MENU

17 desembre, 2013 Comentaris (6) Visualitzacions: 756 Cinema David U. Ruiz / @callahan_ruiz










La generació dels que en tenim trenta i tants, els que vam passar l’adolescència devorant tot tipus de films d’aquella edat d’or del cinema de gènere que va suposar la dècada dels vuitanta, feia molts anys que somiàvem aquest moment, que frisàvem per veure junts els dos grans reis indiscutibles de l’acció: Sylvester Stallone i …

'Plan de escape', 30 anys esperant aquesta merda

escape_plan_ver4 (1)La generació dels que en tenim trenta i tants, els que vam passar l’adolescència devorant tot tipus de films d’aquella edat d’or del cinema de gènere que va suposar la dècada dels vuitanta, feia molts anys que somiàvem aquest moment, que frisàvem per veure junts els dos grans reis indiscutibles de l’acció: Sylvester Stallone i Arnold Schwarzenegger. Amb l’èxit de la divertida però sobrevalorada saga –no ens enganyem– The Expendables, Sly va tenir la deferència de regalar-nos a tots un tastet, una escena apoteòsica amb un diàleg impagable carregat de testosterona i frases lapidàries, en què ell mateix compartia plans amb l’amic Arnie i el gran Bruce ‘McClane’ Willis. L’anunci de la retirada d’Arnie com a governador de Califòrnia (em continua semblant més honest ell com a polític que els que campen per TOT l’Estat) va obrir la porta al seu esperat retorn al cinema d’acció, una porta que no va trigar gens a ser traspassada; primer, protagonitzant una escena de caos i destrucció antològica en el tram final de The Expendables 2, ara acompanyada d’algunes de les millors frases (“Deberíamos estar en un museo”), i, seguidament, tornant a la primera línia amb una joia inesperada, El último desafío, una oda a un cinema d’acció que escasseja: acuradíssima i per moments esteticista realització del seu director Kim Jee-woon, una història senzilla però molt ben narrada (l’últim gran treball d’un xèrif abans de retirar-se), amb molt d’humor, un elenc de secundaris de categoria i sobretot acció sense trampes, amb moltes explosions, dobles especialistes i paraulotes. Per contra, l’amic Sly, a qui el pas dels anys ha fet més difícil de veure que al seu mencionat rival d’origen austríac, va tornar protagonitzant l’infame Un tiro en la cabeza, de Walter Hill, un film decebedor, avorrit, mal gravat i amb pudor de caca de principi a fi. Malgrat tot, l’anunci que s’estava gestant un film en què els dos reis de l’acció serien els protagonistes absoluts va generar moltes expectatives, tot i que acompanyades alhora de força desconfiança.

plan_de_escape_arnold_sylvester_Schwarzenegger_stallone_1Plan de escape ens presenta l’expert en seguretat Ray Breslin (Stallone), que viu posant a prova les seves teories sobre disseny de presons planificant fugues a les més vigilades del món. Quan el seu darrer pla de fuga no és més que una traïció en tota regla, haurà de fer amistat amb Emil Rottmayer (Schwarzenegger), un presoner que amaga més d’un secret. La veritat és que el film és un compendi de despropòsits que no mereix la més mínima ressenya; una història flonja, previsible i sense una gota d’emoció, un no-disseny de producció que fa que per moments sembli que estiguem mirant una antipel·lícula més del tarat aquell del Lars von Trier, un director (Mikael Háfström) que no sap on posar la càmera en les escasses escenes d’acció que hi ha, uns diàlegs i unes frases lapidàries que no estan a l’altura del xou, i un dolent, Jim Caviezel, que ho intenta però que no hi arriba. Però el més greu de tot, sens dubte, és la falta d’humor, cosa que converteix el conjunt en un film presumptuós i sobretot avorrit i abominable. No cola que uns paios d’uns seixanta anys facin el que fan si no es combina tot amb una mica d’humor i conya, el mateix que destil·len, per exemple, els ja mencionats films The Expendables i El último desafío. És com veure un remake crossover de Tango & Cash i Encerrado, però adreçat al públic de Los juegos del hambre, és a dir, amb un estil molt insuls, sense gràcia, tot molt artificial, sense massa sentit i sobretot amb molta pudor de caca.

Arribat a aquest punt, he de confessar que he estat amb diferència molt més fan de l’amic Arnie; el seu rostre gèlid i monolític tallat en adamàntium i els seus músculs de mister Univers forjats únicament arrossegant un molí al bell mig del desert d’Aquilònia, no han tingut pel qui escriu rival en absolut. Ho dic perquè Plan de escape, si aguanta fins al final, és sobretot pel savoir faire de l’Arnold, a qui la càmera continua estimant en aquesta nova i reumàtica etapa que tot just inicia (acaba d’anunciar el seu retorn a la saga Terminator i al nou film de Conan, Conan Rey). Amb tot això, l’únic que faig és preguntar-me si les estrelles d’acció, les de tota la vida, saben envellir dignament o estan condemnades a deambular com a nous antiherois de la caspa del videoclub i del telefilm. Poso dos exemples ben clars: Charles Bronson i Clint Eastwood. Mentre que el primer es va limitar a explotar el seu rol de justicier i home venjatiu fins als últims dies de la seva vida oblidant les seves més que reconegudes i infravalorades aptituds interpretatives, la llegenda viva de Carmel ha sabut reinventar-se amb el pas dels anys, regalant-nos sense manies registres i matisos dignes, lloables i diversos dins el seu clàssic i sempitern rol d’home dur i poques paraules. Jo per acabar us faig una doble pregunta:

– Hi ha vida més enllà de l’acció? Sí / No

– En cas afirmatiu, creieu que l’Sly i l’Arnie podrien protagonitzar un remake de Dos viejos gruñones? Sí / No

 

La generació dels que en tenim trenta i tants, els que vam passar l’adolescència devorant tot tipus de films d’aquella edat d’or del cinema de gènere que va suposar la dècada dels vuitanta, feia molts anys que somiàvem aquest moment, que frisàvem per veure junts els dos grans reis indiscutibles de l’acció: Sylvester Stallone i …










6 comentaris to 'Plan de escape', 30 anys esperant aquesta merda

  1. Señor Nilsson ha dit:

    Com bé dius, Eastwood sí que ha sabut envellir sobretot perquè té més talent i, també, perquè s’ha dirigit a si mateix. Sly i Swarzie són dues mòmies patètiques i em sap greu, sobretot pel segon, a qui he admirat tot sovint perl seu sentit de l’humor imposat als seus films d’acció dels 80 i 90s.

    I referent a la pregunta: #SíSí sempre!

  2. paul kersey ha dit:

    “És com veure un remake crossover de ‘Tango & Cash’ i ‘Encerrado’, però adreçat al públic de Los juegos del hambre, és a dir, amb un estil molt insuls, sense gràcia, tot molt artificial, sense massa sentit i sobretot amb molta pudor de caca.”

    XD WTF!

  3. Joan ha dit:

    Ja fa temps que aquest blog fa pudor a caca. Només escriviu merda sense criteri.

  4. callahanruiz ha dit:

    Gràcies Joan!

    A cada post intento superar-me escrivint merda. Fa temps que dic que la caca està infravalorada i tots juts l’hem de revaloritzar en la seva justa mesura. A part d’això, ens agradaria saber la teva opinió sobre la pel·li, o el teu criteri, ja que suggereixes que en tens més que nosaltres.

    Gràcies per llegir-nos i bones festes amb Freixenet!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.