MENU

12 agost, 2014 Comentaris (0) Visualitzacions: 854 Cinema Jep Soler

Fins aviat, Patch Adams. Gràcies per tot.

20100513154909-PatchAdams_WideScreen[1]
M’agrada veure que la gent valora la feina de Robin Williams, d’acord que s’ha mort, a més s’ha suïcidat i ara resulta que a ningú li feia ràbia, ningú considera que sobreactuava, que era massa histriònic, que es feia pesat. L’addicció a les drogues i episodis de depressió l’han portat a prendre la decisió de plegar. Doncs, benvolgut Robin, ara que tothom t’estima, potser que tornis

La primera vegada que recordo haver vist Robin Williams va ser a Good morning Vietman (1987), m’encanten les pel·lícules de guerra i en aquella època les del Vietman m’atreien perillosament, sobretot les que tenien un missatge antiamericà. Si hi afegim que la ràdio és una de les meves passions, ja ho6a00d83451d69069e201053597f424970b-800wi tenim tot, volia ser Adrian Cronauer cridant de bon matí 《Good morning Vietnaaaaaaaaaaaaam!A partir d’aquí, la presència de l’actor nord-americà va començar a proliferar en el meu univers cinematogràfic. Els personatges més exagerats són seus, amb el permís de Jim Carrey, i per mi Robin Williams era l’hereu de Jerry Lewis, només cal mirar Flubber (1997), però era més que un pallasso que fa riure i plora per dins. Tot i les seves dots interpretatives, que en tenia moltes, Robin Williams serà recordat pels seus personatges, alguns formen part de la meva vida i, sense exagerar, formen part de la meva personalitat, en la majoria d’ells trobo una part de mi. Són aquests:

the-fisher-king-482x298La bogeria, per amor, de Parry (El rey pescador, 1991), la passió pels joves de John Keating (El club dels poetes morts, 1989), la modèstia davant les limitacions de Sean Maguire (L’indomable Will Hunting, 1997), l’humor davant les adversitats de Patch Adams, (1998), les petites obsessions inexplicables de Seymour Parrish (Retratos de una obsesión, 2002), la xafarderia inconfessable d’Alan Hakman (La memòria dels morts, 2004), la tranquil·litat malèfica de Walter Finch (Insomnio, 2002), l’exhibicionisme manifest de la Sra. Doubtfire, (1993) i la capacitat d’estar desenfocat en moltes situacions com en Mel (Desmuntant Harry, 1997). Només hauria desitjat ser capaç de tenir l’esperit aventurer d’Alan Parrish (Jumanji, 1995) i la força de Popeye (1980). No es pot tenir tot.

Més enllà de la mort d’un actor recordat i memorable, és una llàstima que els actors amb èxit durant la seva joventut quan els arriba la628x471 maduresa no trobin l’espai adequat per poder gaudir de la seva feina com ells voldrien. El mercat és cruel i les persones vulnerables que no troben els recursos personals necessaris per seguir endavant poden caure en una espiral de despropòsits difícils de controlar.

Ens deixa un dels grans, sort que la seva àmplia filmografia ens continurà acompanyant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.