Personalment crec que el 2013 ha sigut una tragèdia en el gènere d’horror, tot i que ara no toca valorar la qualitat dels films que han anat apareixent. El mercat de zombis, el de cases encantades i el de violència gratuïta està saturat de trames segrestades del que es va fer durant els setanta i vuitanta amb un embolcall més modern però amb molt poca cosa al darrere. No em queixaria si no fos pel fet que certs grups de crítica i públic valoren i s’entusiasmen pel que jo anomeno terror de pandereta -a vegades els ho dic i a vegades callo- tot i que sé de ben segur que per molt que pataqueixi no em faran pas cas.

Una petita sorpresa aquest passat 2013 sí que l’he tingut. És una pel·lícula sobre el megamacromatxacat tema dels zombis que s’anomena The battery. El pòster és al·lucinant però no es queda aquí, ja que -gràcies a Déu, a la Mare de Déu i a Superman- l’enfocament és del tot inèdit, un miracle que m’ha convertit -de sobte- en creient de qualsevol religió que em vulgueu vendre.

The battery és el film de terror més interessant d’aquest any passat -juntament amb Big bad wolves, és clar- per dues raons ben senzilles: està feta amb pocs diners (6.000 $) i ens explica en 101 minuts molt més sobre la supervivència d’un atac de walkers a Nova Anglaterra que tota la sèrie The walking dead. A més, ha guanyat el premi Silver Scream en el passat Amsterdam Scream Festival del 2013. El director, guionista i també un dels protagonistes de la pel·lícula, és Jeremy Gardner, un d’aquells genis independents que apareixen de tant en tant del no res i que ens fa tenir esperances en el terreny de l’originalitat, perdut ja fa temps sota les directrius de les grans majors, que busquen el diner fàcil i la repetició de les mateixes calaverades de sempre.

La història és ben simple. ¿Com es pot sobreviure en un món aïllat i sense serveis bàsics amb l’angoixa d’haver-se de moure contínuament en parella per no ser atacats per uns zombis lents, bruts, inútils però perillosos? ¿I què és pitjor, ser perseguits per aquests éssers repugnants o haver d’aguantar eternament el teu company de supervivència? Quines són doncs les conseqüències psicològiques en la solitud de l’apocal·lipsi? I com es relacionen dins d’aquestes condicions adverses dos personatges tan diferents? Només us dic que per una escena pseudosexual i que us quedarà gravada a la memòria, tot el film ja val molt la pena.

Us recomano amb devoció religiosa The battery si busqueu petites gemmes entre tantes escombraries. Per a sirabites entesos i malalts del cap.

Com sempre.