En temps en què les estrelles Michelin enlluernen, els cuiners monopolitzen les polèmiques (quan ho deixen de fer els polítics i esportistes) i els programes televisius més mediàtics tenen lloc entre fogons, va i el director de la saga Iron Man, el també actor Jon Favreau, se les empesca per reunir la seva colla d’amics i servir-nos una pel·lícula tan senzilla com efectiva al voltant de la moda culinària. Un film, allunyat dels blockbusters als quals ens té acostumats, i que a més de ser una metàfora dels temps que corren (les xarxes socials també hi tenen el seu pes) li serveix per parlar en realitat d’ell mateix i la seva carrera artística.

#Chef narra com d’un dia per l’altre un cap de cuina, Carl Casper (Jon Favreau), veu com la seva carrera al capdavant d’un dels restaurants de moda de Los Angeles s’ensorra arran d’una corrosiva crítica culinària. Anímicament enfonsat, decideix fer un tomb a la vida tornant a cuinar menjar ràpid en una furgoneta com havia fet als seus inicis professionals, acompanyat pel seu millor amic (John Leguizamo) i el seu fins ara desatès fill, i amb el suport econòmic de la seva exdona (Sofia Vergara). No cal dir que així redescobrirà la seva passió per la cuina i la vida. Un argument, resumit a grans trets, que ve a reflectir la deconstrucció del camí comercial rere les càmeres del mateix autor, a qui se li nota que està encantat de tornar a rodar un film menor, i que funciona perquè més enllà dels tòpics i la certa previsibilitat és honest i natural.

La pel·lícula dura dues hores que passen volant gràcies a un bon muntatge (amb el suport d’una engrescadora banda sonora musical) i unes interpretacions convincents (encara que el personatge que encarna l’exuberant Sofia Vergara no sigui deixe món: més d’un divorciat ja voldria mantenir aquesta relació d’ex). Cal destacar l’emotiva relació paternofilial, els gags al voltant del fenomen Twitter i les intervencions dels secundaris (sobretot Dustin Hoffman, Scarlett Johanson, Bobby Canavale i Robert Downey Jr, histriònic com pocs saben fer). Que argumentalment acabi amb un happy ending i el protagonista tornant a dirigir una cuina de primera només s’entén perquè Jon Favreau accepta que aquest només ha estat un parèntesi creatiu abans de tornar a dirigir pel·lícules de gran pressupost. Una nova versió d’El llibre de la selva per a Disney?

I el menjar. Ai, el menjar! Més val que veieu el film esmorzats, dinats, berenats i sopats. Quan apareixen les menges la pantalla es converteix en tot un espectacle. Fins a tal punt que l’olor i el sabor la traspassen per ficar-se dins el cap… Entrepans cubans amb extra de mantega o talls de porc texà fets a la barbacoa a foc lent són petits plaers que un dia voldria experimentar.

Jon Favreau ha sabut marinar molt bé els ingredients i servir un producte cinematogràfic de consum ràpid que segurament no arriba als nivells de La furgoneta, de Stephen Frears. Amb tot, #Chef no deixa de ser un bon fast food tan deliciós com el que serveix el protagonista, superior a molta merda que ens serveix Hollywood aquests dies.