La conjunció i sobredosi d’elfs, nans, mags, aranyes gegants, orcs i humans mal vestits és un factor prou incendiari perquè la gent s’hagués afartat de tal forma de la Terra Mitjana que ara mateix estiguéssim parlant d’un fracàs de dimensions tan èpiques com la cua de Smaug. Des que Peter Jackson va decidir convertir el Hòbbit en una trilogia pantagruèlica, una horda d’orcs es va llançar sobre la seva jugular amb l’objectiu de fer-lo fracassar.
Les adaptacions en pantalla de novel·les, contes, cançons o poemes són lliures. Normalment ens queixem i amb raó que en la pantalla no es pot resumir el contingut d’un gran llibre per limitacions de tota mena. Finalment hi ha algú que ha tingut els pebrots d’agafar una història i fer-la més llarga que l’original. Apa. I, contravenint totes les normes no escrites per cahieristes i crítics convencionals, ha inclòs més personatges, ha canviat les referències temporals i ha allargat les escenes perquè ha volgut i ha pogut. I qui no estigui prou escandalitzat que sàpiga que s’editaran en DVD i Blu ray les tres parts (la primera ja es pot comprar) amb versions encara més llargues, de tres hores cada una. Que ningú es desmaï, si us plau.
Resumint, els guionistes professionals t’expliquen que a la pantalla necessites més o menys un minut per explicar el que passa en una pàgina. Si el Hòbbit original de Tolkien ocupa menys de 300 pàgines, Jackson ho explicarà tot en més de 540 minuts. Ovació sonora. I no ho critico, tot el contrari. És com la sèrie de televisió més cara de la història. I aquest segon capítol és manifestament superior a l’anterior sempre que tinguem en compte que la trilogia inicial és insuperable, una de les millors experiències cinematogràfiques contemporànies que qui us parla ha viscut dins una sala de cinema.
Quan vaig veure el tràiler vaig assumir devastat que la incorporació d’Evangeline Lilly seria un desastre que costaria de superar. Però caram quina sorpresa! Resulta que és el personatge revelació i es menja Legolas amb patates. No costa gaire tractant-se d’Orlando Bloom. La sobreutilització d’efectes especials tampoc refreda l’atenció de l’espectador en la narració, que és va introduint en racons llegendaris per als lectors, els nous i els vells, que reconeixen moltes línies del guió copiades exactament dels diàlegs de la novel·la. Martin Freeman, d’altra banda, fou una tria excel·lent com a Bilbo.
El resultat de tot plegat, i perdoneu per la brevetat, és que en l’escena final t’alces i sembla que el temps no hagi passat. Per alguns, la sessió haurà estat una tortura (se me’n refot) però els altres ja esperem no només la tercera part sinó la tetralogia del Silmaril·lion i els Contes Inacabats de Númenor que Jackson, lògicament, ja s’espavilarà a trobar-hi un final.
9/10
Ole, ole i ole! Cent per cent d’acord. Com a fan dels llibres crec com tu que cinematogràficament l’adaptació és espectacular en tots els sentits. L’únic però que hi posaria és que l’ampliació del metratge l’hauria aprofitat per fer créixer la trilogia anterior (on falten personatges destacats) i potser no tant aquesta. I pecador, com pots dubtar del talent de l’Evangeline Lily, una fada terrenal provinent de l’illa fantàstica.
Així com la primera la vaig trobar una bona pel·lícula d’aventures i bastant entretinguda, en aquesta no m’ha passat el mateix. L’he trobada massa infantil i tonta, sembla quasi una peli de superherois (de les dolentes).
El que me l’ha acabat d’espatllar és el sr. drac Smaug. En principi un drac així hauria de fer respecte com a mínim, i se’n riuen a la cara en un seguit de despropòsits que el posen al nivell del pitjor dels dolents d’una pel·lícula. El paio pot seguir el sr. Hobbit invisible perquè sent el seu alè i després ni veu ni detecta un grup de nans xerraires i matussers que li van passant pel costat. I aquesta és només una de les mil incoherències que es van acumulant i fan que la pel·lícula no passi ni per una mala comèdia.
A mi la pel·lícula m’entreté i m’agrada. Però estic d’acord amb Dimas. El tractament que fan de Smaug és insultant. No per la la falta de coherència amb la novel·la, sinó per el sentit lògic de la pròpia pel·lícula. El drac Smaug és l’ésser més poderós i intel·ligent que apareix en la trilogia (tret del nigromant, clar) però mentre a l’escena de bilbo (existent en el llibre) es comporta com a tal, a l’escena amb els nans (inventada) es torna literalment gilipolles. Algú es va passar de llarg volent espectacularitat i no es va llegir ni lo que havia escrit ell mateix 4 pàgines abans.
Quan a la resta de literatura tolkeniana… A partir de la segona edat del Sol encara, pero tot lo d’abans… en comptes d’ulleres 3D hauràn de donar una pastilleta de LSD perquè flipis amb la creació de EA i Arda…
El Silmarillion és una Joia segurament millor que LOTR i per mi hauria de ser adaptada amb gran pressupost per TV…capítol a capítol i que durin el que faci falta. Amb el Hobbit em sap greu erò em vaig avorrir tant que no vaig sortir ni de Can Bilbo.