MENU

2 abril, 2014 Comentaris (3) Visualitzacions: 320 Cinema Jordi Camps










Vull deixar clar que a Wes Anderson el trobo un plasta de dimensions desproporcionades. En consonància, les seves pel·lícules sempre les he trobat soporíferes a matar. The Tenenbaums i Life Aquatic són les úniques que he resistit fins al final, i no cal que us digui que l’experiència encara em resulta dolorosa de recordar. I …

'El gran hotel Budapest': Benvinguts a la casa de nines

The-Grand-Budapest-Hotel-Still

Vull deixar clar que a Wes Anderson el trobo un plasta de dimensions desproporcionades. En consonància, les seves pel·lícules sempre les he trobat soporíferes a matar. The Tenenbaums i Life Aquatic són les úniques que he resistit fins al final, i no cal que us digui que l’experiència encara em resulta dolorosa de recordar. I si a això hi sumem que les seves palles mentals,  d’unes pretensions difícils d’igualar, posen a to a la comunitat de modernets (ara encapçalats pels sobrevinguts hypster), podeu entendre que a un servidor li provoqui certa urticària.

The-Grand-Budapest-Hotel-Ralph-FiennesAmb tot, mira per on, en sentir intercanvis de comentaris entre la crítica especialitzada i, sobretot, comentaris adversos d’amics cahieristes, vaig fer l’esforç d’anar al cinema i donar l’enèsima oportunitat a aquest cineasta nord-americà que acaba d’estrenar el seu nou film, El gran hotel Budapest. No sé si per les raons prèviament exposades, perquè em va agafar amb bon peu o, segurament, perquè es tracta del seu film més reeixit, que la pel·lícula em va agradar. Amb matisos, s’ha de dir.

Deixant de banda l’obertura del film, on una altra vegada vol demostrar com en sóc, de bo entrellaçant un relat dins un altre relat talment com una matrioixca, quan la història fa el gran flashback per narrar com es forja la relació entre Gustave H., llegendari conserge d’un famós hotel europeu (colossal Ralph Fiennes), i Zero Moustafa, un grum que es converteix en el seu amic més lleial (quina gran descoberta, aquest tal Tony Revolori), l’espectacle esdevé sublim. Un no parar d’acció i ritme trepidant que enganxa fotograma a fotograma, escena a escena, seqüència a seqüència. Tot, per explicar la trepidant història d’un robatori i la recuperació d’una pintura renaixentista de valor incalculable, simple McGuffin per desplegar una frenètica batalla per a l’obtenció d’una fortuna familiar en ple període de l’Europa d’entreguerres.

The Grand Budapest Hotel 1Detallista com és, formalment cada pla esdevé un relat propi, fins a extrems esgotadors. Del conjunt en destaca aquest to d’aventures que, tot partint de la inspiració de la literatura de Stephen Zweig, deriva cap al cartoon, al cinema mut, als còmics de Tintín i als relats juvenils d’Enyd Blyton que tant ens van marcar a tantes generacions. L’extraordinària banda sonora, d’Alexandre Desplat, és la cirereta del pastís.

El gran hotel Budapest és l’eclosió del cinema de Wes Anderson, ara que finalment ha sortit de l’armari i fa una pel·lícula amb l’ànima. Es nota que desplega tot el seu univers com fins ara només apuntava (per sempre més ens restaran les  impressionants miniatures paisatgístiques que remeten al vell cinema txec). Ha sabut concebre una joguina meravellosa amb poques arestes per polir (sense anar gaire lluny, la lleugeresa amb què tracta l’arribada del totalitarisme, i diuen de La vida és bella!!). Dit això, el noi em preocupa, amb aquesta obsessió per jugar a nines, convertint els personatges en mers ninots que mou a la seva voluntat i on tot resulta massa mecànic. Anderson no deixa de ser  un d’aquells nens que et convidaven a casa a veure el seu impressionant desplegament de joguines, però que a l’hora de jugar no et deixava ni tocar-les. Això, quan no et convidava a jugar a metges…

Vull deixar clar que a Wes Anderson el trobo un plasta de dimensions desproporcionades. En consonància, les seves pel·lícules sempre les he trobat soporíferes a matar. The Tenenbaums i Life Aquatic són les úniques que he resistit fins al final, i no cal que us digui que l’experiència encara em resulta dolorosa de recordar. I …










3 comentaris to 'El gran hotel Budapest': Benvinguts a la casa de nines

  1. The Swamp Thing ha dit:

    Li faré cas i l’aniré a veure. No tinc la paciència com vostè d´aguantar a Wes Anderson, un director in-su-por-ta-ble com pocs. Una puntualització: veig que parla de crítica especialitzada. Es consideren els bastards crítica especialitzada? També, veig que té amics cahieristes. Com ho aguanta? De què parlen quan queden per pendre el toc? Torno a Charleston.No el molesto més.

  2. Jordi ha dit:

    Per dir-li que tinc amics (pocs) del PP…

    No sé si odia tant a Wes Anderson com jo ho feia. Però, com explico, el 80 per cent del film, en què surt en Ralph Fiennes, és sublim.

    No m’insulti, si no li agrada, a vegades la conjunció dels astres influeix en la visió d’un film.

  3. The Toxic Reptile ha dit:

    Amics del PP? Com es poden tenir amics del PP?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *