MENU

16 juliol, 2014 Comentaris (3) Visualitzacions: 366 Cinema Jep Soler










El gènere de cinema d’acció comprèn un ventall de pel·lícules tan diferents que no ens posem d’acord per definir-lo. El vostre humil narrador va néixer a la dècada dels setanta i em van torturar dia sí dia també amb històries de l’antic oest, finalment em vaig alliberar cinematogràficament quan una tarda del 1980 vaig descobrir …

'Sabotage': cinema d’acció 'vintage'

Sabotage poster, 01

El gènere de cinema d’acció comprèn un ventall de pel·lícules tan diferents que no ens posem d’acord per definir-lo. El vostre humil narrador va néixer a la dècada dels setanta i em van torturar dia sí dia també amb històries de l’antic oest, finalment em vaig alliberar cinematogràficament quan una tarda del 1980 vaig descobrir Convoy, de Sam Peckinpah. En aquell moment davant meu s’obria tot un món d’acció que desconeixia, aquells cotxes explotant, aquells policies encapçalats per Ernest Borgine perseguint sense mesura l’antiheroi Pato Kris Kristofferson, tot aquell bé de Déu d’explosions, trets i noies maques van travessar la meva retina i el món va canviar. A partir d’aquell moment em vaig tornar addicte a l’acció, no puc anomenar totes les que vaig devorar, i més d’una vegada, des de la filmografia de Clint Eastwood, sobretot Duro de pelar (1978) i La gran pelea (1980), passant pels mites dels vuitanta Lungren, Stallone, Seagal, Van Damme, etc. Les meves dues preferides són Acorralat (1982) i Furia ciega (1989), sempre m’han agradat aquells arguments senzills, amb poques trames obertes, sense haver de rumiar gaire, amb un heroi que és capaç de sortir-se’n de quasi tot. Amb Sabotage, de David Ayer, he recuperat aquelles sensacions, per tant ha estat tot un plaer!

11438_frame_es_010__600x450El film arrenca amb molta força: un grup de policies de la DEA entra sense miraments a buscar els diners del narcotràfic, sembla talment com si David Mamet agafés la càmera, amb diàlegs ràpids i divertits. Ja ho tenim tot a sobre la taula, una mica de tortura, uns quants litres de sang escampats pertot arreu, explosions, diners i algun traïdor. Som-hi! Al cap de poca estona veiem que algú s’està començant a carregar un per un l’equip d’assalt, tot indica que és obra d’algun càrtel sud-americà. Per sort no donen gaires voltes a la trama i tampoc gaires explicacions, van al gra i s’agraeix.

Tot i que Ayer no sigui un director espectacular, aquest any veurem un nou film, Furia, amb Brad Pitt, , el millor de tot és que el projecte no hagi anat a parar a mansjosh-sabotaje-tra3233 de gent com Renny Harlin, que ja vam veure com destruïda el bon plantejament de Mindhunters. Per a tots els aficionats a les sèries us passo el llistat de cares conegudes que hi trobareu: Alcide (True blood), Sawyer (Lost), Mark Gerhardt (The unit), Sarah Linden (The killing) i Stone (Boss).

Em deixava una cosa, el paper protagonista és per a Arnold Schwarzenegger. No fa el ridícul ni fa el paper de la seva vida, està correcte i creïble, tot i que amb algun actor un pèl més jove la història tindria una mica més de realitat. L’home té 67 anys, va néixer el mateix any que la meva mare, i què voleu que us digui… no la veig a ella fent aquells saltirons ni fumant-se aquells havans. Com ja us he dit, a la meva infància vaig ser torturat pels westerns i per això l’escena final m’ha recordat The shootist (1976) de Don Siegel, amb el darrer paper de la carrera del gran John Wayne. Llàstima que l’Arnie ha decidit continuar, hauria estat un bon final.

El gènere de cinema d’acció comprèn un ventall de pel·lícules tan diferents que no ens posem d’acord per definir-lo. El vostre humil narrador va néixer a la dècada dels setanta i em van torturar dia sí dia també amb històries de l’antic oest, finalment em vaig alliberar cinematogràficament quan una tarda del 1980 vaig descobrir …










3 comentaris to 'Sabotage': cinema d’acció 'vintage'

  1. Bulma ha dit:

    Convoy el teu primer gran film d’acció. Parlem de cinema en majúscules i podem entendre aquest enamorament amb el gènere. A mi la memòria em falla però segur que els primers films de l’Swarzie estarien en el pòdium.

  2. Fèlix Torras Solsona ha dit:

    Companys, no he vist “Convoy”. No m’és familiar. Hi ha un abans i un després en relació al cinema d’acció dels ’80 de cert pressupost. És una qüestió molt personal i opinable esclar. Sóc un enamorat de les “pelis” d’acció dels ’80. Estic d’acord amb ambdós. “Acorralat” és al.lucinant. És d’aquelles pel.lícules que quan, novament, les reprodueixen, sempre t’en mires un tros. I “pelis” com Commmando, depredador i “perseguido” d’en Swarzenegger són molt bones. Certament, el temps els ha passat factura en algunes d’elles. Han envellit malament, perquè quan les tornes a veure grinyolen una mica. Han quedat tranuitades, per moltes altres que han vingut després acompanyades de bones histories i d’uns efectes especials més avançats. Tot i així, quan les veia en els vuitanta em semblaven el que no hi ha. D’en Lungren, Seagal i Van Damne, només en pots veure alguna. Potser de les primeres. I en su moment. Ara no s’aguanten. Stallone i Swarzenegger no tenien parangó en el cinema d’acció dels vuitanta. Van ser la primera divisió de l’época en el gènere. Els altres tres “actionmen” mai van ser de primera.

    Fèlix Torras Solsona

  3. pelid'avui ha dit:

    Oh, per fi algú que en parla bé!

    Totalment d’acord en el què dius!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.