MENU

16 maig, 2014 Comentaris (5) Visualitzacions: 2568 Sèries Anna Vilaró













Ja ha arribat el final de la segona temporada de Vikings i amb ell s’ha refermat com una sèrie d’allò més vàlida. No hi ha hagut res espectacular en comparació amb la primera temporada, ja que ha anat seguint una línia similar, però afegint-hi mala bava, traïcions impossibles i més sang. Ragnar Lothbrok és el …

Paraula de víking

vikings2

Ja ha arribat el final de la segona temporada de Vikings i amb ell s’ha refermat com una sèrie d’allò més vàlida. No hi ha hagut res espectacular en comparació amb la primera temporada, ja que ha anat seguint una línia similar, però afegint-hi mala bava, traïcions impossibles i més sang.

Ragnar Lothbrok és el nom que més ressona durant tota la sèrie, però ell no és el protagonista, es tracta del catalitzador. El que reclama tota la nostra atenció és la història en si mateixa, els fets i les seves conseqüències. Sempre seguint en Ragnar escalant la muntanya del poder fins a arribar a derrocar el rei Horik i, per tant (tot i que no s’ha vist a la pantalla), convertint-se ell mateix en rei.

vikings3Hi ha un clar joc de poder, un joc de trons suavitzat a diverses escales: en Rollo traint el seu germà; el Jarl Borg aconseguint els dominis d’en Ragnar durant la seva absència; la Siggy i en Floki canviant, aparentment, de bàndol; en Ragnar escollint la fèrtil princesa Aslaug abans que la Lagertha. La mateixa Lagertha essent violada i maltractada pel seu nou marit, però més forta que mai, girarà la truita i passarà a ser la Jarl Ingstad, i sobretot el gran jugador, el rei Ecbert de Wessex (magníficament interpretat per Linus Roache), una peça clau per a la tercera temporada gràcies al pacte de pau i oferiment de terres que fa als víkings. I per acabar, el gran traïdor, el mateix rei Horik, el rei de les punyalades per l’esquena, volent-se desfer a tota costa d’en Ragnar i els seus amics més propers.

vikings2topSí que hi passen coses, a Vikings, direu. I sí, s’ho poden permetre per diversos motius. El primer és que la narració va a un ritme considerable. No es deturen a mostrar-nos les diverses psicologies dels personatges, sinó que van directes a narrar la història donant petites pinzellades del caràcter dels personatges. Poc més. El problema ve quan, en el darrer episodi, ens intenten colar la mort de Tornstein com quelcom impactant. Però, a part que és amic d’en Ragnar i un bon paio, què més sabem d’ell? Ben res. Com podem plorar, doncs, la seva mort? No podem. I el que més greu sap és que la podríem haver plorat molt si així ho haguessin volgut. A més, es permeten fer força salts temporals. El més destacat és de quatre anys i queda exemplificat amb Bjorn, que passa de ser un nen innocent a ser un home amb ganes d’usar la destral i altres eines de la seva anatomia.

Diverses escenes són dignes de dur l’etiqueta de “memorables”, ja que marquen un abans i un després a la sèrie. I he de començar per la perfecta crucifixió d’Athelstan i el bellíssim, alhora que dolorós, sacrifici del Jarl Borg, “the blood eagle”. En ambdós casos les escenes es tracten amb una poètica poc habitual en aquesta sèrie, poètica que ja ens van regalar en un dels millors episodis de la primera temporada, Sacrifice (1×08), quan es dirigeixen al temple d’Upsala. El següent moment l’encapçalen el rei Ecbert i la seva dualitat en admirar tant el seu déu com els deus víkings o romans, demostrant ser un home culte i obert de mires. És mentre coneixem aquesta passió per les coses paganes que se’ns mostren imatges de víkings i anglosaxons en els mateixos escenaris i ritus: preparant els exèrcits, lluitant, casant-se, vivint el dia a dia, i veiem, realment, que hi ha moltíssimes més semblances que diferències entre ells, i, al cap i a la fi, entre nosaltres. Acabo amb el moment màgic o sobrenatural, que no pot venir de ningú més que de Aslaug amb la seva profecia sobre el seu nadó, un monstre sense cames. Que se’n farà? Jo no l’he tornat a veure des de fa força episodis.

vikings1Un altre aspecte a tenir present és la millora de les batalles. Han guanyat en espectacularitat i en la versemblança de les coreografies, però no són perfectes. Hi ha un problema greu amb el control del ritme. En una diferència de cinc segons tenim escenes a càmera ràpida i d’altres a temps real, però sense cap lògica en el seu acoblament. Res que s’apropi al gran espectacle de contrastos que va ser 300. Està clar que no els podem demanar el mateix, però sí una certa coherència. En canvi, no tinc cap queixa sobre les actuacions, totes per sobre de la correcció gràcies a un bon treball de càsting.

Potser Vikings no serà una sèrie que perduri en el nostre record durant molts anys, però poc a poc, pas a pas, va aprenent dels seus errors i millorant en trames i tensions. Els nostres víkings ens han demostrat que les traïcions es paguen cares i que la fidelitat i l’honor els defineixen.

Ells ens han donat la seva paraula i ens confirmen una tercera temporada pel 2015. I vosaltres, els doneu la vostra?

 

 

Ja ha arribat el final de la segona temporada de Vikings i amb ell s’ha refermat com una sèrie d’allò més vàlida. No hi ha hagut res espectacular en comparació amb la primera temporada, ja que ha anat seguint una línia similar, però afegint-hi mala bava, traïcions impossibles i més sang. Ragnar Lothbrok és el …













5 comentaris to Paraula de víking

  1. Robert ha dit:

    Les morts dels secundaris, amics del Ragnar, cert que no són molt impactants però pican i molt. Encara recordo el sacrifici del seu amic a la primera temporada i no recordo el nom, tampoc recordo el nom del “tuerto” que mata Rolo tot just al començament de la segona temporada… però et deixen aquell regust amarg que has perdut alguna cosa més que un secundari i desgraciadament i t’habies adonat de la seva pressencia. Estic desitjan veure con termina aquesta segona temporada, que el Jarl Brog pagui la seva traició. M’has deixat tocat al dir que Flocki “aparentment canvia de bandol”, noooo sis plau!!!!

    • Anna VM ha dit:

      Ja ens diràs què et sembla el final de la segona. El tema dels secundaris sap greu, ens podrien aportar noves mirades d’un mateix món, que sempre acabem seguint als tres mateixos de sempre. No crec, però, que en properes temporades solucionin aquest aspecte.

  2. Bulma ha dit:

    La segona temp, certament, ha millorat, com bé dius, aprenent dels errors. No és una sèrie perfecta, gens, però els personatges atrapen i tenen molts matisos canviants. Em quedo amb el coi de Floki, quin paio més estrany i complexe! I la Lghuerta, tros de dona cosina germana d’Scarlett Johansson, que li dona més voltes a la guapa reina.

    • Anna VM ha dit:

      En Floki és un personatge difícil, molt difrent a la resta, un bon contrapunt. Té alguna cosa amagada, una sensibilitat intrigant que espero que ens aporti sorpreses més endavant.
      Què t’he de dir de la Lagertha? És LA dona. Ni Aslaug ni res. Bellesa i coratge absoluts. L’adoro.

  3. Fèlix Torras Solsona ha dit:

    He llegit el començament de l’article, i m’has aixafat la guitarra. Això no es fa. L’estic seguint per TNT. I van passar, tot just, el capítol sis. Tant se val. Et perdono companya, perquè sóc un tou. Les series històriques o “pseudohistòriques actuals, com Spartacus, són impressionants. Em vaig enganxar a Spartacus. Una sèrie brutal, tant en sentit literal com en sentit translatici. “Los hijos del tercer Reich”, molt bona. Fou genial, perquè al acabar Spartacus començà la l’excepcional Víkingos. No només és una fenemomenal sèrie de ficció, sinó un document d’història sobre aquesta col·lectivitat tan mítica com desconeguda en el fons. S’observa la seva organització política i social, costums, el seu sistema normatiu i l’aplicació del mateix. I, finalment, la vigorosa ascendència dels seus Déus en l’imaginari de totes les classes socials de la societat vikinga. La mitologia nòrdica és fascinant. La religió és es tema recurrent en la sèrie. No és estrany. El coneixement el monopolitzen certs nobles i l’església a l’edat mitjana. Para de comptar. Aquesta circumstància es palesa en els saquejos que fan els víkings a Anglaterra. I, també, queda reflectit en les al·lucinacions del reflexiu i estrenu monjo que queda marcat per la fortalesa de la religió cristiana i el politeisme nòrdic. Els víkings el fan tot un home i guerrer. L’evolució d’aquest personatge és impressionant. No hi ha el devessall de violència explícita i salacitat d’allò més potent de Spartacus. No li cal, per ser una sèrie atractiva i interessant. Ho té tot. No sobra res. Ni falta res. La caracterització dels personatges i l’ambientació del context històric víking és espectacular. Les escenes de violència i acció són molt potents, encara que la pantalla no quedi ben esquitxada de sang. D’altra banda, és normal que escabetxin personatges secundaris de la sèrie. No es troben a faltar. Aleshores, n’afloren més i, de la mateixa manera, suculents. No es feien presoners en l’obscurantista i salvatge edat mitjana. Qualsevol temps passat va ser infinitament pitjor que l’actual. Víkings és la prova. Monumental sèrie. La sèrie hauria de perir amb la mort del Ragnar. No crec que sigués bona idea allargassar-la amb les noves generacions. Spartacus va tenir tres temporades més precuela. El resultat va ser excel·lent. A víkings… De moment, a gaudir-ne, perquè la qualitat de la sèrie és inqüestionable.

    Torras Solsona
    Trader i Analista