MENU

9 gener, 2014 Comentaris (1) Visualitzacions: 194 Cinema Víctor Gonzàlez










Si comencem dient que no m’agrada la música folk però que el film dels germans Coen és una obra mestra, entraré potser en una incongruència descomunal, tot i que, de fet, la gran majoria dels espectadors que han vist Inside Llewyn Davis  hagin tingut exactament la mateixa sensació. Resulta que, a grans pinzellades (no sóc cap expert), …

'Inside Llewyn Davis', el que importa és el viatge

Inside-Llewyn-Davis

Si comencem dient que no m’agrada la música folk però que el film dels germans Coen és una obra mestra, entraré potser en una incongruència descomunal, tot i que, de fet, la gran majoria dels espectadors que han vist Inside Llewyn Davis  hagin tingut exactament la mateixa sensació.

Resulta que, a grans pinzellades (no sóc cap expert), el folk americà té dues etapes ben diferenciades. La primera, que va del 1900 al 1960, i que engloba tot tipus de música regional dels Estats Units, se centrava en les arrels tradicionals dels habitants de les zones més remotes i rurals del país, mentre que la segona –anomenada American folk revival– va aparèixer el Inside-Llewyn-Davis-101960 amb un ritme més modern i amb la idea que la música del poble ha de ser del poble i parlar dels problemes més propers, obrint les portes a les reivindicacions d’esquerra dels anys seixanta.

El protagonista del film dels Coen, Llewyn Davis, es mou de l’Upper East Side de l’illa de Manhattan al Greenwich Village i Queens, en un viatge existencial en què va de sofà en sofà, deambulant per cases d’amics i coneguts, i que el portarà a Chicago, tot per provar sort en el folk amb unes cançons que no li aporten diners de cap mena.

inside-llewyn-davis-john-goodmanEl seu recorregut en el gris i nevat est del país amb un John Goodman impressionant té molt a veure amb la crisi d’identitat que patien els Estats Units en aquell moment. L’any és el 1961, la paranoia anticomunista i ultraconservadora del maccarthisme es va esmicolant i el país entra a poc a poc, i amb les noves generacions, en l’optimisme i la llibertat sexual i de pensament dels anys seixanta, una revolució que explotaria amb Bob Dylan i la cançó The times they are a-changing, que apareix fugaçment en el film dels CoenDylan va ser precisament  el que va canviar els paràmetres de la música folk, convertint-lead_largela en l’arma de lluita pels drets civils dels Estats Units  i que portaria al moviment antiguerra, principalment la del Vietnam, perquè el país parés d’intervenir en la massacre.

El film està farcit de símbols del poema èpic d’Homer L’Odissea, com ara Ulisses,  que és el nom del gat amb el qual el protagonista passarà les seves aventures més absurdes, o com la ciutat nevada de Chicago, la personal Ítaca de Llewyn Davis.

El retrat dels Coen encarna la dura i tràgica realitat de no saber trobar el camí que tots voldríem en la vida. El final sempre és secundari. El que importa és el viatge.

 

 

Si comencem dient que no m’agrada la música folk però que el film dels germans Coen és una obra mestra, entraré potser en una incongruència descomunal, tot i que, de fet, la gran majoria dels espectadors que han vist Inside Llewyn Davis  hagin tingut exactament la mateixa sensació. Resulta que, a grans pinzellades (no sóc cap expert), …










Un comentari a 'Inside Llewyn Davis', el que importa és el viatge

  1. Dr. Moreau ha dit:

    El film dels Coen m’ha agradat però no diria ni molt menys que és un dels seus millors films. El millor per a mi és el trajecte a la Ítaca/Chicago, molt ben rodat i amb molta força narrativa. El personatge és la moda, cau malament i emet empatia a mesura que les desgràcies se succeeeixen. I sí, sempre el que importa és el viatge, com la vida mateixa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *