MENU

23 juny, 2014 Comentaris (2) Visualitzacions: 611 Sèries Jep Soler

Títol


Director


Actors


El que m’agrada més de Black box és que permet que l’espectador se situï en diverses visions davant la malaltia, podem donar-hi la perspectiva necessària per entendre la gent de l’entorn i també ens ho ensenya en primera persona.

‘Black box’: el trastorn bipolar a escena

Quan es parla de malaltia mental s’ha d’anar amb compte perquè les persones que estan diagnosticades d’una poden sentir-se ferits si no es fa amb respecte i amb coneixement. El primer que vull fer és demanar perdó si algun dels meus comentaris no és adequat, i convido a tots aquells que viuen en primera persona o de molt a prop la malaltia que facin els comentaris corresponents per corregir-me. Dit això, us vull recomanar una sèrie estrenada fa poc als Estats Units i que, després de veure’n els primers cinc capítols, ja en puc treure alguna conclusió. Es diu Black box i està interpretada per Kelly Reilly (per sempre en l’olimp dels Bastards per Eden lake (2008)), en el paper d’una neuròloga amb un trastorn bipolar que amaga la seva malaltia per por de perdre la feina. Només la seva família més propera, germà i cunyada, en saben el diagnòstic, fins que ho explica a la seva parella, amb qui està a punt de comprometre’s.

El trastorn bipolar es caracteritza per fluctuacions més o menys intenses de l’estat d’ànim de la persona, que oscil·la entre els episodis d’eufòria (episodi maníac) i els de depressió (fase depressiva). El trastorn és d’origen orgànic, no psicològic, tot i que normalment es necessita un estímul extern, ja sigui una situació viscuda, una experiència o un trauma, perquè es faci visible. La fase maníaca es caracteritza perquè la persona experimenta gran vitalitat, excés de confiança, irritabilitat, hiperactivitat, loquacitat i, en alguns casos, idees delirants. Quan s’ha passat aquesta fase la persona entra en un estat depressiu, amb ansietat, sense força de voluntat, tristesa, cansament i sensació de fracàs.

De personatges amb aquest trastorn a la ficció se n’han fet molts, per exemple l’interpretat per Richard Gere a Mr. Jones o la Carrie Mathison de Homeland, tots tenen en comú un dilema, quan estan en la fase maníaca tenen el control de la situació, són invulnerables, estan feliços, en canvi quan estan medicats i per tant sense fluctuacions emocionals exagerades, troben a faltar el poder i la lucidesa del moment maníac.

El que m’agrada més de Black box és que permet que l’espectador se situï en diverses visions davant la malaltia, podem donar-hi la perspectiva necessària per entendre la gent de l’entorn i també ens ho ensenya en primera persona. El primer capítol és impressionant, es detalla la fase maníaca en la seva màxima expressió, la doctora Black compleix totes les característiques de la fase. La sèrie també ens vol mostrar les possibles visions familiars, des de l’acceptació del germà de la malaltia després d’haver viscut experiències semblants amb la mare, fins a la reacció irada de la parella, necessària per poder començar el procés d’acceptació. Com també passava a Homeland, els del voltant donen molta importància a la medicació per mantenir l’estabilitat de l’afectat, en canvi el que pateix la malaltia no vol renunciar a les sensacions de la fase maníaca. Els entenc perfectament i penso que ha de ser molt difícil afrontar una situació com aquesta.

L’estructura de cada capítol és molt semblant a House, és a dir que veiem un parell de casos clínics que comencen amb incertesa, es troba un diagnòstic i un tractament possible. Cal dir que tots els casos són de malalties neurològiques que s’assemblen als plantejats en el llibre L’home que va confondre la seva dona amb un barret, d’Oliver Sacks. Entre mig d’aquestes petites històries anem veient la vida dels nostres protagonistes: la neuròloga, la seva parella -un xef de qualitat-, el germà, la seva dona i la seva filla, element important de la trama.

Acabo amb una cita del doctor Eduard Vieta: «Els estigmes sobre el trastorns bipolars es poden combatre a través de la divulgació científica, la informació i l’educació. Parlant obertament de la malaltia i afrontant-la amb naturalitat, castigant qui discrimina les persones amb malalties mentals i fomentant la seva integració social.» Si en voleu més informació us deixo un parell d’enllaços: http://www.bipolars.org/ http://www.acbipolars.org/

El que m’agrada més de Black box és que permet que l’espectador se situï en diverses visions davant la malaltia, podem donar-hi la perspectiva necessària per entendre la gent de l’entorn i també ens ho ensenya en primera persona.

Títol


Director


Actors


2 comentaris to ‘Black box’: el trastorn bipolar a escena

  1. Ramon Porta ha dit:

    Fa anys que tinc un amic amb aquest trantorn.La meva relació d’amistad està en las sevas mans.Ell cuan trova al moment es possa amb contacte amb mi,fem la cherrada prenenm algo peró sempre vaig al seu punt d’inflexió.Mai es pot pretendre imposar res, ni horaris de trobada o quin daia al veuré.Sempre es la seva i única opció,cosa que acepto d’agust,porten bastans anys així i ho trovo molt adien.Es un amic i punt.

  2. […] és una novetat que el metge pateixi un trastorn mental, ho va reflectir a la perfecció la sèrie Black Box, en la qual Kelly Reilly interpretava una neuròloga que patia un trastorn bipolar. Tot i no ser […]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.