Fa poques setmanes s’ha acabat una de les sèries que més m’ha enganxat els últims anys, The killing. Aprofitant aquesta avinentesa parlaré de cinc finals de sèries que m’han marcat, ja sigui per bé o per mal. Sé perfectament que algú em dirà que falta aquesta o aquella, però es tracta d’una selecció personal. Sobre gustos no hi ha res escrit.

The killing (2011-2014)

El final em va semblar horrorós. Els últims deu minuts no s’haurien d’haver filmat mai, perquè no estan a l’altura d’aquesta magnífica sèrie. Ens hem passat totes les temporades enmig d’un ambient tenebrós, lúgubre, claustrofòbic i plujós i, de sobte, ens veiem immersos en una pel·lícula de Disney. Linden i Holder, que s’ha convertit en un pare separat modèlic, es retroben després d’uns quants anys i sembla que comencen a resoldre la seva tensió sexual. Tot és bonic. Tot és meravellós. Sonen violins… A cagar a la via! Però només vull fer un incís: a vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. Al marge del final, The killing és una de les millors sèries policíaques que s’han fet mai.

Dexter (2006-2013)

Una altra broma de final. Dexter és el meu assassí en sèrie preferit. Durant vuit temporades es va convertir en un més de casa, en un més de la família, però conscient que tard o d’hora acabaria morint. Era la seqüència lògica. Doncs, ves per on, els guionistes s’inventen una farsa. Dexter agafa la seva embarcació, va directe cap a una tempesta i se suïcida. Ni Superman se salvaria. Tothom el dóna per mort i aquí és quan s’hauria d’haver acabat Dexter, però a l’escena final el veiem que continua ben viu i que ara és un llenyataire anònim. Patètic.

The wire (2002-2008)

Si The killing és una de les millors sèries de policies, The wire és la SÈRIE en majúscules. Des de l’ìnici fins a l’últim segon. Tot es rodó. L’agent McNulty està excels i el final és un conjunt de seqüències corals dels personatges principals i un retrat de la sòrdida Baltimore. Tots els finals haurien de ser així. Senzills, concisos i emotius. Reals com la vida mateixa. Un 10 sublim.

Lost (2004-2010)

Sé que és una de les icones de molts i molts i molts de seriòfils i que ara tocaré la fibra sensible d’alguns, però, personalment, mai em va acabar de convèncer. J. J. Abrams obre desenes d’interrogants i no en tanca gairebé cap. I el final? Una mena d’aquelarre festiu on tots els personatges es reuneixen abans de la mort de Jack. Tots feliços. Només faltaven les crispetes. Per fer aquest post, l’he tornat a visionar i continuo sense entendre’l. Tots estan morts, no? Es retroben en el purgatori? O a les portes del cel? L’illa realment existeix? Massa preguntes per una sèrie que ha marcat tota una generació. Potser realment això és el que buscava Abrams… que uns quants anys després encara parléssim de Lost.

The Sopranos (1999-2007)

Magistral, sensacional i esplèndid. El millor final per a la millor sèrie de tots els temps. Una escena antològica en què Tony Soprano i la seva família s’asseuen en una taula d’un restaurant mentre sona la magnífica Don’t stop believin’, de Journey. Tot sembla preparat perquè un sicari mati Soprano, quan de sobte entra la filla del mafiós i es fa un fos negre de deu segons sense música. Després, títols de crèdits i fi. El missatge és clar: espectador especula el que vulguis! Em podreu dir que és el mateix que Lost, però no és així. The Sopranos ho deixa tot obert, a Lost no s’entén res. Aquest final va ser d’allò més polèmic i molts espectadors d’HBO es van pensar que, a l’últim instant, se’ls havia espatllat la connexió per cable i per això s’havien perdut la seqüència final. Doncs, no. Era una genialitat de David Chase. Em trec el barret.

Per als amants de The Sopranos acabem el post amb la peça Don’t stop believin’. El millor homenatge possible a Tony, la seva família i sobretot a James Gandolfini.