Durant la meva època d’estudiant a la Universitat Autònoma de Barcelona, compartia pis a la vila universitària amb quatre companys més. Un d’ells tenia fama de brut; no es dutxava, no parlava i es passava el dia tancat al vàter fent de les seves, com Dr. Hell de Mazinger Z. Un dels costums que tenia era el d’embussar la latrina, dia rere dia, empastifant tot l’apartament amb el seu perfum coco chanel, recurs literari metafòric shakespearià que utilitzo per no ser brutalment gràfic amb el tòpic de la pestilència de les excretes. No us queda paper de vàter? El vaig sentir cridar un dia en plena crisi fisiològica. No, no ens quedava paper de vàter.
Crisis és una sèrie de l’NBC semblant a aquelles mítiques empastifades. Tracta del segrest d’un grup d’adolescents estereotípics d’un col·legi d’elit de Washington DC durant una excursió en autobús. Els pares són polítics de renom, ambaixadors i directors executius, incloent-hi el fill del president, i que fa anar de cap tots els de l’FBI, amb el més que discutible lideratge de Susie Dun (Rachel Taylor), que sembla sortida d’un film teen estil Material girls (2006), amb Hilary Duff.
Durant els primers minuts del pilot (això no és cap espòlier) els espectadors ens assabentem que un dels pares, Francis Gibson (exagent de la CIA que va ser traïcionat pel govern), és un dels principals segrestadors. Individualment, porta els pares a situacions extremes prometent que alliberarà d’un a un els seus fills i la trama va d’això, del que farien els pares per salvar-los, i posa de manifest la inutilitat dels serveis secrets del país més poderós del món de forma no intencionada i deixa els guionistes en el ridícul més espantós, al nivell dramàtic d’El inquilino, amb Jorge Sanz.
La substància untuosa de la sèrie es pot flairar de lluny. Segueix la tradició de Vanished, Kidnapped, Runaway o The nine amb la pertinent dosi pseudopolítica Casablanca-riu Potomac-Capitoli. Què més us he de dir? Que no us la mireu, que no us hi apropeu, que escrivint aquest article us estic fent un gran favor impagable ja que després del cinquè episodi el tema cada vegada va a pitjor.
«No us queda paper de vàter? No, no ens en queda. Haver-ne agafat abans d’entrar. O baixa al súper a buscar-ne tu, que ja ets grandet.» Això és el que li vaig contestar, al company de pis, el que ho pastifejava tot. I si em llegeix, ja us ho dic, no el perdono. Vosaltres sé que, com sempre, fareu el que vodreu amb el tema Crisis, però jo us he avisat; «Puños fuera!», metàfora Mazinger, per si dubtàveu dels meus impressionants coneixements literaris.
Jo en coneixia un altre que cuinava com el cul, i que quan ens convidava a un pis molt similar d’aquesta colla que dius, ens oferia pollastre mig cru que havia deixat prèviament uns dies fora de la nevera… A ell sí que el perdono, però.
Per altra banda, gràcies per estalviar-me perdre una hora del meu preuat temps!
Ostres, Víctor, és molt dur ser crític de cinema. Qui digui que és un xollo o, bé no ho ha reflexionat, o té un senderi particularment epidèrmic, o és “masoca”. Em fas patir. No vegis el capítol sis, si-us-plau. Si has copsat que era una tifa, no insisteixis. Et vull tot el bé del món. He rigut amb el teu article. Sobre temes escatològics narrats amb gràcia, ja se sap… Els porcs de veritat estan bons, si no són xisclons. Els porcs humans, que es pensen que viuen en l’estat de naturalesa, no mereixen el perdó. Vas fer bé, Víctor. No es pot anar parant la galta per la vida. Quan s’és jove, s’aguanten aquestes situacions. Si hagués passat ara… de tot menys bonic. No penso veure crisi, ni bonança. Que dolent l’acudit. Explicat per l’Eugeni, boníssim. En fi. Què us sembla Rake. Vaig veure un tros del primer capítol. No em va desagradar. Només segueixo víkings i breakind band, que encara no l’he vist. I qui digui que és fàcil fer de crític de cinema o series s’equivoca de bat a bat. Us heu de dragar massa escombraries. Us planyo. De totes maneres, si serveixen de pretext per elaborar pensaments i escrits “cachondos”, endavant les atxes. No us he d’explicar res, Víctor. Ja t’ho fas venir bé per introduir una vivència explicada amb grapa quan has de criticar una merda de sèrie. Si hi faltés l’humor inexcusable -quan es tracta d’un producte “infumable”- m’imagino que seria un suplici per tots plegats. Això sí, passa de mirar-te el capítol sis. No vull que et vinguin casos de consciència, sobre l’ús que en fas del teu oci. Canvia de sèrie, ja sigui bona o dolenta. I posa en marxa el teu enginy per la pròxima història que ens expliquis. Val més el farciment que el gall en aquest article. No recordo de res sobre el que has explicat de “crisi”. No arriba ni a anècdota. En canvi, la història del verro humà és l’autèntica categoria del teu article. Ho recordo tot. Et planyo i m’esqueixo de riure al mateix temps. És maco ser jove. Però, de vegades, s’ha hagut de pagar la patenta. Ara, li fotries el cap dins la tassa del vàter. No obstant, no toca. El moment era en aquell passat que ja no tornarà. El millor que es pot fet amb el passat és encardar-se’n, com has fet tu, Víctor! El millor i l’única opció que hi ha en mirar pel retrovisor és l’únic que pots fer: encardar-t’en!
Torras Solsona
Tio, he repassat el teu article. Veig que has anat més enllà del capítol sis. Per què et castigues d’aquesta manera? Qui t’escriu és un malalt de cine i de series bones. Nogensmenys, emmalaltiria si m’hagués de mirar series horripilants, encara que tingués l’oportunitat d’escriure un article. No podria mentir. Però no seria necessari fer-ho. Cinc capítols són més que suficients. No es bo patir tant davant cap nyap. És pot ser un bon professional de la crítica sense haver-te de transformar en un eccehomo. No ho creus, Víctor?
Torras
He estat uns dies desconnectat, Fèlix, en part pel trauma de Crisis. Només dir que tens tota la raó amb el tema critics de cinema o sèries. A mi en realitat em varen demanar que hi entrés com qui va a comprar peix però la feina de crític em va massa gran. Prefereixo a aquestes alçades, explicar batalletes. Potser deixaré de parlar de pel.lis dolentes, escriuré una frase o dues i després a rebuscar batalletes i explicar-les amb detall o a parlar sobre tu, Fèlix Torras Solsona, que ja toca , ja que amb els teus escrits-resposta dones mil voltes a alguns productes durs d´empassar…, com els de crisis… que no recomano…
Salutacions cordials i gràcies per llegir-me.
De res. Gastes un visc còmica que val pena, tio!
Salut i humor, Víctor!
Torras Solsona
Un visc còmica, no! Semblo l’impresentable del Cruyff! Una vis còmica, sí!
Torras Solsona