MENU

20 febrer, 2014 Comentaris (5) Visualitzacions: 703 Sèries, The walking dead David U. Ruiz / @callahan_ruiz










Després de la desastrosa i lamentable primera part de la quarta temporada de The Walking Dead, segurament el tram més irregular i més analment planificat dels que hem vist fins ara (juntament amb el de ‘La granja de Pin y Pon’), i del final de la subtrama de la presó amb aquella batalla de nens …

TWD 4×10, o com confondre accions paral·leles amb dobles penetracions

twd-041001
Després de la desastrosa i lamentable primera part de la quarta temporada de The Walking Dead, segurament el tram més irregular i més analment planificat dels que hem vist fins ara (juntament amb el de ‘La granja de Pin y Pon’), i del final de la subtrama de la presó amb aquella batalla de nens petits en què només faltava veure un pallasso fent figuretes d’animals amb globus, la sèrie necessitava obrir-se camí, renovar-se, respirar i buscar noves fites. O morir d’una puta vegada, siguem sincers. Vist que les audiències l’acompanyen inexplicablement i la fan créixer temporada a temporada, un fet que constata l’existència d’un fenomen social d’origen paranormal que sobredimensiona sèries que no valen un rave, i que per tant és digne de ser analitzat per l’amic Íker Jiménez i la seva troupe, em temo que la seva extinció anirà per llarg.

L’estratègia adoptada pels guionistes en aquest nou punt i a part de la sèrie ha estat separar el grup, atomitzar-lo i seguir-lo grupuscle a grupuscle, conèixer les seves vivències partint de petites píndoles cada cop més inconnexes i sense sentit que no aporten altra cosa que estirar i estirar sense més. Anem a pams, com el gran John Holmes.

Primer de tot: The Walking dead no és una sèrie coral, no és un culebrot. El punt de partida sempre ha estat en Rick Grimes; era sota els seus ulls que despertàvem en aquest món envaït per zombis i ha estat des del seu punt de vista que vam arribar a la presó. Al seu voltant, degut al seu rol de (pseudo)líder s’han ajuntat altres personatges, uns més importants que d’altres i era lògic seguir-los mínimament. Aquesta línia es va traspassar precisament durant la primera part d’aquesta quarta temporada, amb aquells episodis monogràfics que posicionaven al Governador com si fos el protagonista absolut de la sèrie, amb un descarat i poc creïble intent d’humanitzar-lo. Mort el Governador, aquesta gens eficient pràctica continua (quin mal ha fet Lost a la televisió, per l’amor de Déu!). ¿A qui li importa què els hi passi a aquelles nenes repel·lents perdudes al bosc, una per bleda i l’altra per psicòpata? O a un Tyresse de pa sucat amb oli que mata zombis amb un martell de Lego? ¿A qui li importa què li succeeixi al metge borratxo o a la Sasha, i més quan apareixen fent-se fregues en una escena que li trauria la gana fins i tot a un walker? O a la Maggie i a en Glenn? I fins i tot a en Daryl que darrerament, no ens enganyem, dóna cada cop més mostres de ser tan sols un monyes de merda amb camisa de llenyataire. Desordres com aquests converteixen en intranscendents fets que haurien de ser més rellevants, com la reaparició de la Carol o la introdució al final de l’episodi de l’Abraham, l’Eugene i la Rosita, tres personatges en teoria cabdals, però que m’ensumo que aquí no passaran de ser uns paios que passaven per allà buscant la sortida 10 del metro. La sèrie, tot i tenir uns lloables nivells de producció, d’efectes visuals i de maquillatge, ha perdut personalitat i rumb, ha perdut interès, ha perdut moho. Si és que alguna vegada els va arribar a tenir, la veritat. I un detall a tenir en compte: la seva ja clàssica omissió en la llista anual de sèries nominades als Emmy demostra com de malament ha estat adaptada aquesta història a la televisió, una història que donava per moltíssim més.

Segon punt: com pot ser que en Glenn s’estigui dos mesos inconscient a la presó? Senyors meus, estem mirant una sèrie que ha patit un break de quasi tres mesos! Si volem seguir a tots els personatges, s’han de seguir a TOTS regularment i no abandonar-los en una capsa, sense mullar-los ni donar-los menjar passada la mitjanit fins que ens roti. Això ja va passar a partir del tercer o quart episodi d’aquesta mateixa temporada, quan es va recuperar el personatge del Governador des de la caiguda de Woodbury al final de la tercera. No podem seguir en Rick, en Carl i la Michone i al següent episodi deixar-los en stand by per tornar enrere i seguir a uns altres. Però què és aquesta merda…? Aquestes coses es carreguen el format serialitzat i donen ganes (per qui encara les conservi) de veure les temporades de les sèries seguides, al marge dels períodes d’emissions. Hi ha una cosa que es diu ‘accions paral·leles’ que cada cop tinc més clar que els guionistes confonen amb les ‘dobles penetracions’. Per favor, una miqueta de coherència i planificació! Fa tres temporades que la Michone (un dels millors personatges originals i menys explotats aquí) és amb nosaltres. ¿De veritat ha de ser justament ara quan ens hem de menjar uns flashback seus que per el moment que s’han inserit semblen tan o més artificials que la perruca de la Pilar Rahola?

CI tercer i darrer punt: la falta de cultura zombi dels productors i guionistes de la sèrie és cada cop més flagrant, més insultant, més vergonyós. Sent precisament un d’ells en Robert Kirkman, l’autor del llunyà text original, l’única explicació possible és que el format televisiu els hi queda a tots molt, molt gran. Des de l’inici de la sèrie, i si la memòria no em falla, són comptades les seqüències d’angoixa, de veure a alguns personatges atrapats sense sortida rodejats d’un munt de zombis infectes. Recordo només la d’en Shane i l’Otis a l’institut de la segona temporada, o la de l’Andrea fugint del Governador en aquella nau industrial repleta de zombis, que per la vestimenta que duien semblaven extrets d’una zombi explotation del mestre Fulci. El bon cinema de zombis, el de qualitat, que n’hi ha, s’ha fet gran gràcies a escenes, per una banda, com les que reivindico, i per una altra, per la reflexió d’uns personatges abocats al caos i la supervivència. The Walking Dead no té ni una cosa ni l’altra i ha aconseguit que una obvietat quasi imperceptible i gens molesta en el còmic, incomodi moltíssim aquí: que no sigui una sèrie de zombis, sinó tan sols una sèrie amb zombis.

Després de la desastrosa i lamentable primera part de la quarta temporada de The Walking Dead, segurament el tram més irregular i més analment planificat dels que hem vist fins ara (juntament amb el de ‘La granja de Pin y Pon’), i del final de la subtrama de la presó amb aquella batalla de nens …










5 comentaris to TWD 4×10, o com confondre accions paral·leles amb dobles penetracions

  1. Jep ha dit:

    Ets el putu amo!!

  2. Dr. Moreau ha dit:

    Zaska! I rezaska! Sembles la Michonne tallant caps.

    TWD tens raó no aparaeix a les llistes dels Emmy. Tampoc no ho fan CSI’s i milions de persones de les miren. Anatomia de Grey i House sí que van tenir premis i milions de persones se les miraven. Diria que són sèries de consum, amb un mínim de qualitat exigible. TWD, per a mi, entra en aquest terreny, quan el que fa és mantenir-me entretingut setmana rere setmana.

    Pel que fa a Lost, seria entrar novament a un debat del Pleistocè, però el que és evident és que els guionistes s’emmirallen en ella constantment i per alguna cosa serà. El problema és que, com els de TWD, no sempre saben què fer amb el motllo original i el potinegen de mala manera. A mi, tanmateix, haver desdoblat l’acció em sembla millor perquè la veritat quan volen fer-ho coralment encara es nota més que són maldestres.

    Per ara no arribem als nivells deplorables de La Riera.

  3. Jany ha dit:

    Muy cierto Don Callahan. Aunque lo intentan, la serie no logra mejorar… pero creo yo que lo que habría que analizar, es por qué continúa siendo un fenómeno de masas!! Sociológicamente hablando, que nos motiva a seguir viendo The Walking Dead”, estupidez humana?? costumbre? pos yo no lo sé… porque después de ver cada capítulo me digo… vaya porquería!!… no la veo más!!… y a la semana siguiente me encuentro viendo un nuevo capítulo… incongruencias de la vida…

    Buen artículo!

  4. jemima walker ha dit:

    Estic completament en desacord amb vostè pel que fa a les accions paral·leles. Entenc que en Glenn no ha passat dos mesos sino un parell d’hores inconscient a la presó, això sí, li podien haver tallat una mica els cabells.

    M’ha agradat el mateix relat cronològic des dels diferents punts de vista… que la Judith sigui viva i que en Rick i en Carl no ho sàpiguen (que cabrons els guionistes)… que torni la Carol… la nena psicòpata… però sobretot m’encanta en Daryl i la seva ballesta. A veure què passa amb la Beth ara que es deu pensar que només són ells dos. Uffff

    I no estic gens d’acord que sigui una sèrie amb zombies i no de zombies… cada capítol té un moment angoinxant i aquest darrer, quan les nenes es queden soles al bosc, va ser espectacular.

    Ja tinc ganes de més. Ho sento per vostè si no s’ho passa bé mirant la sèrie, però estic segur que té moltes pelis de’n John Holmes per desfogar-se.

    • callahan.ruiz ha dit:

      El moment de les nenes angoixant…? Està clar que tenim opinions divergents. No nego que l’escena fos angoixant, però bàsicament pels instints assassins d’una d’elles no pas per l’assetjament zombi, que a més sempre s’utilitzen per enganyar i manipular a l’espectador, com a cortina de fum. El problema és que he vist molts films de gènere (bons i dolents) i escenes tan ‘soft’ com aquesta ja no em diuen absolutament res. Envejo la teva percepció, de veritat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *