MENU

4 octubre, 2014 Comentaris (0) Visualitzacions: 728 Cinema Jordi Dorca













Alberto Rodríguez ja no és cap sorpresa, sinó que és un director absolutament consolidat; pel·lícula a pel·lícula, ha anat demostrant que el cinema negre es pot fer des d’allà on sigui perquè de misèries morals i de violència n’hi ha a tot arreu, i que des d’on sigui (tal com va fer amb Grupo 7), …

'La isla mínima'. Una pel·lícula de gènere amb majúscules

la-isla-minima-grupo-7-true-detective-raul-arevalo-javier-guitierrez-rafael-cobos-alberto-rodriguez-els-bastards

Alberto Rodríguez ja no és cap sorpresa, sinó que és un director absolutament consolidat; pel·lícula a pel·lícula, ha anat demostrant que el cinema negre es pot fer des d’allà on sigui perquè de misèries morals i de violència n’hi ha a tot arreu, i que des d’on sigui (tal com va fer amb Grupo 7), es poden crear arguments i situacions universals. A La isla mínima torna a la seva Andalusia natal per gravar una història policial des de les maresmes del Guadalquivir, un espai natural molt bonic que Rodríguez converteix en un inhòspit i terrorífic decorat on dos detectius, molt diferents políticament i moralment, investiguen els violents assassinats de dues nenes. Estem  als anys 80, moment en què els vestigis franquistes són massa presents i en què la transició està en un punt molt inicial en què la violència i la ignorància regnen a les zones més rurals d’Espanya.

la-isla-minima-grupo-7-true-detective-raul-arevalo-javier-guitierrez-rafael-cobos-alberto-rodriguez-els-bastardsTots dos detectius són allà complint una mena de desterrament: Pedro (Raúl Arévalo) per haver escrit una carta al diari compromesa políticament; de Juan (Javier Gutiérrez) no en sabem el perquè, però ho anirem coneixent a mesura que la pel·lícula avanci; i avança, de manera constant i amb la lentitud que el fantàstic guió (escrit pel mateix Rodríguez i Rafael Cobos) requereix. És un ritme que ens permet anar veient els matisos de la història, anar-nos fent la idea de com són els personatges alhora que n’anem resolent la trama principal.

Els protagonistes estan molt continguts amb la interpretació i fan absolutament creïbles dos dels tres personatges principals de la pel·lícula, perquè el tercer és el paisatge, un paisatge que acompanya la trama però que no s’hi sobreposa en cap moment. Aquest ús de l’entorn com a atmosfera i personatge al més pur estil Fargo o True detective (no patiu, no en faré cap comparació perquè ja s’han fet totes) va acompanyat d’una gran posada en escena i d’una direcció d’art acurada i austera, que ajuda a fer creïble la pel·lícula.

Rodríguez ha demostrat ser un autor amb recursos, que domina el gènere i ja sigui amb l’acceleració de Grupo 7 o la calma de La isla mínima sap crear un cinema universal ambientat en els espais més propers. Tot plegat ha estat un plaer, Alberto.

Alberto Rodríguez ja no és cap sorpresa, sinó que és un director absolutament consolidat; pel·lícula a pel·lícula, ha anat demostrant que el cinema negre es pot fer des d’allà on sigui perquè de misèries morals i de violència n’hi ha a tot arreu, i que des d’on sigui (tal com va fer amb Grupo 7), …













Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.