MENU

12 novembre, 2013 Comentaris (4) Visualitzacions: 488 Cinema Jordi Camps










Hem hagut d’esperar dos anys perquè Cabin in the woods s’estrenés als cinemes. Dos anys en què, malgrat les bones crítiques, l’aval dels aplaudiments als festivals i el boca-orella, la pel·lícula no ha parat d’acumular pols a l’estanteria de la seva distribuïdora mentre paral·lelament es guanyava (a pols) l’etiqueta de film de culte. Per fi …

'Cabin in the woods' obre la caixa de Pandora

cabin in the woodsHem hagut d’esperar dos anys perquè Cabin in the woods s’estrenés als cinemes. Dos anys en què, malgrat les bones crítiques, l’aval dels aplaudiments als festivals i el boca-orella, la pel·lícula no ha parat d’acumular pols a l’estanteria de la seva distribuïdora mentre paral·lelament es guanyava (a pols) l’etiqueta de film de culte. Per fi s’ha estrenat a casa nostra, coincidint també amb l’emissió per Canal Plus. I nosaltres que ho celebrem. Els perquès, a continuació:

1. Clixés? No, homenatge. Una cabana perduda al bosc. Cinc joves disposats a disfrutar d’un cap de setmana d’alcohol, porros i sexe. Un catxes (encarnat per Chris Hemsworth, l’actor que fa de Thor), una rossa de pot tan sexy com curta de gambals, l’intel·ligent sensible, el fumeta i la verge de torn formen el quintet. Malgrat les advertències i amenaces d’un pillat sorgit de l’Amèrica profunda que els omple de gasolina l’autocaravana, s’embarquen a un descens als inferns  (literal) arran de lectura d’un dietari maleït que troben a un soterrani (la versió apòcrifa del Necronomicon?) … Fins aquí aquest portent d’originalitat, però poc més podem revelar per no espatllar la història. Però res no és el que sembla.

cabin in the woods2. De referències, mil. La trama, de caràcter metaficcional, està vertebrada per una infinitat de picades d’ullet als amants del gènere. Amb H.P. Lovecraft com a malaltissa ombra que hi plana, el punt de partida inevitable és Evil dead (Possessió infernal) per abocar-se de ple a un carussel referencial que ens porta des de La matança de Texas fins a La resplendor, passant pel pallasso assassí d’IT, Els estranys (de Bryan Bertino) o el fantasma nipó a l’estil The ring o Dark water atemorint els pobres escolars… A més de clàssics, amb l’home llop com a estendard. Bé, i no ens oblidem de Lost, és clar, ja que el director d’aquest film, Drew Goddard, és productor i guionista de la mítica sèrie (sobretot ens remet a Ben quan controlava els mecanismes i enginys de l’illa).

cabin in the woods3. Una joguina mecànica. Drew Goddard (director i guionista) i Joss Whedon (coguionista i productor) són els màxims responsables d’aquest assaig sobre els mecanismes de creació del relat fantàstic i de terror. Parla de la por i l’analitza, alhora que ofereix un producte d’allò més ben confeccionat, visualment portentós i argumentalment captivador i intrigant fins al pla final. Pels temps que corren per un gènere que demostra constantment que la quantitat no sempre implica qualitat, el film és excel·lent… però d’aquí a considerar-la obra mestra…

4. Obra mestra? Repetim, de bona pel·lícula a obra mestra hi ha un pas i Cabin in the woods no hi arriba. I us ho diu un servidor que tot sovint quan s’emociona s’abraona a usar aquest qualificatiu. Precisament és una de les virtuts de la pel·lícula, aquest mecanicisme enginyós al que és deutor l’argument, el que li resta la llibertat creativa que altres films del seu estil destil·len. Pensem, per exemple, amb In the mouth of darkness (En la boca del miedo), del mestre John Carpenter, un film del 1995 que ja abordava l’univers Lovecraft i oferia un terrorífic relat metalingüístic sobre com funcionaven els mecanismes literaris de la ficció del gènere fantàstic i de terror. Scream, en un altre registre molt més còmic, també els havia abordat amb prou gràcia.

cabin in the woods5. El millor: sens dubte, els 15 minuts finals, un festival orgiàstic per a tot amant del gènere i raó de ser perquè estiguem aquí comentant la jugada; la mala llet inherent en el duet format per Richard Jenkins i Bradley Whitford (els titellaires de la funció); la resolució de l’episodi del fantasma japonès, i, perquè som així de malalts, la morrejada amb llengua inclosa de l’exuberant Anna Hutchinson (la xicota romana de Spartacus!) a un cap de llop dissecat. Buf!

Hem hagut d’esperar dos anys perquè Cabin in the woods s’estrenés als cinemes. Dos anys en què, malgrat les bones crítiques, l’aval dels aplaudiments als festivals i el boca-orella, la pel·lícula no ha parat d’acumular pols a l’estanteria de la seva distribuïdora mentre paral·lelament es guanyava (a pols) l’etiqueta de film de culte. Per fi …










4 comentaris to 'Cabin in the woods' obre la caixa de Pandora

  1. The Toxic Reptile ha dit:

    Totalment d´acord amb l´article i l´enfoc del film, tot i que jo rebaixaria el llistó ja que, per molt que es digui, la pel.li és un Gran Hermano del Terror, idea ja utililitzada i amplificada els 90. El moment final és magistral però poca cosa més.

  2. Darth Vastard ha dit:

    És una pel·lícula collonuda per qui li agradi el gènere de terror i vulgui fer unes “risses”, no t’enganya, no et pren per estúpid i només per això ja es mereix ser considerada una pel·lícula notable.

  3. Fàtima ha dit:

    No sóc fan del gènere, ni molt menys, per tant em va agradar més del que m’esperava. Més aviat vaig riure que no tenir por, vaig passar una molt bona estona.

    PD: al final orgia totaaal!

  4. Taxidermica ha dit:

    Em va sorprendre, em preguntava tota l’estona què coi hi passava allà a dins. Una bona idea ben duta a terme, i amb una mica de tot i per a tothom. Però d’aquí a “l’obra mestra” que molts hi veuen, hi van moooooolts passos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.