MENU

17 juny, 2014 Comentaris tancats a 'New world': una successió com cal Visualitzacions: 1039 Cinema Jep Soler













Ens hem d’empassar des de ja fa massa dies, tant si volem com si no, el canvi de monarca del país veí, que per ara encara és el nostre país tant si volem com si no, i que no canviarà gaire perquè sempre hem sigut uns tita-fredes amb poca decisió quan toca, tant si volem …

'New world': una successió com cal

93019932_o

Ens hem d’empassar des de ja fa massa dies, tant si volem com si no, el canvi de monarca del país veí, que per ara encara és el nostre país tant si volem com si no, i que no canviarà gaire perquè sempre hem sigut uns tita-fredes amb poca decisió quan toca, tant si volem admetre-ho com si no. Altres cultures més llunyanes ho tenen clar, les transicions entre poders s’arreglen de manera més directa i sense embuts. Bé, amb algun embut potser sí, però no hi ha res que no hi passi, no?

2013031168951_new031113_1 Sense buscar-ho aquesta setmana s’estrena la pel·lícula sud-coreana New world (Sin-se-gae), amb un argument oportú, a veure si us sona: el màxim mandatari d’una corporació mafiosa pateix un accident que l’aparta de la presidència, els tres candidats a succeir-lo comencen una lluita aferrissada per seure al tron de l’empresa. El primer és el més ben situat perquè té el suport de la majoria del consell, gràcies a la seva facilitat per espantar i manipular els votants, el segon és un vividor amant de tots els plaers imaginables, sobretot aquell que implica una pujada d’adrenalina. El tercer  passa desapercebut, sense fer fressa. Qui serà el nou president? No ho revelaré, és clar, només vull dir que la presència d’un infiltrat de la policia dirigit per un inspector amb les idees molt clares complicarà bastant el procés d’elecció.  A la nostra trista realitat no hem tingut la sort de tenir un infiltrat al bàndol borbònic per desestabilitzar la successió i, per contra, el grup Godó ha fet d’escut (in)visible de protecció.

82new-world-okEm centro. A tots aquells a qui agrada el cinema sud-coreà d’acció no cal que els convenci perquè facin una ullada a New world, hi trobaran tots els ingredients necessaris per gaudir de valent: trama enrevessada, violència, sorpreses, sang i molta gent apallissant-se. Les comparacions amb altres films coreans són senzilles, de fet el director del film, Hoon-Jung Park, és el guionista de la imprescindible I saw the devil. Les dues comparteixen actor (Min-Sik Choi) amb la pel·lícula que va trencar el gel entre la relació del públic occidental i el cinema asiàtic d’acció, Old boy. I quina és l’escena més recordada d’ Old boy? La del martell, és clar! Doncs The yellow sea, premi al millor director a Sitges el 2011, es canviava l’eina per un os de gos i a New world gaudim com nens amb una escena que comença al pàrquing i acaba dins d’un ascensor, senzillament trepidant.

4NNt-22Lr.3TKLr-L3K0.ps32L3rnTY2O2O9IaO1&oUyBHU1qbO9IaOGIarCaCWkgNDApoOyOmOb7Xvi@@._9H_MW_h5E,E,,_&8_.1tn Per tots aquells que no han vist cap pel·lícula de les esmentades, que si han arribat a llegir fins aquí es mereixen un monument, us explico un parell de raons per les quals val la pena endinsar-se en aquest món i per què New world pot ser una bona excusa per debutar. L’argument és molt entenedor, lluny de trames complicades amb multitud de personatges que costa de recordar o de diferenciar (jo encara els confonc sovint), aquí ja s’espavilen a explicar amb pèls i senyals de bon principi com funciona l’entrellat. Suposo que com que saben que algun dia es farà un remake americà que ho ordenarà tot, més val fer-ho en l’original. El film no té res a desmerèixer amb l’acció més occidental, de fet crec que l’encert d’aquests films és trencar amb els registres clàssics que presenten un antiheroi que es transforma de sobte, com si l’haguessin tocat amb una vareta màgica. Aquí la transformació segueix, també, les etapes descrites per Joseph Campbell a The hero with a thousand faces (que tant agrada a l’amic Angel Aguirregomozcorta) sense l’excés melodramàtic americà que ensucra amb desmesura la cinematografia actual. Ja que he anat a la banda psicologia del tema, m’agradaria explicar una de les raons perquè el cinema oriental, o de països amb un cinema menys conegut, ens sembla més real, més autèntic. A partir del film La senda tenebrosa (1947), amb la parella Bogart-Bacall, es va veure que moltes de les persones que anaven al cinema a veure el film eren incapaces de separar la vida real dels actors dels seus papers. Per tant, les escenes d’amor eren més apassionades i la tristesa més intensa a ulls de l’espectador. Per això moltes productores van decidir que els actors es casessin entre ells i així la taquilla en sortia beneficiada.

Si partim del fet que l’acció de separar actors i personatges és impossible, què millor que veure films en què no coneixem els actors i, per tant, deixem de banda la seva vida privada i només ens centrem en el que realment importa, la història que estem veient. New world és una ocasió magnífica pe comprovar-ho.

Ens hem d’empassar des de ja fa massa dies, tant si volem com si no, el canvi de monarca del país veí, que per ara encara és el nostre país tant si volem com si no, i que no canviarà gaire perquè sempre hem sigut uns tita-fredes amb poca decisió quan toca, tant si volem …













Comments are closed.