MENU

29 Abril, 2014 Comentaris (4) Visualitzacions: 1065 Cinema Jordi Camps










El món, diuen aquest dies, es divideix entre els que han vist Ocho apellidos vascos i els que no. El film, que ja s’ha convertit en el major èxit de la cinematografia espanyola (al voltant dels sis milions d’espectadors ja l’han vista), no m’atreia a priori però mogut per la causa bastarda vaig fer l’esforç per …

'Ocho apellidos vascos': Ozú, això de fer de basc és l'hòstia!

ocho-apellidos-vascos

El món, diuen aquest dies, es divideix entre els que han vist Ocho apellidos vascos i els que no. El film, que ja s’ha convertit en el major èxit de la cinematografia espanyola (al voltant dels sis milions d’espectadors ja l’han vista), no m’atreia a priori però mogut per la causa bastarda vaig fer l’esforç per traspassar de bàndol i així, d’aquesta manera, poder opinar sobre aquest autèntic fenomen imprevist fins i tot pels seus autors i que té com a principal virtut que ha tornat a portar cues als cinemes com no havíem vist des de l’estrena d’Avatar.

ocho-apellidos-vascos--644x362Per començar, he de confessar que tinc un problema majúscul amb aquesta pel·lícula. Per influència familiar anglosaxona, de ben petit me van inculcar que per riure’s dels altres abans un ha de saber riure’s d’un mateix. D’això, els britànics ho han demostrat sobradament a la pantalla, aportant constantment obres  en les quals s’enfoten i es parodien a si mateixos, com ningú ho faria. Al nostre estimat Estat, en canvi, això no resulta tan comú i quan es tracta d’encardar-se d’algú l’humor espanyol se sol saltar el primer pas i directament prefereix enriure’s dels altres. Això, no cal dir-ho, resulta fàcil. I Ocho apellidos vascos n’és un exemple.

Per dissimular-ho una mica, els guionistes tenen l’excusa (barata) que també ho fan dels sevillans/andalusos, perquè no es digui. El que passa és que jugar amb els tòpics funciona, però no tant quan la balança es decanta tan exageradament cap a les Vascongadas, aquell poble dominat per abertzales, kaleborroka i altra gent del mal viure. Com que els etarres ja no són el que eren, ara els que reben les estomacades són la joventut amb inquietuds independentistes, uns curts de gambals que ni parlen euskera ni saben apreciar l’accent estranger d’un imitador infiltrat. I la resta de bascos, uns amargats de la vida, que ni follen ni deixen follar, i que només pensen en menjar i més menjar. Bé, i és clar, en mantenir la genètica de la seva raça. Els sevillanos en canvi, per la seva banda, són uns simpàtics ingenus que a diferència dels del nord sí saben viure la vida, amb els seus finitos i jamón, i una desbordant alegria contagiosa. Jo així, no tinc cap mena de dubte: prefereixo ser andalús.

ocho-apellidos-vascos-critica-1La pel·lícula, irregular, plegada de llacunes argumentals, dotada d’una versemblança inconsistent i sense contrapunts, és un despropòsit. I  més si es té en compte que l’ha dirigida el generalment competent Emilio Martínez Lázaro, autor de comèdies reeixides com El otro lado de la cama, immensament superior. Aquí la cosa li funciona quan se centra al clàssic joc d’equívocs, al voltant de la guerra de sexes i juga en el terreny del vodevil sentimental (a destacar la presentació del pare i el jove a la Herriko taberna /quan es coneixen la mare i pare dels nuvis / la confessió al capellà o l’escena del llit). En canvi fracassa estrepitosament i provoca vergonya aliena quan es treu el llautó i ataca directament la ideologia dient-me nacionalista basca (els abertzales a la presó, a la taverna o a la manifestació…). I perquè no hi hagi dubtes, el patetisme canyí rellueix per deixar clar que hi ha símbols que no es toquen perquè són immaculats: el toro bravo, la bandera espanyola, el Rei i la Guardia Civil, entre altres. Tot per acabar aplaudint la funció amb Los del Río cantant sevillanas. Amén.

Els intèrprets, s’ha de dir, estan prou bé en els seus papers, especialment Dani Rovira. Però dit això i per demostrar que allò que deiem sobre l’humor espanyol, un es fa la pregunta bàsica: perquè els bascos no estan interpretats per bascos, com és el cas de la protagonista, la madrilenya Clara Lago?

Com diuen en algú mitjà basc, prefereixen intèrprets bascos imitant accents d’acudit. És a dir, bascos de sarsuela. Humor costumista regionalista com el d’abans, quan en Quico manava.

Ja tremolo amb la segona part, anunciada amb gran participació catalana. Es parla de l’Albert Pla. Mama por!

El món, diuen aquest dies, es divideix entre els que han vist Ocho apellidos vascos i els que no. El film, que ja s’ha convertit en el major èxit de la cinematografia espanyola (al voltant dels sis milions d’espectadors ja l’han vista), no m’atreia a priori però mogut per la causa bastarda vaig fer l’esforç per …










4 comentaris to 'Ocho apellidos vascos': Ozú, això de fer de basc és l'hòstia!

  1. The Toxic Avenger ha dit:

    Excel.lent article que em confirma el fet que el cinema espanyol sigui, com sempre, un nyap amb poquíssimes excepcions. I ja no diguem les sèries, inexistents en qualitat a la península i gens exportables (Oh, perdoneu, m´he deixat ¨Farmacia de Guardia¨, hit parade dels estats ex-comunistes els anys 90). Encara recordo les llargues cues de l’ any 1983 a Girona per anar a veure ” El ETE y el OTO”, gran rèplica canyí d´ET d´Steven Spielberg, amb un humor fi i sofisticat i una cinematografia d´alta qualitat. Cinema español? Potser el visionaria a una illa deserta si no tingués res més a fer, però a mi no em veuran entrar a una sala de cinema per veure aquests engendres i salvar-los de la crisi. No, no i no.

  2. Jany ha dit:

    Algú havia de dir-ho…!

    molt bon article Sr. Camps.

  3. Jep ha dit:

    uf… no vaig poder acabar de veure “el otro lado de la cama” per tant no cal que perdi el temps amb aquesta…
    com deia l’enyorat Capri “vegin cinema espanyol, sobretot si no poden dormir vegin cinema espanyol i solucionat”

    • Jordi ha dit:

      Dormir el que es diu dormir, a mi hi ha coses que em provoquen insomni i mala llet!

      Per humor espanyol, em quedo amb coses de Berlanga i Almodóvar. No tot, és clar. I si m’apures, el primer Torrente, que sabia enfotre’s de si mateix (tema Atleti, els madrilenys de barri, etc.)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada