MENU

18 agost, 2014 Comentaris (2) Visualitzacions: 298 Cinema David U. Ruiz / @callahan_ruiz










Tots morim un dia o un altre, és llei de vida. La setmana passada ens van deixar Robin Williams i Lauren Bacall, i Els Bastards ens vam mobilitzar com si s’acabés el món per publicar els respectius i quasi immediats articles d’homenatge. Tres dies abans de la mort de Williams, el passat 8 d’agost, ens va …

Adéu a Menahem Golan, un dels pares de la 'CANNON'

Invasion_USA_1985_VHS_Front_0003-MasterNorris_com
Tots morim un dia o un altre, és llei de vida. La setmana passada ens van deixar Robin Williams i Lauren Bacall, i Els Bastards ens vam mobilitzar com si s’acabés el món per publicar els respectius i quasi immediats articles d’homenatge. Tres dies abans de la mort de Williams, el passat 8 d’agost, ens va dir adéu Menahem Golan, un dels pares de The Cannon Group, i en aquest cas qui es va mobilitzar ipso facto per retre-li un merescut homenatge va ser un servidor. Avui es publica el post. No és cap crítica al sistema de publicació d’Els Bastards, ni de bon tros, però el fet m’ha servit per emmarcar a un grandíssim cineasta a qui sempre, fins i tot un cop mort, se l’ha situat a la segona línia. O tercera. Com he dit, Menahem Golan va ser un dels pares adoptius de la mítica Cannon Films o The Cannon Group, aquella productora que va copar els videoclubs de gairebé tot el món durant la dècada dels 80 amb subproductes de sèries B, la majoria d’ells ultraviolents i de propaganda ianqui i feixista. Eren altres temps en què el món estava dividit per l’eix que imposava el mur de Berlín; ho eres dels ianquis bons o dels comunistes dolents i yihadistes embogits. No pretenc fer una anàlisi a una manera directa i sovint visceral d’entendre i de fer el cinema, un estil que va captivar amb total i indiscutible mereixement a més d’una generació; tot això ho podeu trobar amb pèls i senyals en el meravellós i molt recomanable llibre Cannon Films. La generación del videoclub. Vol 1. (VVAA). Sí, he dit un cinema que va captivar, que va enamorar a més d’una generació, perquè la sèrie B, aquell cinema que molts marginen per la seva aparent falta de missatge, i que uns altres denuncien com a caspa infumable receptora de quantitats ingents de violència gratuïta, aquest tipus de cinema, no m’ho negareu, també s’ha de saber fer. I en aquest aspecte, la Cannon serà recordada com una de les primeres productores cinematogràfiques que van saber elevar a art les hòsties, els ‘bazooka’, les explosions a càmera lenta, les ganes de matar vietcongs i les ‘patades’ giratòries de Chuck Norris, entre molts altres aspectes conferits per establir l’ordre a base de frases lapidàries, caos, sang, dolor, mort i destrucció. Vist amb la perspectiva dels anys, però, no és gens estrany que un cop caigut el mur, la Cannon iniciés el seu inefable compte enrere.

Cannon-Films-Logo La Cannon films va ser una productora especialitzada en films de sèrie B de tot tipus fundada a finals dels 60, però va ser quan els cosins israelians Menahem Golan (que va començar en el món del cinema com a assistent de Roger Corman) i Yoram Goblus la van comprar l’any 1979, que la productora va començar a guanyar rellevància internacional, fruit de la seva especialització en films d’acció, gènere que van modernitzar amb les seves produccions fins al punt de convertir la dècada dels 80 en la seva primera època daurada. Sota l’influx de Golan, fins a l’any 1990, es van produir films com Desaparecido en combate, El guerrero americano, Yo soy la justícia, Enter the ninja, Invasión USA, The Delta Force (guionista i director), Yo, el Halcón (director), Cobra, El tren del infierno, Contacto sangriento, i també films de gènere fantàstic o terror com Lifeforce, Matanza en Texas II, el remake de Invasores de Marte, En compañía de lobos, Superman IV (i molt millor que la caca de l’Snyder), Masters del Universo i Cyborg, entre les més destacables. Chuck Norris, Charles Bronson, Jean Claude Van Damme, Dolph Lundgren, Sylvester Stallone, Franco Nero, Christopher Reeve i Michael Dudikoff van ser alguns dels seus primeres espasses.

Menahem-Golan-Mack-the-KnifeLa mort de Golan passarà possiblement desapercebuda en els obituaris cinematogràfics del mes, però al Cèsar el que és del Cèsar: la generació del videoclub li devem un agraïment sentit per aquelles tardes d’entreteniment coronades amb pel·lícules de la casa, amb rebentades de caps i frases lapidàries a dojo. I per acomiadar-lo em quedo amb una frase del llegendari coronel Braddock a Desaparecido en combate, quan el gran alter ego de Chuck Norris truca a l’exèrcit en referència a un viatge que la diplomàcia nord-americana ha de fer imminentment al Vietnam per aclarir pacíficament el cas d’uns soldats desapareguts en combat durant la guerra: “Sóc jo. Hi aniré”. Tota una declaració d’intencions -en realitat gens pacífiques- del que els hi espera als pobres vietcong. Vull pensar que Golan va trucar al cel, a l’infern o als jardiners interestel·lars responsables del seu traspàs a l’altre món, i els va avisar de la seva arribada entonant la mateixa frase. Posa’ls les coses difícils, Golan! No mereixen menys! Bon viatge i gràcies eternes per tot el que ens has deixat, amic!

Tots morim un dia o un altre, és llei de vida. La setmana passada ens van deixar Robin Williams i Lauren Bacall, i Els Bastards ens vam mobilitzar com si s’acabés el món per publicar els respectius i quasi immediats articles d’homenatge. Tres dies abans de la mort de Williams, el passat 8 d’agost, ens va …










2 comentaris to Adéu a Menahem Golan, un dels pares de la 'CANNON'

  1. Afrodita A ha dit:

    Som molts i moltes que quan apareixia el logo de Cannon ja sabíem que la peli no ens defraudaria. Marca d’una casa, marca d’una generació. Història en majúscules i gran article reivindicatiu. Gràcies!

  2. Afrodita A ha dit:

    A més de Cannon a mi encara m’emocionava més quan descobria que el film era d’Orion Pictures… Encara que en aquest cas el gènere s’expandia…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *