MENU

10 març, 2014 Comentaris (4) Visualitzacions: 1215 Sèries David U. Ruiz / @callahan_ruiz










Vist que totes les galàxies conegudes estan actualment plenes de crítics experts en sèries que analitzen les que molen i les que no en defensa de la veritat i de l’estabilitat del cosmos, avui us parlaré, com a simple telespectador que sóc, d’un cartoon que ha seduït el nen que mai he deixat de ser. Aquesta …

'Agallas', l'essència del meu millor amic

Agallas, el perro cobarde, Boing, Muriel Habichuela, Dibuixos, els bastards
Vist que totes les galàxies conegudes estan actualment plenes de crítics experts en sèries que analitzen les que molen i les que no en defensa de la veritat i de l’estabilitat del cosmos, avui us parlaré, com a simple telespectador que sóc, d’un cartoon que ha seduït el nen que mai he deixat de ser. Aquesta sèrie no és altra que Agallas, el perro cobarde (Courage, the cowardly dog, en anglès), una sèrie animada que actualment reposen al canal infantil Boing. Com ens diuen a la introducció de cada episodi, l’Agallas és un gos que va ser abandonat quan només era un cadell i a qui la Muriel Habichuela, una iaia adorable i ingènua, va acollir generosament a casa seva. El seu marit, Eustaquio Habichuela, és una altra cosa: un vell esquerp i fred que recorda el senyor Scrooge del Conte de Nadal, de Charles Dickens, que estima els diners per sobre de totes les coses i que s’ho passa teta maltractant el pobre Agallas amb el crit de «¡Perro estúpidoooo!» (per cert, l’amic Jacint Casademont, “el Senyor dels podcasts”, n’és un excel·lent imitador). La idea original ens remet al curt The chicken from outer space (1995), en què l’autor John R. Dilworth començava a donar forma a personatges, trama i estil (i amb cameo inclòs) que acabarien desembocant en aquesta fantàstica i imperdible sèrie, emesa des del 1999 fins al 2006 en un total de 4 temporades als canals Tooncast i Cartoon Network.

Agallas, el perro cobarde, Boing, Muriel Habichuela, Dibuixos, els bastardsSempre he admirat la capacitat dels dibuixants i dels animadors de conferir vida a un dibuix, és de les poques coses a la vida que encara relaciono amb la màgia. Bé, i també la capacitat dels polítics per fer creure a la gran majoria que ha d’anar a votar cada quatre anys per mantenir immòbil aquesta interpretació partidista i adulterada de la democràcia en què estem atrapats. Però això ja és una altra història. Tornant al tema, us vull confessar que un servidor va deixar anar més d’una llàgrima amb El gigante de hierro (Brad Bird, 1999), una obra mestra de l’animació, un dels meus films preferits, revestit d’una emotivitat i una expressivitat dels personatges tan real i alhora entranyable que no recordo haver-ne vist gaires més de tan reeixits, i menys en l’era de l’animació 3D, de la qual renego furibundament, Wall-e a banda, és clar. Agallas, el perro cobarde recull l’herència del cartoon més clàssic per mostrar-nos el dia a dia d’un gos molt poruc de color rosa, la mascota dels Habichuela (o Bagge, en l’anglès original), que viuen en una aïllada granja al bell mig del desert de Quimismo. No m’atreviria a concretar la raça però recorda, salvant molt les distàncies, la versió reduïda d’en Patán, el fidel ajudant del maquiavèl·lic i no menys llegendari Piernodoyuna. Doncs l’Agallas (impagable veure’l acollonir-se de por a cada inici d’episodi: fa posar els pèls com escàrpies, que diria l’amic Íker Jiménez) es veu obligat a deixar a un costat febleses, fòbies i temors per fer front a tota mena de perills sobrenaturals: invasions extraterrestres, malediccions, bruixes, esperits, homes llop, vampirs, zombis, insectes gegants, granotes carnívores, etcètera, i tot per l’amor, respecte i lleialtat incondicional que té pels seus amos. L’humor, el surrealisme i l’absurditat que destil·len les trames dels episodis, d’uns deu minuts de durada aproximadament, combinades amb el traç simple, a vegades excessivament minimalista però tot i així molt entranyable dels seus personatges (i que d’una manera o una altra connecta amb la no menys genial Bob Esponja, del biòleg i artista Stephen Hillenburg), fan del resultat una sèrie divertida i enginyosa molt recomanable no només per als més menuts sinó, i sobretot, per als que tenim diagnosticat des de fa temps la coneguda síndrome de Peter Pan. Recordo un episodi concret en què apareixia un zombi putrefacte que escrivia guions dolents anomenat Benton Tarantela (us recorda a algú?) que volia fer una snuff movie al soterrani de la casa dels Habichuela, una mera excusa per ressuscitar un antic col·lega psicòpata enterrat sota aquella casa fa anys (el seu brother mexicà, potser?). Delirant no, el següent.

Agallas, el perro cobarde, Boing, Muriel Habichuela, Dibuixos, els bastardsPer si algú s’ha perdut, l’essència de la sèrie és difondre, recolzant-se en el fantàstic, uns valors que els gossos porten de sèrie i que en canvi els homes necessitem tota la vida per aprendre i no oblidar: fidelitat, lleialtat, amor i coratge per afrontar sigui el que sigui. Clavada, pastoret! Qui té o ha tingut mai un gos sap de què parlo. Hi ha una emotiva reflexió extreta del film Una pareja de tres (David Frankel, 2009), una història camuflada de comèdia lleugera pel fet de tenir l’Owen Wilson i la Jennifer Aniston com a protagonistes, però que es torna drama de magnituds èpiques a mesura que avança cap al final, que defineix magníficament aquest animal que fa anys que em té el cor robat, dissenyat inexplicablement per estimar-nos passi el que passi, tractem com el tractem: «Un gos no sabria què fer amb un cotxe de luxe, amb una casa o amb roba de disseny, es conforma amb què el facis córrer darrere d’un pal. A un gos no li importa si ets ric o pobre, llest o ximple… Si li dónes el teu cor et donarà el seu. De quanta gent podries dir això? Quanta gent pot fer-te sentir excepcional, pur i especial? Quanta gent pot fer-te sentir extraordinari?» Lacrimogen raonament d’una força incontestable, veritats com una casa que jo resumiria en una frase més coneguda i contundent, més de l’Empordà: «Com més conec les persones, més m’estimo el meu gos.» Va per tu, amic Clyde! I a la resta, que us bombin!

Vist que totes les galàxies conegudes estan actualment plenes de crítics experts en sèries que analitzen les que molen i les que no en defensa de la veritat i de l’estabilitat del cosmos, avui us parlaré, com a simple telespectador que sóc, d’un cartoon que ha seduït el nen que mai he deixat de ser. Aquesta …










4 comentaris to 'Agallas', l'essència del meu millor amic

  1. Jèssica ha dit:

    ” Un cartoon que ha seduït el nen que mai he deixat de ser”…” Quanta gent pot fer-te sentir excepcional, pur i especial?” . Callahan, t’he de dir que amb l’article d’avui has deixat palès que ets un romàntic empedernit, que portes la capa de superman però fa girar la terra fins a tornar-li la vida a Lois Lane. Hauries d’explotar més aquesta vena. A mí m’ha arribat, i sense ser fan de l’Agalles. Però parles de valors universals ( fidelitat, lleialtat, amor , coratge) que hauriem de posar a la pràctica sempre.
    Un 10.
    Una abraçada.

    • callahan.ruiz ha dit:

      “…que portes la capa de superman però fa girar la terra fins a tornar-li la vida a Lois Lane”. Mmm… no sé jo, sempre he estat més d’Spiderman però m’ha agradat molt la definició. Merci Jèssica! 😉

  2. sesi ha dit:

    Una mostra més del que de tant en tant apareix inexplicablement dins el farcellet de la “suposada” animació infantil… Poques atmòsferes més enrarides i perturbadores he vist que la d’enmig de Ningunaparte. Chapeau per les AGALLAS per reivindicar coses com aquesta en aquest racó.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.