MENU

5 novembre, 2013 Comentaris (0) Visualitzacions: 194 Cinema Col·lectiu Bob Merrick










La mort de Ted Post (31 març, 1918 – 20 d’agost, 2013 ) segurament, i per alguns, no requeriria ni aquest petit article perquè la majoria, i amb raó també és veritat, no sabran de qui estem parlant. És cert que no és un dels grans directors que ha donat el cinema. Però Post ens …

Els professionals amb ofici també compten

La mort de Ted Post (31 març, 1918 – 20 d’agost, 2013 ) segurament, i per alguns, no requeriria ni aquest petit article perquè la majoria, i amb raó també és veritat, no sabran de qui estem parlant. És cert que no és un dels grans directors que ha donat el cinema. Però Post ens serveix com a metàfora, com a exemple, d’aquells professionals que van treballar amb ofici i rigor, abordant cada treball amb molta, moltíssima, professionalitat. Una de les coses que es pot comentar de Ted Post és que va ser avalador de Clint Eastwood, tot i que van acabar discutits, amb els anys. En tot cas, els seus són uns films, la majoria dels quals no seran recordats, cert, i segurament amb raó, però val la pena no deixar de banda a aquests directors i menys encara despreciar-los,  com faria un vil Cahierista.

ted-post01La primera vegada que vàrem llegir el nom d’aquest director en una pel·lícula va ser en la segona part d’El planeta dels micos, que va haver de dirigir ràpidament perquè la productora volia donar continuïtat a aquell inesperat i icònic èxit de taquilla que va dirigir Franklin J. Schaffner el 1968. La història de Ted Post va lligada amb el  desaparegut teatre de  Brooklyn, el Teatre Pitkin de Loew, on va ser acomodador i on va néixer la seva idea de ser actor. Finalment ho va deixar córrer.  Arran de la seva amistat amb Sidney Lumet es van embrancar a dirigir teatre. Precisament  el seu èxit com a director teatral  és que el  va portar al cinema.  El treball més recordat de Post va ser la segona part de Harry el sucio.  En tot cas el gruix de la seva obra s’ha de buscar a la televisió on va dirigir episodis de sèries clàssiques, com ara :  La llei del revòlver (Gunsmoke), Perry Mason, Rawhide -aquí amb Clint Eastwood com a actor-, La  dimensió desconeguda,  o la magnífica The Virginian -amb una meravellosa banda sonora i amb una introducció que, per cert, sempre hem pensat que va inspirar la de Curro Jiménez–  i, per tancar els exemples,  la friolera de 178 episodis de Peyton Place.  Seria, doncs, un dels directors anomenats de la generació de la televisió,  com Arthur Penn, on es va formar abans de saltar al cinema.

ted-post-03Cal recordar a Post com un director competent,  i amb ofici, allò que un Cahierista diria impersonal, que va dirigir treballs  a major glòria de l’avui oblidat Michael Dudikoff o l’impertorbable cara de pedra Chuck Norris, però també va dirigir a grans actors, si bé a les acaballes de la seva carrera, com ara Burt Lancaster. Veure molts dels treballs de Ted Post  és  trobar-se davant d’un d’aquells  professionals que amb dignitat, i perquè no dir-ho també, talent -sense el qual, encara que sigui poc,  no es pot fer res- van demostrar que la competència està molt per  sobre del producte, encara que aquest no passi de ser  en moltes ocasions carn de crispetes,  perquè negar-ho.

Només per això, el senyor Post mereix el reconeixement del Col·lectiu Bob Merrick.

 

La mort de Ted Post (31 març, 1918 – 20 d’agost, 2013 ) segurament, i per alguns, no requeriria ni aquest petit article perquè la majoria, i amb raó també és veritat, no sabran de qui estem parlant. És cert que no és un dels grans directors que ha donat el cinema. Però Post ens …










Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.