El retorn de Chris Carter a la televisió és gràcies a Amazon, que l’ha contractat perquè faci el capítol pilot de The after. Amb aquesta nova incursió del creador de Expedient X, l’objectiu és clar, apostar per un èxit segur a pantalla. Per ara s’ha filmat el primer capítol i s’està esperant la resposta dels espectadors per determinar si s’hi dóna continuïtat. Per la meva part no cal que s’hi escarrassin més, ja la poden aparcar i, que no pateixin, l’oblidaré ràpidament. Hi ha dos elements bàsics per defensar la seva desaparició: els personatges i els tòpics.

Els personatges

Per començar, hi ha massa gent a The after. Potser es pensaven que el títol feia referència a un local de festa a la matinada i s’hi va apuntar tothom; no calia. Hi han volgut fer cabre tota la representació social i això cada vegada és més complicat, perquè les particularitats dels espectadors són infinites. Hi trobem una noia francesa que esdevé l’objecte de desig (sense arribar al nivell de la quebequesa Megan de Mad men), una policia d’origen llatí, un negre amb cara divertida, un advocat caucàsic seriós, un europeu de l’est alcohòlic, una rossa secretària amb pinta de dona que fuma, una iaia interpretada per una actriu força més jove i un homosexual disfressat de pallasso. Déu n’hi do! Quin cabàs de gent per a tant poca història.

Els tòpics

A més dels tòpics anomenats anteriorment en els personatges, perquè tots ells recorren als estereotips que marquen les seves característiques ètniques i sexuals, tornem a veure les reaccions davant de l’apocalipsi amb una còpia barata de Flash-forward. En el moment en què els protagonistes queden tancats en un pàrquing, es podia pensar que la influència del mestre John Carpenter apareixeria. Doncs res de res, les escenes del soterrani són de vergonya aliena, amb una situació mèdica poc creïble i les reaccions infantils davant l’amenaça dels criminals escapats de la presó. Per acabar-ho d’arreglar, o espatllar, en aquest cas, es busca una petita mostra de la Caverna de Plató que no acaba de ser ni carn ni peix. Ja sé que no us he explicat l’argument i que els que no heu vist el capítol no enteneu res del que dic; no patiu, a mi també em costa. La fugida de la ciutat cap al refugi a Beverly Hills és pitjor que les escenes, repetitives, d’acció d’El Equipo A. S’escapen de l’escomesa de la massa enfurismada amb una facilitat màgica davant d’un caos tan espectacular que ni una formiga se’n podria sortir. Tots sabem que Lost va marcar una època en les sèries de televisió i moltes de les actuals volen establir un guió amb enigmes semblants als que va perfeccionar la sèrie de JJ Abrams; a The after comencen a aparèixer imatges sense sentit, tatuatges enigmàtics, somnis premonitoris, bèsties estranyes i altres elements per crear intriga en els futurs seguidors. Una cosa és clara, dintre dels seus seguidors no m’hi trobaran.

Chris Carter, torna al sarcòfag i no en surtis fins que no ho vegis clar. Ja saps que la veritat està allà fora, al costat de la inspiració; busca-la i torna, sisplau.