MENU

20 gener, 2014 Comentaris (4) Visualitzacions: 369 Cinema Jordi Camps










El cinema de Wong Kar-wai (Xangai, 1956) no té cap altra fita que retratar l’ànima, els sentiments i les passions que mouen els homes i les dones quan entre ells esclata l’espurna de l’amor. Les seves històries solen ser melancòliques, tristes i, sovint, desesperades, perquè majoritàriament tracten sobre amors impossibles. Ho fa sempre de manera …

'The grandmaster'. Kungfu (i passions) a càmera lenta

the grandmaster won kar wai

El cinema de Wong Kar-wai (Xangai, 1956) no té cap altra fita que retratar l’ànima, els sentiments i les passions que mouen els homes i les dones quan entre ells esclata l’espurna de l’amor. Les seves històries solen ser melancòliques, tristes i, sovint, desesperades, perquè majoritàriament tracten sobre amors impossibles. Ho fa sempre de manera delicada i vestint les seves històries amb sensibilitat i poesia. En els seus films, bells per sobre de tot, el manierisme estètic (tant visual com sonor) ho embolcalla tot, d’una manera tan seductora que un no té més remei que deixar-se dur per on el cineasta vol.

Per això, si els fans de les pel·lícules d’arts marcials se senten atrets pel seu nou film, The grandmaster, que no deixin de veure-la, però sobretot que hi vagin previnguts, perquè, més enllà de les brillants seqüències d’acció (que n’hi ha), trobaran el bo i millor del cineasta xinès. Amb totes les seves conseqüències. Sense anar gaire lluny, el barroquisme audiovisual i la narració abstracta.

the grandmaster won kar waiThe grandmaster és un film de gènere. I tant. Narra en to de biopic la vida d’Ip Man, conegut entre altres coses per haver estat el mestre de kungfu de Bruce Lee. Però, lluny de mostrar aquesta art marcial tal com es concep a Occident, Wong Kar-wai intenta plasmar l’esperit i la filosofia mil·lenària que hi ha al darrere d’aquesta autèntica forma de vida. Tres anys per concebre-la, recorrent la Xina sencera per entrevistar-se amb infinitat de mestres amb l’objectiu d’entendre amb profunditat què és el kungfu (la documentació escrita és gairebé inexistent), i 22 mesos de rodatge permeten entendre la complexitat que amaga aquesta producció ambiciosa, que, en paraules del mateix director, pretén ser una nova Érase una vez la China.

the grandmaster won kar waiDit això, The grandmaster va més enllà, i, rere l’aparença de film d’arts marcials (per a la posteritat restaran seqüències com la de la primera trobada entre els protagonistes o el duel a l’estació de tren), el director xinès exposa els temes comuns, centrant-se en l’amor impossible entre el mestre Ip Man i Gong Er, la mestra d’aquest saber al nord del país, des del dia que els seus camins s’entrecreuen i decideixen lluitar en un combat en què la passió (emocional) es desferma. El film agradarà a aquells que van disfrutar amb Tigre i drac o La casa de las dagas voladoras, però no als entusiastes de Chuck Norris, Jean-Claude van Damme i ni tan sols Bruce Lee. I als fidels seguidors del barroc director, per descomptat.

A diferència de la recent Only God forgives, de Nicolas Winding Rifn i protagonitzada per Ryan Gosling, rere l’esteticisme i la violència hi ha passió i sentiments. Rere el hieratisme dels protagonistes (amb uns grans Tony Leoung Chiu-wai i Zhang Ziyi) hi ha una expressivitat absoluta de les emocions contingudes. I rere l’aparent fredor, calidesa.

A alguns The grandmaster els pot semblar un de tants gerros (xinesos, evidentment) que decoren una estanteria qualsevol. D’altres, entre els quals em compto, la contemplem com una porcellana delicada que hauria de residir en un museu d’art.

 

El cinema de Wong Kar-wai (Xangai, 1956) no té cap altra fita que retratar l’ànima, els sentiments i les passions que mouen els homes i les dones quan entre ells esclata l’espurna de l’amor. Les seves històries solen ser melancòliques, tristes i, sovint, desesperades, perquè majoritàriament tracten sobre amors impossibles. Ho fa sempre de manera …










4 comentaris to 'The grandmaster'. Kungfu (i passions) a càmera lenta

  1. Jep ha dit:

    La meva, modesta, opinió i sense voler desmereixer al mestre Camps, és que la pel·lícula es queda a mig camí entre una història d’arts marcials i una d’amor, no és ni carn ni peix. Crec que la comparació que fa amb els films d’Ang Lee i Zhimou no és encertada perquè ells sí que eren capaços de trobar aquest equilibri entre acció i amor. Visualment, com tot el cinema de Won Kar Wai, és espectacular i la trama patina una mica, quan estàs connectat amb el món del Kung-fu s’acaba i comença la part romàntica sense acabar d’aprofundir-hi massa.
    De totes maneres val la pena per l’estètica.

    • Jordi ha dit:

      A mi em funciona la fusió, però realment entenc que costi penetrar a l’estil amanerat i exhuberant del cineasta. I per preferir prfereixo Tigre i drac, com a obra que sap combinar estètica, poesia, drama i acció d’arts marcials. Però perquè el cinema de Wong karWai em fascina hi tinc molta predisposició a deixar-me emportar, malgrat les elipsisis i el muntatge sincopat. Crea una atmosfera fascinant, com un perfum seductor del qual no et pots desprendre.

  2. Alt+126 ha dit:

    Sense haver-la vist puc dir que té la sort que té un estil propi molt marcat i diferent. Però per desgracia em sembla que arriba tard. En els últims 5-6 anys 2 directors diferents ja han portat a la gran pantalla la historia de Ip Man amb bastant èxit a les pantalles (sobretot asiàtiques ja que aquí la majoria surten directes cap al saló de casa): Wilson Yip i Herman Yau.

    A veure quan podré veure aquesta, però després de veure les pel·lícules dels altres dos suposo que l’estil de Wong Kar-wai se’m farà recarregat

  3. Darth Vastard ha dit:

    Jo la vaig veure farà uns mesos i la considero una de les pel·lícules més confuses narrativament que he vist en la meva puta vida. No és un avorriment com Ashes of time i té unes coreogràfies espectaculars, però la seva posada en escena arriba a ser massa pretenciosa i grandiloqüent, tant pel que fa als personatges com a la filosofia de les arts marcials. Per mi, les d’en Donnie Yen i en wilson Yip casen més amb l’esperit del personatge, que segons recullen els testimonis era un tio senzill i humil…tot el contari que aquesta pel·lícula. Això si, una factura visual extraordinària.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.