Ho reconec, he pecat. A la meva tauleta de nit no tinc cap llibre de Mario Vargas Llosa, Gabriel García Márquez. Miquel Martí i Pol, Virginia Woolf, James Joyce, Mercè Rodoreda, Miguel de Cervantes, Josep Pla o Salvador Espriu. Tampoc no llegeixo Cahiers du cinema ni la revista Time. Ingmar Bergman em sona més a un jugador de segona divisió sueca que no pas a un director de cine. No sóc cap cultureta, a diferència d’algun bastard, que ho és o que ho vol aparentar :))) Per tant, no tinc cap pudor en dir que he llegit la trilogia de Los juegos del hambre i que m’ho he passat teta. Segur que no tindré el mateix bagatge cultural que si hagués cultivat la meva ment amb Guerra y Paz, La Colmena, Ulises o Don Quijote de la Mancha, però segur que m’hauré divertit més.
Ara s’acaba d’estrenar a la gran pantalla la segona part, En Llamas, on ja es pot veure que la revolució serà imminent a Panem. La trilogia de Suzanne Collins és amena i fàcil de llegir gràcies als seus curts capítols plens d’acció i tensió. Està concebuda per enganxar els adolescents, però discrepo que sigui només literatura juvenil. Els adults, com un servidor, també poden quedar corpresos. Vint-i-quatre nens matant-se uns els altres està més a prop de pel·lícules com Battle Royale o Perseguido que no pas de les primeres entregues de Harry Potter o Las crónicas de Narnia.
Tot i sé un defensor a ultrança de Los juegos del hambre, reconec que un dia vaig passar vergonya quan l’estava llegint al tren. Una nena d’uns deu anys em va començar a mirar fixament i no comenceu a pensar ni en Lolita ni en res semblant. Els seus ulls es dirigien cap al meu llibre i de sobte em pregunta: “Quina part estàs llegint? Jo ja vaig per la tercera”. Moment en què vaig adonar-me que potser alguna cosa fallava. O no.
Vaig llegir el primer llibre per curiositat, per comparar amb la peli i per si era més madur. Per entendre el rebombori i perquè la idea principal de la història no em desagrada. No sé ni per on começar a descriure’l. Horrible sería un bon punt de partida. Desapofita la història completament. És molt i molt fluix pel tema que tracta i poc explícit. Vol fer un llibre per tots els públics quan la temàtica no ho permet.
Però el que més em va enfurismar és que està mal escrit. No sé dir-te si en anglès fa tanta vergonya o és culpa de la traducció, però és una escriptura molt pobre, sense personalitat, de vocabulari increïblement planer, i plagat de faltes ortogràfiques. No té cap gràcia ni en les descripcions ni en la narració de les accions. El llibre fa mal als ulls i la història va decepcionant per moments.
Que sigui un llibre enfocat als joves no vol dir que els hagis de tractar de tontos. No passa res per agafar un diccionari si no s’entén una paraula, home. I fins aquí la meva relació amb el llibre. Potser miraré les pelis per veure cm acaba tot plegat, però passo de posar en perill el meu “jo lector” amb un llibre que no es mereix el meu temps.
Ara ja entenc l’aberració de ressenya del llibre “Guerra Mundial Z”…
Harry Potter sí que és una bona saga literària i cinematogràfica complementària. Juegos del hambre només he vist la peli i és entretinguda i prou. Veurem la segona què tal…?