MENU

25 novembre, 2013 Comentaris (2) Visualitzacions: 321 Cinema Fatima Deulofeu










L’amor no té sexe, troba algú que t’estimi i gaudeix de la felicitat. Què ens importa als altres, si al cap i a la fi només som aquí de pas? Aquestes dues frases podríen resumir l’escència de La vida de Adèle, la pel·lícula guanyadora de la Palma d’Or del Festival de Cannes i que va …

'La vida de Adèle', troba algú que t'estimi i gaudeix de la felicitat

La vida de Adele, Cannes, Julie Maroh, Abellatif Kechiche, els bastards, Adele ExarchopoulosL’amor no té sexe, troba algú que t’estimi i gaudeix de la felicitat. Què ens importa als altres, si al cap i a la fi només som aquí de pas?

Aquestes dues frases podríen resumir l’escència de La vida de Adèle, la pel·lícula guanyadora de la Palma d’Or del Festival de Cannes i que va enamorar crítica i públic a parts iguals. Tot i així, la pel·lícula no es va escapar de la polèmica que va generar, sobretot per les escenes de sexe explícit. De fet, diria que ostenta el títol de l’escena de sexe lèsbic més llarga que mai s’ha rodat.

Basada en el còmic  de Julie Maroh  El blau és un color càlid,  el film ens explica la vida de l’Adèle, una adolescent francesa que es troba en aquella etapa de confusió i hormones alterades que és l’adolescència, en què un ja no és un nen, però a la vegada encara no és adult.

El director, Abellatif Kechiche, ens mostra aquesta història amb una senzillesa i realisme enormes, amb unes escenes bellíssimes i amb un ús dels primers plans portats fins a l’extrem.

Adèle (una extraordinària Adèle Exarchopoulos) agafa l’autobús cada matí per anar a classes de literatura, es toca els cabells  de manera quasi compulsiva, viu amb els seus pares, menja quantitats industrials d’espaguetis a la bolonyesa, es diverteix amb les seves amigues, que bàsicament parlen de sexe, i comença a fixar-se en els nois. Un dia qualsevol, caminant pel carrer, el color blau l’enlluerna. És el color blau dels cabells de l’Emma, que l’atrapa d’una manera que li capgira tot l’univers. Només és un instant, una mirada, un amor… Des d’aquell moment res no serà igual i tot el que estava establert que seria la seva existència desapareix de sobte. I és aquí quan Adèle confessa a un amic: «Sento que estic fingint de tot. És a mi, a qui falta alguna cosa.»

La vida de Adele, Cannes, Julie Maroh, Abellatif Kechiche, els bastards, Adele ExarchopoulosI aquí comença el drama, perquè hi ha molt de drama. Comencem a veure les llàgrimes d’Adèle (títol que proposaria per a la pel·lícula), que entra en una voràgine d’emocions que no entén i que la separen del seu món. Quan és amb els seus en algun lloc només té ganes d ser en una altre i deixar-se anar a llàgrima viva, intentant entendre el que li passa.  Tot i així, és adorable i ella soleta t’atrapa des del minut 1 fins al 187, que alguns creuen que sí… però jo diria que potser no caldria…

Un dia, gairebé per casualitat, acaba sola de festa en bars d’ambient i mentre està bocabadada observant l’espectacle del seu voltant, un personatge va i li deixa anar la frase de la capçalera i de sobte ho té clar… sap el que vol, vol la noia dels cabells blaus… vol l’Emma (la mirada picarona de Léa Seydoux). I les seves mirades es creuen, i les seves vides es creuen. L’Emma és més madura que ella i amb les idees molt clares. Es mou en el món de les arts, el dibuix, la pintura, la filosofia i té una colla d’amics que parlen d’art, filosofia, sexe i beuen vi, vi blanc… d’aquells que tenen una opinió de tot. Són dues noies diferents, dos mons diferents.

I aquí comença el sexe, perquè hi ha molt de sexe. I comença el desig, perquè hi ha molt de desig. Emma la introdueix en el sexe lèsbic,  i aquí el director ens ofereix primeríssims plans, on descobrim tota l’anatomia de les actrius, les seves mirades de plaer, les seves boques entreobertes, i sentim els seus gemecs.

La vida de Adele, Cannes, Julie Maroh, Abellatif Kechiche, els bastards, Adele ExarchopoulosI aquí comença l’amor, perquè hi ha molt d’amor, però per sobre de tot hi ha el desig entre aquestes dues noies que s’abandonen al plaer dels seus cossos i s’obliden del món exterior i te’l fan oblidar fins i tot a tu.

En definitiva la pel·lícula ens explica una història d’amor viscuda intensament, real, dolça, cruel, devastadora, i ens converteix en els acompanyants de l’Adèle per tota aquesta voràgine d’emocions. Sentim el desig que sent, plorem les llàgrimes que plora, patim el seu patiment i ens manté asseguts a la butaca de principi a fi, amb una sensació de tristesa però amb la convicció d’haver vist una pel·lícula meravellosa.

I quan surts del cine, t’endús el gust salat de les llàgrimes d’Adèle…

Gràcies, Cinema Truffaut.

 

 

 

L’amor no té sexe, troba algú que t’estimi i gaudeix de la felicitat. Què ens importa als altres, si al cap i a la fi només som aquí de pas? Aquestes dues frases podríen resumir l’escència de La vida de Adèle, la pel·lícula guanyadora de la Palma d’Or del Festival de Cannes i que va …










2 comentaris to 'La vida de Adèle', troba algú que t'estimi i gaudeix de la felicitat

  1. Jep ha dit:

    Encara no l’he vist, potser que hi vagi!!
    En Medem va rodar l’escena lèsbica més llarga del cinema a “Una habitación en Roma”, ara bé, era una peli avorrida de nassos.
    Bon post @alfdeve!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *