MENU

20 maig, 2014 Comentaris (11) Visualitzacions: 419 Cinema Víctor Gonzàlez










Aquest mes de maig es compleixen 20 anys de la més que  merescuda  Palma d’Or per Pulp Fiction, de Quentin Tarantino. 20 anys són molts, sobretot si es recorden amb nostàlgia i especialment quan dos membres d’aquest bloc -en Jordi Camps i jo mateix- vàrem ser testimonis d’aquella gran fita, quan ens vam trobar per casualitat el director als …

Canes, 1994; quan els bastards vàrem conèixer en Quentin Tarantino

item16.rendition.slideshowWideHorizontal.pulp-fiction-ss17
Aquest mes de maig es compleixen 20 anys de la més que  merescuda  Palma d’Or per Pulp Fiction, de Quentin Tarantino. 20 anys són molts, sobretot si es recorden amb nostàlgia i especialment quan dos membres d’aquest bloc -en Jordi Camps i jo mateix- vàrem ser testimonis d’aquella gran fita, quan ens vam trobar per casualitat el director als carrers de la ciutat francesa del cinema per excel·lència.

La història va anar així. Vaig conèixer en Jordi Camps fent caixes per regals de Nadal al soterrani de l’Hipercor de Girona a principi dels noranta. De seguida vàrem connectar. La nostra coincidència en temes cinematogràfics era impressionat; Brian de Palma, John CarpenterDavid CronenbergSteven SpielbergGeorge LucasAnthony Mann, Alfred Hitchcock, tots els Viernes 13, Blade runner o la gran Muertos y enterrados ens feien xisclar mentre tancàvem aquells cartrons amb la música de Last Christmas de fons. El nostre cap, en veure’ns tan tumblr_m3z8oxrRf91qhx130o1_500emocionats -i desconcentrats- per un tema que ni li anava ni li venia, ens va anar agafant una espècie d’enveja diabòlica que ens barraria per sempre les portes laborals a la impressionant tasca de col·locar caixes sobre palets, un favor pel qual sempre li estarem agraïts i que ens va desviar dels camins del gran temple perdut hipercorià.

Aquell any -devia ser el 93- en Jordi Camps em va parlar per primera vegada de Quentin Tarantino i Reservoir dogs, film que havia vist en primícia al Festival de Sitges. Deu minuts dins del metratge d’aquell film i ja n’era fan. En Quentin, el gran Quentin.

cn_image.size.pulp-fictionEl 1994 vàrem planejar anar al Festival de cinema de Canes. Amb un cotxe vell i dos amics més, vàrem sortir camí cap a la meca del cinema sense saber on dormiríem ni què menjaríem. El nostre objectiu era entrar als passis fos com fos i per fer-ho ens fèiem passar per periodistes acreditats quan en realitat érem només uns pelacanyes lluitant per acabar les nostres respectives carreres universitàries. Tot s’ha de dir, la flegma diplomàtica britànica d’en Camps va ajudar-nos molt a veure els films només reservats per a la premsa. Ens vàrem empassar molt de cinema, dormíem al cotxe i ens dutxàvem a la platja. Per menjar, una mica de fruita, galetes i entreapans de tonyina. No ens podíem permetre res més.

cannes-et-les-americains-4-5-1994-et-clint-eastwood-donna-la-palme-a-quentin-tarantino,M110527Dos dies abans que Pulp fiction guanyés la Palma d’Or ens vàrem trobar en Tarantino caminant tranquil·lament per un dels carrers de la ciutat. Anava com despistat, ben sol i amb un somriure de bot a bot, com un turista més. En Jordi el va reconèixer de seguida: «En Tarantino, en Tarantino!», va cridar, quan ningú donava un cèntim per aquell senyor alt i desmanegat. Va ser ell el que el va parar i el que li va fer la pilota parlant-li de Reservoir dogs, i vaig ser jo el que li vaig fer la foto, sense imaginar-me que es convertiria en un personatge famós de la nit al dia.

locandina-per-un-pugno-di-dollariEl final d’aquesta història té un regust agredolç. La imatge d’en Tarantino sense digitalitzar encara la tenim, sí. Però no ens la vàrem fer amb ell, una oportunitat perduda de la qual ara, i després de 20 anys, encara ens penedim – i repetim amb pena- cada vegada que quedem per sopar.

Ara, en Tarantino torna un altre cop a Canes per clausurar el festival del 2014. No ho fa per parlar del seu film, sinó per fer un homenatge a un dels seus directors preferits, Sergio Leone, amb la presentació de la versió restaurada de Por un puñado de dólares en ocasió del seu 50è aniversari i que va catapultar la fama de Clint Eastwood, el gran actor-director que, precisament, va anunciar el premi de la Palma d’Or el 1994.

En el fons, molt en el fons, m’agrada imaginar-me que en Quentin es recorda de la nostra trobada bastarda pre-Pulp fiction i que, algun dia, ho deixi anar en alguna de les seves entrevistes amb la premsa americana o fins i tot la nord-coreana, si cal.

Deliris de grandesa, ho sé, però per manca de foto oficial amb el director, hem de somiar una mica per assaborir la nostra particular experiència tarantiniana de fa 20 anys. O no ho creieu així?

Aquest mes de maig es compleixen 20 anys de la més que  merescuda  Palma d’Or per Pulp Fiction, de Quentin Tarantino. 20 anys són molts, sobretot si es recorden amb nostàlgia i especialment quan dos membres d’aquest bloc -en Jordi Camps i jo mateix- vàrem ser testimonis d’aquella gran fita, quan ens vam trobar per casualitat el director als …










11 comentaris to Canes, 1994; quan els bastards vàrem conèixer en Quentin Tarantino

  1. Jordi ha dit:

    “Quan la llegenda es converteix en realitat, imprimim la llegenda” (Quién disparó a Liberty Valance?, John Ford)

    Records que emocionen. Fotos que no he remirat per no arrancar-me els pocs cabells que em queden.

    Allà, a Canes, sense saber-ho es debia concebre part del pinyol dels Bastards.

    Que la Força t’acompanyi!

  2. Victor ha dit:

    snif, snif….

  3. Jèssica ha dit:

    Una història molt xula, Víctor. De vegades,les més, els millors records no queden plasmats en una instantània, més aviat queden radiografiats en la nostra memòria. I els sentiments, aquells instants de felicitat, no els pot capturar una sola fotografia. O sigui que, felicitats!
    Per cert, m’ha tocat especialment, perquè Tarantino és un dels meus directors preferits també.

  4. Jany ha dit:

    Bona història però… no fer-vos la foto amb ell… imperdonable!!!!

    • Jordi ha dit:

      Totalment imperdonable. El fet que ningú no el coneixés va fer que en Quentin tímidament posés per a nosaltres i, amb l’emoció, no pensèssim a posar- nos-hi nosaltres. Ara tenim luna foto, en diapositiva, d’ell somriguent… Per al record! Snif.

      • Victor ha dit:

        Segueixo fent snif, snif. Fins a la tomba…

      • Jany ha dit:

        Ja sabeu el que heu de fer … intentar fer-vos la foto amb ell… difícil però no impossible … I com deia l’amic Welles “Todo es posible a condición de ser lo suficientemente insensato”…no? 😉

  5. Fèlix Torras Solsona ha dit:

    Diuen que “Dios los cria, y ellos se juntan”. Gran adagi, perquè se cenyeix amb força a la realitat: Clint Eatswood i Quentin Tarantino, Víctor Gongàlez i Jordi Camps, Alfred Hitchcock i les inabastables rosses de corbes voluptuoses, Andrés Pajares i Fernando Esteso… Bé, ara ja m’estic passant. De fet, aquesta llista no té final. Tinc por de degenerar en tàndems inversemblants, que es troben a les antípodes de l’esperit de la cèlebre frase feta.

    Torras Solsona

  6. Victor ha dit:

    La indentificació perfecte seria Andrés Pajares i Fernando Esteso, sí…

  7. Fèlix Torras Solsona ha dit:

    Ets un “cachondo” nat, Víctor!

    Enhorabona pel bastard blog, ben parit!

    Endavant les atxes!

    Torras

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *