Ara resulta que tots som seguidors incondicionals de la carrera cinematogràfica de Bob Hoskins, tots coneixem els seus títols a la perfecció i recordem, fins i tot, alguna frase immortal que va sortir dels seus llavis interpretant els seus, sempre magnífics, personatges. Mentida. Molts dels mortals que hagin sentit que s’ha mort aquest actor britànic han pensat: «Caram! Era aquell d’aquella pel·lícula que feia tanta por… Sí, home! El de la màscara aquella… El del silenci dels anyells! Ai! Perdó, de los corderos. Quina llàstima, tan bé que ho feia.» La realitat és dura i la història no fa justícia a actors que, tot i que guanyen premis com el millor actor al festival de Canes, no té el reconeixement del públic en forma de record. A alguns quan han vist la seva fotografia als diaris els deu haver sonat la cara i si l’han vist acompanyat d’un conill i una pèl-roja espectacular no deuen haver entès res. El vostre humil narrador no pot amagar la seva ignorància pel que fa al gruix de la seva filmografia, l’única cosa que puc assegurar és que aquestes línies són des del més pur respecte a un actor que em va fer vibrar, emocionar, riure i aplaudir en les ocasions que ara us relato.

Recordaré Bob Hoskins per tres personatges, per mi els que descriuen millor la seva personalitat com a actor: detectiu, mossèn i mafiós, no necessàriament per aquest ordre. En la seva dilatada filmografia trobem diversos papers de detectiu; tot i el seu aspecte físic, gens corpulent i poc atractiu, li encaixava bé el rol d’astut investigador i perspicaç, per exemple a Shattered (La nit dels vidres trencats, 1991) ajudant Tom Berenger a recuperar la memòria o amb Qui ha enredat en Roger Rabbit?, amb situacions tan bastardes amb l’exuberant Dolores (avantpassada de la Joan de Mad men) o a la conversa en què el detectiu amaga el conill Roger a l’entrecuix i, amb la veu melosa de Joanna Cassidy, la Dolores li diu: «Això és un conill als pantalons o és que t’alegres de veure’m?»

Tot i que només va fer una vegada de mossèn a Rèquiem pels que han de morir (1987), acompanyant un penedit terrorista de l’IRA (Mickey Rourke) perquè trobi el bon camí, molts dels seus papers són la bondat personificada, com a Sirenes (1990), amb Cher i Winona Ryder. El seu vessant més mafiós el podem dividir en dues parts, una a cada costat del poder, en el seu paper més reconegut internacionalment a Mona Lisa (Neil Jordan, 1996) fent de xofer al servei de la màfia, i a Danny The Dog (2005) interpretant el poderós i malèvol Bart, per mi el millor paper de la seva carrera.

A més d’haver treballat amb alguns dels més grans directors actuals (Stephen Frears, Alan Parker, Terry Gilliam…) i d’haver compaginat tots els gèneres cinematogràfics, també serà recordat per ser el lampista més famós, Mario, en la versió per al cinema del videojoc més admirat de la història, Super Mario Bros. (1993), un paper que ja havia interpretat anteriorment, el de lampista,  a Brazil (1985). Per acabar, només vull recordar la seva darrera aparició al cinema interpretant un dels nans de la Blancaneu a Snow White and the huntsman (2012), tot i que no va despuntar per ser gaire alt, 1,68 m, en el seu darrer paper el van haver de reduir de talla digitalment, ja té nassos la cosa, com si no hi hagués actors nans, en fi… Això és un altre tema. Descansi en pau i vagi per ell aquest humil i bastard homenatge.