, Diane Lane, Emilio Estevez i Tom Cruise).

Rob Lowe seria potser l’actor que més portades protagonitzaria a les revistes fetes per nenes adolescents com Super-Pop. Va fer Oxford Blues (1984), Young Blood (1986) o  St. Elmo, punt de trobada (1985) de Joel Schumacher, film incomprès en tot els sentits i que jo trobo una delícia, sobretot amb l’actor tocant el saxo. A St. Elmo, tot i que estic segur que no tindreu la mateixa opinió Cinema, Rebeldes, fancis Ford Coppola, Matt Dillon, Patrick Swayze, Rob Lowe, Diane Lane, Tom Cruise, Oxford Blues, Young blood, st Elmo, punt de trobada, The breakfast club, Pretty in pink, Say anything, els bastardsque jo;  va guanyar un razzie per la pitjor actuació aquell mateix any.

St. Elmo va ser però conseqüència de la influència de John Hugues amb The Breakfast Club (1985). Film de culte, considerat per la revista Empire una del les millors 500 pel·lícules de la història del cinema i la número 1 del films d’adolescents, The Breakfast Club ho té tot per ser la joia de la corona; cinc estudiants de secundària castigats un dissabte que representen els papers de l’atleta, l’estudiós, el criminal, la princesa i l’irresponsable. Si ara us fa gràcia comprar el pòster original del film de 1985, el preu no baixa dels 800$ a e-bay.

John Hugues ja s’havia especialitzat en el cinema romàntic de joves amb Pretty in Pink, un any abans, el 1984. Sense imaginar-s’ho convertiria els seus protagonistes, la Molly Ringwall, en James Spader i l’Andrew McCarthy en un trio explosiu, col·locant la seva banda sonora new wave en la llista dels 25 Cinema, Rebeldes, fancis Ford Coppola, Matt Dillon, Patrick Swayze, Rob Lowe, Diane Lane, Tom Cruise, Oxford Blues, Young blood, st Elmo, punt de trobada, The breakfast club, Pretty in pink, Say anything, els bastardsmillors del cinema segons la revista Rolling Stone. Pretty in Pink es prendria seriosament els problemes socials dels adolescents de classe mitja dels anys 80 col·locant-los en els hàbitats del món reaganià que els rodejava; els centres comercials, les sales de cinema, les discoteques i les high-schools americanes.

Durant el últims anys abans d’arribar a la dècada dels 90 es varen rodar alguns films notables com la poc coneguda Some Kind of Wonderful (1987) de John Hughes, i Heathers (1988) amb la Winona Ryder i en Christian Slater o Say Anything del 1989, film que tancaria la dècada, amb una aprovació del crítics unànime del 98%.

I de sobte,  vindria el desert més absolut condemnant aquests films a l’oblit. Revisem-los; valen realment la pena.

Fa uns dies la meva amiga Alejandra, xilena i bastarda, es va sorprendre de la meva incontrolada passió pels films juvenils dels 80. Vaig poder veure com se li escapava incontroladament -i més d’una vegada- el riure i li vaig prometre que escriuria aquest article defensant la seva qualitat, caigués qui caigués, tot i que …










3 comentaris to Defensem els films juvenils dels 80

  1. Jordi ha dit:

    Els que et coneixem de fa anys sempre ens ha sorprès aquesta devoció teen per Rob Lowe (el teu vessant femení?) i el cinema de John Hughes. Jo només recordo Preetty in pink i encara. No llegia el Super Pop. Les hauria de repassar. Un altre dia hauríes de defensar com és que t’entusiasma Oficial y caballero i Top Gun… Podria enfonsar la teva carrera!

    Haig de reconeixer que Perks of being a wallflower ve a ser una posada al dia generacional d’aquells films i em va encantar.

    Peter Pan.

  2. Víctor ha dit:

    No t´ha de sorprendre. Moltes de les pel.lis estan com a les millors de la història del cinema. Perks of being a walflower és només un simulacre del que es va fer als 80 i no ha creat escola.

  3. Jany ha dit:

    Después de leer el título de este artículo, pensaba machacarte, porque me parece increíble que seas fan del cine romántico de los 80. Seguro que es tu lado femenino y sensible el que habla jajaja… Pero que puedo decir, es cierto que estas pelis han marcado tendencia y mis 90 fueron bastante aburridos en cuando a pelis de “amor juvenil”. De todas las nombradas, soy fan de dos (y de sus respectivas bandas sonoras): Kind of Wonderful y The Breakfast Club, referencias para los adolescentes de esa década … buen artículo!! ahhh y creo que tu amiga hasta hoy se sigue riendo de este particular gusto tuyo… 😛

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.