MENU

8 abril, 2014 Comentaris (6) Visualitzacions: 2599 Cinema David U. Ruiz / @callahan_ruiz













La post-apocalipsi és una de les suposades etapes de l’evolució humana (per dir-ho d’alguna manera) més radiografiades pel cinema arran -sobretot- dels temors sociològics i psicològics sorgits al llarg de la tensa i interminable escalada nuclear que es va produir durant les quatre dècades de la Guerra Freda, que van posar en dubte els avenços …

'The Day', la post-apocalipsi caníbal

the-day-movie

La post-apocalipsi és una de les suposades etapes de l’evolució humana (per dir-ho d’alguna manera) més radiografiades pel cinema arran -sobretot- dels temors sociològics i psicològics sorgits al llarg de la tensa i interminable escalada nuclear que es va produir durant les quatre dècades de la Guerra Freda, que van posar en dubte els avenços de la ciència, tecnològics i bioquímics fonamentalment, al servei d’una espècie tan autodestructiva com la nostra. El cinema fantàstic, i més concretament el de sèrie B, ha estat el gènere que més bé i millor s’ha aprofitat d’aquesta visió fatalista de la condició humana, i al marge de la visceralitat i la beneïda porqueria d’alguns dels seus (sub)productes (l’entranyable exploitation italiana dels 70 i 80 sorgida a remolc de clàssics com Soy leyenda, El planeta de los simios, Mad Max 19997 : Rescate en Nueva York, dóna per escriure un llibre), és també el que més bé ens ha fet reflexionar sobre la moral en temps de penúria i els canviants valors d’existència i supervivència adherits a la nostra naturalesa. Faig aquesta defensa del gènere perquè m’ha vingut a la memòria el comentari que em va fer el membre d’un cineclub fa uns quants anys al respecte: ”El cinema fantàstic és de segona fila, no interessa massa”. Per això mateix jo tampoc en consumeixo massa. De cineclubs, vull dir.

La post-apocalipsi cinematogràfica té molts enfocaments però s’agrupen fonamentalment en tres: col·lapse energètic amb guerres subatòmiques o sense pel mig, pandèmia mortal (zombis, vampirs, hypsters, etcètera), o intromissió passivo-agressiva d’elements extraterrestres o altres éssers mitològics (¡Ola ke ase! ¿Invades o ke ase?). Les aproximacions a la post-apocalipsi han augmentat darrerament, per un costat gràcies al creixent pessimisme que ens envolta, des de l’escala més global fins a la més pròxima i veïnal, i per l’altra mercès a l’alta accessibilitat dels nous formats digitals d’alta definició i FX. El fantàstic és un dels gèneres que més ha connectat sempre amb la societat, amb l’imaginari col·lectiu, i prova d’aquesta revifalla tant del gènere com de la pròpia temàtica post-apocalíptica l’hem pogut contrastar durant els darrers anys a la televisió (el format més popular) amb sèries com Jericho, Revolution, The Walking Dead, Falling Skies o The After, per anomenar algunes. Al cinema, pandèmies i invasions alienígenes de tots els colors monopolitzen la casuística des de fa dècades, cosa que -és inútil negar-ho- n’ha devaluat força la temàtica. Entre algunes de les més properes, les interessants Tres días, Fin i els InfectadosLos últimos días dels germans Pastor, sense oblidar l’eclosió definitiva del Segon origen, l’adaptació del Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo.

the-day07Una altra d’aquestes darreres aportacions és The Day (estrenada a Sitges l’any 2012 i distribuïda aquí directament en vídeo), film barat fet en blanc i negre (encara dubto si és un tic estètic carregat de presumptuositat o un homenatge directe a un dels innegables films al que es deu), i que fins a cert punt fa reflexionar sobre allò que estaríem disposats a fer per sobreviure. Un grup de supervivents es refugien de la pluja en una casa de camp abandonada (entre ells hi trobem a Dominic Monaghan, el hobbit de Lost). Al poc descobreixen que són assetjats per una comunitat de violents embogits. La llàstima, el desencís, arriba quan, un cop intuïda i confirmada la més que evident amenaça (una comunitat de caníbals), la narració, lluny d’entrar de ple en el tema, s’escuda en la violència buida i estúpida (tot i que ben dissenyada, això sí), ennuegant-se sense remei en els excessos viscerals d’un director sense massa talent (Douglas Aarniokoski, director de Los inmortales: Juego final i alguns episodis de la sèrie Mentes criminales). Llàstima, per què a raó d’això, en un context amb falta de tot, de bastardia absoluta, un es pregunta fins a quin punt estaria disposat a matar als altres per menjar-se’ls. Buscaríeu altres vies o tiraríeu pel dret? No hi ha dubte, però, que un panorama tan desolador com el que exposa el film, el pes del darwinisme i la llei del més fort tindrien molt a dir. ‘Vaig escollir viure!’, confessa exaltat un dels personatges intentant justificar els seus actes. Sens dubte la frase del film i que resumeix el xoc entre la defensa d’una moralitat decadent (la nostra) i la més absoluta i terrorífica llibertat. Una reflexió a la qual la sèrie The Walking dead no ha tingut collons ni d’acostar-se en quatre temporades.

Tot i les evidents imperfeccions de la història, que es recolza argumentalment en tòtems clàssics com La nit dels morts vivents i Assalt a la comissaria del districte 13, i òbviament en un dels més macabres episodis de la irregular The Road, es deixa veure i, malgrat que li costa arrencar i trobar el ritme just, acaba entretenint, que ja és molt per un film fet amb quatre rals i que veurem, com a màxim, estirats al sofà mentre ens gratem l’entrecuix.

La post-apocalipsi és una de les suposades etapes de l’evolució humana (per dir-ho d’alguna manera) més radiografiades pel cinema arran -sobretot- dels temors sociològics i psicològics sorgits al llarg de la tensa i interminable escalada nuclear que es va produir durant les quatre dècades de la Guerra Freda, que van posar en dubte els avenços …













6 comentaris to 'The Day', la post-apocalipsi caníbal

  1. Jèssica ha dit:

    Excel.lent post.
    De la Guerra freda,a la brutal crisi actual… i a la Llei de la teoria de les espècies.
    Fins al canibal.lisme del qual seriem capaços els humans ( ho seriem, sens dubte, jo, almenys. I ja s’han donat casos, no?).

    BONÍSSIM POST Callahan.

  2. Jany ha dit:

    Com sempre Callahan, completíssim post! i del canibalisme… no sé què dir. Pot ser que amb gana arribi a això… però només per gana… 😛

  3. Callahan ha dit:

    Gràcies Jany! Jo segurament començaria per la gent que em cau malament, així a més tindria l’excusa moral de la supervivència per fer-ho. Millor que no estigueu a prop meu si s’enceta l’apocalipsi. Ja us ho dic ara…

  4. Fèlix Torras Solsona ha dit:

    El cinema fantàstic sí que interessa. El que passa és que hi trobem molta brossa i poc gra des de sempre. Hi ha de tot en les pel·lícules de subgènere d’apocalipsis. L’altra dia van passar pel canal plus acció “The Day”. Com bé dius entreté i està molt bé. ¿Què vols dir que “no entra de ple en el tema”?. No té res de bastarda començant fins la primera imatge sonora del llargmetratge fins la darrera. Per cert, una de les darreres imatges que ens regala “The day”, és de traca i mocador. La pel·lícula “Fin” és patètica. És la meva opinió. Ja se sap, tants caps, tants barrets… Però no em diguis que “The Road” solament es deixa veure. Hi ha molta femta en ciència-ficció, cinema fantàstic, i subgènere “apocalítptic”. Hi ha bastantes pel·lícules que entretenen i que et mantenen amorrat a la pantalla sense poder anar a fer una més que necessària micció. I, hi ha, també, bastantes pel·lícules molt bones. La meva observació és simple. Busco entreteniment en el cinema. Busco una bona història de ficció o basada en fets reals ben explicada, en imatges i so, que no sigui vulgar. El cinema no deixa de ser un espectacle que busca seduir a l’afeccionat. Un entreteniment que valgui la pena dedicar-li temps d’oci. Res més. Tant és que sigui de Sundance com de Hollywood. No em drago cap pel.lícula fins al final per molt bona crítica d’analistes o públic que tingui. Per descomptat. Hi ha pel·lícules apocalíptiques, com la saga Mad Max, que no queden malparades amb el pas del temps. Però si et mires “El regreso de los muertos vivientes” de George A. Romero a dia d’avui en versió doblada al castellà no pots estar-te de posar aquell rictus que denota certa falsedat. He deixat el vici de mirar-me gaire estona la tranuitada pel·lícula de morts vivents del Romero, perquè aquell estúpid rictus que faig es transforma en quelcom terrorífic. El meu careto ordinari va mutant en carassa de zombi, quan m’aixeco matusserament del sofà arrossegant-me davant del mirall del rebedor, per anar a buscar el gelocatil. No m’acolloneix la pel·lícula. M’acolloneix el fet de les terribles conseqüències que em deixen completament estufacte per mirar badabadoc aquella tronada persecució zombi. Tinc aquell “feeling” que si em fessin un encefalograma sortiria ben pla. Per sort, el meu dit ha desenvolupat una fantàstica i desimbolta vida pròpia, atacant amb una revolada el botó del comandament a distància quan la passen per enèsima vegada per TCM. Tot s’ha de dir, encara no he vist la primera part de l’any 1968. M’estic perdent el visionat d’un clàssic de zombis?

    Fèlix Torras Solsona
    Trader i Analista