MENU

4 setembre, 2014 Comentaris (9) Visualitzacions: 362 Cinema Víctor Gonzàlez










Fa  30 anys de Calles de fuego, amb això ho dic tot. Als Estats Units es va estrenar a finals de maig del 1984. A l’Estat espanyol vam haver d’esperar fins a l’octubre. El director? El gran Walter Hill. Si no el coneixeu, l’IMDb us farà el favor del segle. Calles de fuego es va …

Fa trenta anys de 'Calles de fuego'

calles

Fa  30 anys de Calles de fuego, amb això ho dic tot. Als Estats Units es va estrenar a finals de maig del 1984. A l’Estat espanyol vam haver d’esperar fins a l’octubre. El director? El gran Walter Hill. Si no el coneixeu, l’IMDb us farà el favor del segle.

Calles de fuego es va anunciar com el gran blockbuster de l’estiu. Amb una banda sonora excepcional, els espectadors del moment esperàvem amb candeletes el film. Va ser la segona casset que em vaig comprar a la meva vida. La primera, evidentment, havia sigut la de Ghostbusters.

Els actors? Els atractius Michael Paré i Diane Lane. L’antagonista, el magnífic Raven, protagonitzat per William Dafoe. Al director la idea li va venir quan era adolescent i el seu desig de col·locar en un mateix film motocicletes, una història d’amor, música rock, pluja, llums de neó i jaquetes de cuir. El resultat? Una barreja de film noir anys cinquanta amb color i estètica dels vuitanta que va ser profundament odiada per la crítica i despreciada pels espectadors.

calles de fuego 9 És cert, Hill es va centrar en l’estètica postmoderna del neó i el concepte de fantasia musical pop abans que la MTV i les grans productores musicals del moment li robessin aquesta idea. Amb molt poca llum i colors brillants, la trama gira al voltant del film musical, que sembla que porta els actors pels camins de la història, amb el vestuari llampant de Georgio Armani.

calles de fuego 7Visualitat i so, aquests eren els pilars de Calles de fuego, dues premisses considerades com a baix art cinematogràfic en aquella època, quan el món del videoclip estava en constant punt de mira i l’odi a l’univers MTV era més que patent entre els crítics de més renom. No tots la varen martiritzar, tot s’ha de dir. Roger Ebert, del Chicago Tribune, va defensar l’originalitat dels diàlegs, com si fossin d’una altra galàxia i els lectors de la revista de cinema de referència nipona, Kinema Junpo, la va considerar com la millor pel·lícula estrangera al Japó el 1985.

streetsoffiref3La meva opinió? Jo la vaig veure el dia de l’ estrena al cinema Ultònia mig buit, molt tocat per les crítiques negatives que portava a l’esquena. Per fer aquest article l’he tornat a visionar i segueix estan entre les millors dels anys vuitanta, per molt que alguns no ho vulguin veure. Es torna a parlar d’ella en cercles revisionistes bastards i fins i tot el diari The Guardian l’ha defensada sense timidesa en el seu llançament en Blu Ray. Estigueu atents i entreu de ple al món del Walter Hill més odiat.

Una vegada dins, no en podreu sortir.

Fa  30 anys de Calles de fuego, amb això ho dic tot. Als Estats Units es va estrenar a finals de maig del 1984. A l’Estat espanyol vam haver d’esperar fins a l’octubre. El director? El gran Walter Hill. Si no el coneixeu, l’IMDb us farà el favor del segle. Calles de fuego es va …










9 comentaris to Fa trenta anys de 'Calles de fuego'

  1. Afrodita A ha dit:

    Li donaré una segona oportunitat. És un film pel qual sento contradiccions, m’encanta la banda sonora (brutal), la Diane Lane (una de les dones més guapes de l’univers) i el malvat Dafoe. Per contra l’estetica videoclipera em va tirar enrere en el seu moment.

    Jo sóc més fan de The Warrior i Límite 48 horas. I a Hill se li ha de fer un monument per produir Alien i estar rere productes televisius com Deadwood.

    Amb tot, estic segur que el temps us dóna la raó a vosaltres i que Streets of fire es va avançar en el seu temps i una servidora no va estar a l’altura.

  2. Victor ha dit:

    Benvingut al club, Afrodita.

  3. Marc Ambit ha dit:

    Jo no l’he revisada recentment com tu, així que no em facis massa cas, però sempre m’ha semblat que Calles de fuego era una peli en la que TOTS els elements ja estaven a punt de caducar quan els van barrejar.
    Alguns els esmentes tu mateix: la roba, l’estètica MTV, les cançons abigarrades del Jim Steinman, el Michael Paré, la Diane Lane (que no va tornar fins al cap d’uns anys), etc.

    La recordo amb “carinyo”, això sí 😀

  4. Victor ha dit:

    No Marc, ben al contrari. ¨Calles de Fuego¨es va estrenar el 84. Els primers video clips són del 81, Francis Ford Coppola va fer ¨one from the heart¨ el 82 però aquest estil musical MTV / film /llums de neó no s´havia fet abans, o a mi no em consta. A partir de Walter Hill, tothom va copiar. Ell es va avançar, com Coppola, als temps.

  5. ROBERT ha dit:

    fa molt de temps que la vaig veure, però recordo clarament, o no, el “traje” transparent del dolent,… mare de deu!!!!

  6. Fèlix Torras Solsona ha dit:

    “Calles de fuego”??? La punyetera memòria em traeix o no l’he vist. La pinta vuitantera de la peli pinta bé pel que llegeixo. L’hauré de veure. La carrera del Michael Paré es va estroncar molt aviat, oi Víctor? El tipus està missing total. Què li ha passat?

    Fèlix T

  7. Victor ha dit:

    Michael Paré de baixa, sí… després de ¨Calles de Fuego¨, i potser per les crítiques nefastes del film. Podria haver sigut un actor icònic. No l´has vist? Tens tot el cap de setmana…

  8. Fèlix Torras Solsona ha dit:

    Totalment d’acord. Ahir, vaig googlejar sobre Miquel Paré després de fer-te el comentari, gran Víctor. El paio era un “guaperillas”. Evidentment, no s’havia que els experts van atonyinar la “peli”. Quan pugui la veuré, gran Víctor. Walter Hill és garantia de bon d’entreteniment.

  9. Victor ha dit:

    ;Perfecte!! El que és gran serà sempre en Walter Hill, com tu molt bé dius, garantia d´entreteniment.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *