MENU

25 febrer, 2014 Comentaris (3) Visualitzacions: 208 Sèries Jordi Dorca










Avís: conté spoilers de la primera temporada. A la segona part d’El Padrí, el senador Pat Geary (G.D. Spraldin) intenta extorsionar Michael Corleone (Al Pacino) durant la festa de comunió del seu fill, alhora que li etziba que abomina els seus mètodes i que, si depengués d’ell, els expulsaria de la seva circumscripció (Nevada). Michael Corleone …

‘House of cards’: la democràcia està sobrevalorada

hoc5

Avís: conté spoilers de la primera temporada.

A la segona part d’El Padríel senador Pat Geary (G.D. Spraldin) intenta extorsionar Michael Corleone (Al Pacino) durant la festa de comunió del seu fill, alhora que li etziba que abomina els seus mètodes i que, si depengués d’ell, els expulsaria de la seva circumscripció (Nevada). Michael Corleone li respon taxativament: «We’re both part of the same hypocrisy.» Aquesta idea que tant el crim organitzat com la política formen part de la mateixa hipocresia alhora que comparteixen mètodes semblants és la tesi central de l’esplèndida sèrie de Netflix House of cards.

hoc2House of cards és un remake de la fantàstica minisèrie anglesa escrita per Andrew Davies i adaptació de la novel·la homònima de Michael Dobbs (avís a editors: si la reediten hi pot haver negoci).  Les diferències entre una versió i l’altra són poques en el que és essencial: totes dues tracten el mateix tema, una des de la cambra dels Lords post-Margaret Thatcher amb un cap (Chief Whip) del grup tory conspirant contra el primer ministre, i l’altra fent el mateix des de la presidència del grup demòcrata del congrés, però en aquest cas contra el VEEP i el president dels Estats Units. Les manipulacions i conspiracions els portaran a altes cotes de poder, un lloc que assoleix Underwood (Kevin Spacey) al final de la primera temporada de la versió americana de la sèrie, quan s’entreveu que serà investit vicepresident.

hoc4La sèrie presenta un Washington desolat des del punt de vista moral, amb una política corrompuda, que utilitza la manipulació, l’extorsió i el crim per assolir el poder. Un Washington convertit en una Gomorra moderna, sotmesa a les influències de grups de pressió (personificats en Raymond Tusk i Remy Danton), una aparença que es reforça amb la fredor de les imatges que va iniciar la fotografia dels dos primers capítols dirigits per David Fincher i que la resta de directors, no tan sols no han abandonat, sinó que en alguns casos han acabat reforçant. Aquesta força visual i el guió de Beau Willimon (Els idus de març) han creat una atmosfera que té poc a veure amb l’optimista administració Bartlet que ens va regalar Aaron Sorkin. Underwood i els seus tenen més a veure amb Nucky Thompson (Boardwalk empire) o Tom Kayne (Boss) que no pas amb els abnegats servidors públics de The west wingAquesta representació només la podem entendre en un context, l’actual, de total descrèdit del poder que representa la capital dels Estats Units, amb un congrés hostil que converteix el president en un líder absolutament inoperant.

La tesi de la sèrie es pot sostenir analitzant  llenguatge del periodisme polític, un periodisme que moltes vegades utilitza terminologia que podria ser pròpia del crim organitzat; faccions, famílies, dissidents i represàlies són termes que no ens sonen estranys ni en la crònica d’algun diari ni en una pel·lícula del gènere negre. Tampoc ens és estrany que Underwood esdevingui vicepresident (i qui sap si president) sense passar per les urnes perquè, al mateix moment que s’estrena la segona temporada, a Roma Matteo Renzi assoleix el mateix fi amb idèntic recorregut.

hoc3House of cards funciona també com una mena de compilació d’aforismes que ens sorprenen per la seva exactitud a l’hora de descriure la política actual: «Els amics són els pitjors enemics»,  «sempre és bo que et deguin favors» o «no iniciïs una guerra que saps que perdràs» són frases que Underwood pronuncia mirant a càmera apel·lant directament a l’espectador i la seva consciència política, un recurs sorprenent i efectiu que ja s’utilitzava en la versió anglesa. Underwood  i la seva maquiavèl·lica esposa Claire (esplèndida Robin Wright) són el mirall d’algunes maneres de fer política avui, aquelles praxis que consideren (igual com fa el vicepresident) que «Democracy is so overrated» i potser tenen raó i a dia d’avui la «democràcia està sobrevalorada».

Avís: conté spoilers de la primera temporada. A la segona part d’El Padrí, el senador Pat Geary (G.D. Spraldin) intenta extorsionar Michael Corleone (Al Pacino) durant la festa de comunió del seu fill, alhora que li etziba que abomina els seus mètodes i que, si depengués d’ell, els expulsaria de la seva circumscripció (Nevada). Michael Corleone …










3 comentaris to ‘House of cards’: la democràcia està sobrevalorada

  1. Agent Cooper ha dit:

    Grandiosa sèrie. Cada capítol és per emmarcar.

  2. Toxic Avenger ha dit:

    Gràcies per l´article. Fantàstic l´anàlisi.

  3. Jep ha dit:

    Bon article!!
    El paper de la Claire em recorda el de la primera dama de Scandal. En aquella sèrie, més centrada en assumptes maritals, també apareixia la corrupció i compra de vots, amb una primera dama manipuladora esplèndida!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *