MENU

15 gener, 2014 Comentaris (0) Visualitzacions: 180 Cinema Jep Soler

Títol


Director


Actors


Després d’això encara no sé què escollir, la violència ens ve determinada per la genètica?, per l’ambient?, per tot plegat?

Som violents perquè ens han parit així?

L’any 1952 la doctora Apgar va introduir un test, que porta el seu nom, per saber quines són les primeres necessitats d’un nadó en el moment de néixer. Per això se li fan dues mesures, la primera al cap d’un minut del naixement per saber com ha reaccionat al part, i al cap de cinc minuts per saber com s’està adaptant al nou medi. El test mesura la seva capacitat pulmonar i cardíaca,  el to muscular, la coloració de la pell i la irritabilitat. Els psicòlegs infantils van aprofitar aquesta darrera característica com a ítem que ens dirà quin temperament té l’infant. A partir d’aquí la criatura respondrà d’una manera o d’una altra als estímuls externs que vagin interactuant amb ella, ja sigui amb més irritabilitat o menys. Algunes persones més atrevides han teoritzat sobre la relació entre el temperament més agressiu d’un nadó en el test Apgar i la violència durant l’adolescència i l’edat adulta. Sembla una mica agosarat fer aquesta relació tan directa, o no? Creieu que la genètica influeix en la violència? O són l’educació i l’aprenentatge el que fa que ens tornem violents? Per casualitats de la vida, en un període curt de temps he vist quatre films que parlen d’aquest tema, des de gèneres i perspectives diferents. Us en faig cinc cèntims:

Black fish (Gabriela Cowperthwaite, 2013): documental impactant, amb alguna mancança en el muntatge que no li permet arribar al nivell de The cove (2009), que explica la vida de les orques en captivitat en alguns parcs aquàtics. La major part del film se centra en l’orca mascle Tilikum, capturat i separat de la família quan era infant i que en l’edat adulta demostra una agressivitat extrema, que ha arribat a causar la mort de tres dels seus entrenadors. Els propietaris del parc aquàtic decideixen utilitzar el seu esperma per tenir més orques en captivitat. El documental ens ensenya com fills de Tilikum han heretat la mateixa violència del pare, i com la captivitat és un ambient propici perquè siguin agressius.

The family (Luc Besson, 2013): a les nostres pantalles s’ha traduït com a Malavita, el nom del gos familiar, aquesta darrera incursió en l’univers mafiós de Robert DeNiro en què interpreta un pare de família buscat per tota la màfia del món i que està en protecció de l’FBI per delator. Ens centrem en la seva família: la dona (Michelle Pfeiffer) soluciona els problemes de manera explosiva, la filla busca l’amor autèntic i es relaciona dolçament amb els demés fins que s’emprenya i li surt la vena familiar. Per acabar, el fill, aprenent de mafiós de la vella escola, extorsiona i soluciona problemes. La genètica no és l’única raó per la qual actuen d’aquesta manera, la seva educació i l’aprenentatge, sobretot basat en el que veuen, els ha modelat fins a convertir-se en més violents del que és habitual. 

critica-de-una-historia-de-violencia-3 Una història de violència (David Cronenberg, 2005): aquest clàssic del cinema contemporani ens mostra que la genètica té un pes molt important, potser més que l’aprenentatge. El fill del protagonista (Viggo Mortensen) n’és un exemple: un noi tranquil, que esquiva qualsevol enfrontament físic, canvia de comportament quan veu el seu pare actuar violentament. Era una persona vulnerable a ser violent, només li feia falta un estímul extern que despertés aquesta agressivitat física. La violència era part de la seva idiosincràsia, com ho és per tothom? Val més que no obrim el debat, avui no toca. 

We are what we are (Jim Mickle, 2013): remake del film mexicà Somos lo que hay (Jorge Miguel Grau, 2010). Història d’una família amb una herència generacional que va més enllà de les terres i les tradicions. Els seus membres fan un període de dejuni estricte que acaba amb la festa del xai; no us equivoqueu, no són musulmans. La festa del xai consisteix a menjar carn humana. Fa més de dos-cents anys aquesta que tradició sanguinària i sàdica es transmet a cada generació com si es tractés d’una necessitat biològica, creuen que estan malalts i el seu antídot és fer la seva particular celebració anual de sacrifici als déus. La genètica poca cosa hi té a veure; en aquest cas, la seva violència té més a veure amb l’aprenentatge i la cultura. Bona pel·lícula d’intriga amb uns personatges molt ben aconseguits, imatges belles i angoixants, que com sol succeir, tindrà dificultats per trobar un espai a les cartelleres catalanes. Em va recordar, per la temàtica, a The woman, que l’amic bastard Víctor González ens va comentar l’any passat.

Després d’això encara no sé què escollir, la violència ens ve determinada per la genètica?, per l’ambient?, per tot plegat? Suposo que el més assenyat és optar per la darrera opció, tot influeix. L’única cosa segura és que per evitar la violència només serveix una educació correcta.

 

Després d’això encara no sé què escollir, la violència ens ve determinada per la genètica?, per l’ambient?, per tot plegat?

Títol


Director


Actors


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.