MENU

27 juny, 2014 Comentaris (8) Visualitzacions: 2835 Sèries Víctor Gonzàlez













Orange is the new black es va convertir en un fenomen televisiu de la nit al dia amb l’estrena de tots els episodis per Netflix de la primera temporada l’11 de juliol del 2013. En Jep Soler ja va fer una aproximació favorable del primer episodi en un article per als Bastards i la crítica …

'Orange is the new white'

orange-is-the-new-black-els-bastards-weeds
Orange is the new black es va convertir en un fenomen televisiu de la nit al dia amb l’estrena de tots els episodis per Netflix de la primera temporada l’11 de juliol del 2013. En Jep Soler ja va fer una aproximació favorable del primer episodi en un article per als Bastards i la crítica americana -m’agrada pensar- el va seguir amb els dotze que quedaven.

orange-is-the-new-black-els-bastards-weedsLa segona temporada va arribar fa unes setmanes també d’una tongada i va superar en espectadors House of cards i va fer que els crítics amb menys vida personal de la constel·lació televisiva es tanquessin a veure els 13 episodis corresponents i escriure cròniques com aquesta. S’han posat tots d’acord – i amb molt poques excepcions- i les crítiques han sigut  positives, i han rebentat la globosfera amb comentaris enlluernats. El punt de partida no és original: dona blanca, jove i atractiva és condemnada per un episodi de contraban de drogues que va passar fa temps i acaba a la presó amb totes les de la llei. Basada en les memòries de Piper Kerman, Orange is the new orange-is-the-new-black-els-bastards-weedsblack: my year in a women’s prison té diferències notables amb la sèrie com ja ha manifestat l’escriptora en més d’una entrevista; la vida dels personatges està llimada per adaptar-se a la comèdia, la xarxa exterior familiar de la Piper va ser ben forta i no li va causar problemes com al seu alter ego de ficció i les condicions de la presó deixaven molt a desitjar amb una constant batalla pels productes de primera necessitat com ara el sabó o la pasta de dents, detalls que no veiem a la fabulació de la pantalla.

Defensar Orange is the new black  se’m fa molt difícil, sobretot sabent que la població femenina a les presons dels Estats Units ha augmentat un 80% en les últimes dècades. Si hi hagués tocs d’humor intel·ligents, encara ho entendria, però la trama sembla sortida d’un  film dolent d’institut amb situacions absurdes que no s’atreveixen a tocar el drama del sistema penitenciari americà.orange-is-the-new-black-els-bastards-weeds

Jenji Kohan hi és al darrere. Productora de Weeds ja ha tingut més d’una crítica desfavorable pel seu tracte estereotípic dels afroamericans, tot i riure’s també -i amb això serem justos- de l’automatitzada vida dels wasps de la classe mitjana estil Desperate housewives. Si Weeds es centra en una dona de l’univers suburbià que sobreviu en el negoci de les drogues envoltada de gàngsters afroamericans, Orange is the new black és una transposició de més del mateix però dins d’una presó; una Helena de Troia endinsada en un món que no li pertoca i que embolcalla el seu personatge de minories que l’ajuden a destacar  amb els matisos corresponents de lesbianisme ja vistos en el cinema presó-dona-sexe-exploitation dels anys setanta tipus Women in cell block 7 (1973), Cell block 9 (1977) o Female convict 701: Scorpion (1972).

Afroamericanes histèriques, agressives i boges pel menjar ràpid, asiàtiques submises i llatines que utilitzen el sexe com a arma per aconseguir els seus objectius, aquests són els puntals dels arquetips que es presenten per explicar una trama a estones complexa.

Amb perspectiva, Orange is the new black no té pinta que en el futur envelleixi amb els honors que en aquests moments està rebent. Potser canviaran el títol més endavant per The new white.

Temps al temps.

Orange is the new black es va convertir en un fenomen televisiu de la nit al dia amb l’estrena de tots els episodis per Netflix de la primera temporada l’11 de juliol del 2013. En Jep Soler ja va fer una aproximació favorable del primer episodi en un article per als Bastards i la crítica …













8 comentaris to 'Orange is the new white'

  1. jep ha dit:

    Temporada discreta, sobretot pels flashblacks que no estan a l’alçada de la primera temporada. El més destacable és la importãncia que han agafat els personatges masculins, sobretot Caputo.
    A veure la tercera amb l’arribada de l’alex si la cosa s’anima…

  2. Bulma ha dit:

    La primera temp em va deixar ni fu ni fa. D’aquesta n’he vist el primer episodi i m’agrada perquè surt de les quatre parets i obre horitzons… Però m’afegeixo als teus punts de vista i afegiria que mai he entès com alguns i algunes pixen colònia amb la sèrie, potser perque és una sèrie 90 per cent femenina malgrat els arquetips? Per sèries amb protagonistes fèmines, prefereixo Game of thrones, en què elles rulen molt sovint des de l’ombra.

  3. Marc R ha dit:

    Jo la vaig abandonar ja que hem va semblar extremadament estereotipada, sobretot tractant un tema que podria donar molt de joc, i el banalitzen a vegades de forma preocupant.

  4. Fèlix Torras Solsona ha dit:

    Estic molt d’acord en tot el que s’ha dit. No tinc res de nou a aportar. Molt bon article Víctor! El que més m’ha cridat l’atenció són els quatre títols de pel·lícules “setanteres” que esmentes. Els noms són d’allò més potents. Mai n’havia sentit a parlar. Renoi, quin avantguardisme temàtic. Em pensava que no s’atrevien amb certs temes als anys setanta. Miraré d’estar a l’aguait per quan tornin a passar -qualsevol de les quatre “pelis setenteres”- per TVE. Molt em temo que tornaran a passar per enèsima vegada “Fiebre del Sábado noche” abans que qualsevol de les quatre pelis de vides femenines carceràries. Que quedi clar que no tinc res sobre el fenomenal Tony Manero, sinó envers TVE que, de ben segur, no ha passat cap d’aquestes pel·lícules ni, tant sols, a les dues de la matinada. La meva imaginació no dóna amb cap idea sobre el contingut d’aquestes sorprenents pel.lícules. Vejam, vejam!

    Salut!

    Torras

  5. Victor ha dit:

    Les varen passar fa temps, durant els 80 i 90, i ben de matinada. Ara les tenim per internet però dubto que doblades. Material d´un altre temps, sí..

  6. Ramon Porta ha dit:

    Passo de la crítica,estic empreñad que no sàpoigues que Jenji es una dona,tu mateix.

  7. Fèlix Torras Solsona ha dit:

    Material d’un altre temps. Però aquest gènere -cinema d’explotació- i aquestes pel·lícules no són de sèrie Z o Omega com prejutjava. Desconeixia aquesta galàxia cinèfila. Són bones -pelis – pel que he llegit per Internet. La més ben valorada és la nipona Scorpion (1972, si no vaig lluny d’osques. Em fas com un ignar amic Víctor. No m’agrada saber que no sé res sobre quelcom bastardament apassionant com el cinema. Tot i així, m’agrada en Sòcrates, i molt, com, també, xalar mentre aprenc de cinema des d’aquest blog tan bastard.

    Salut!

    Torras

  8. Victor ha dit:

    Sí, Ramon Porta, era una petita errada que he canviat. Sabia que era una dona. I jo també passo de la crítica.

    Fèlix, la galàxia cinèfila del gènere femení de presons és tot un món: ¨Women in prison movies¨.