Molts de vosaltres recordareu aquella sèrie que va emetre TV3 en què Edward Woodward interpretava un exespia que un cop deixa l’agència es dedica a resoldre els problemes que la policia i la justícia no han pogut solucionar. L’equalitzador (així es deia la sèrie) és la vella idea del justicier a sou que tant s’ha explotat en els westerns, traslladada als anys vuitanta. A mi la sèrie, potser perquè la vaig veure de petit en alguna de les reposicions que es van fer, em semblava original i entretinguda, del seu remake cinematogràfic només em puc quedar (i no de manera rotunda) amb el segon adjectiu. Antoine Fuqua n’ha volgut fer una adaptació i s’ha centrat en el període entre el qual Robert McCall deixa l’agència i es converteix en El protector, i explica així allò que mai se’ns mostrava a la sèrie. Aquesta idea ja no és nova, per exemple en el Robin Hood, de Ridley Scott, ja es va utilitzar i la sensació que fa és que Fuqua va seleccionar i escriure una història pel seu propi lluïment i el de Denzel Washington i no se n’ha acabat de sortir.

Ambientada a Boston (tot i que el retrat de la ciutat és absolutament neutre) ens trobem amb un treballador d’una mena de Garden/Ferreteria XL del qual ningú sap el passat, sabem que pateix insomni i que es passa la nit llegint clàssics americans en una cafeteria; en aquestes nits de lectura coneix una prostituta amb la qual estableix certa amistat. Un dia veu que la noia és maltractada i aquest fet desperta la bèstia que porta a dins. Un cop se’ns ha plantejat la trama, aquest ex-James Bond negre que viatja en autobús i que amb prou feines utilitza armes de foc, comença a matar i a destruir tots aquells que té al davant, alhora que s’escapoleix d’un exmilitar rus enviat per perseguir-lo i matar-lo. Comencen aleshores les morts estrambòtiques (que em van portar a recordar aquell inoblidable Seagal degollant tres homes amb una targeta de crèdit), com ara l’assassinat d’un sicari rus de 100 quilos de pes, a base de cops de novel·la (no em diguin que no és poètic), o la rècula de morts a base de trepants, politges, ganxos, claus i altres ginys de ferreteria en un final memorable d’aquells que quan els mires no saps si patir pel protagonista, conjurar-te per no entrar mai més al Bauhaus o riure a cor que vols per les morts ridícules al més pur estil de la cançó de Def con Dos que es van succeint.

Fuqua s’afegeix a la moda de recuperar antigues estrelles per a papers d’acció, i realitza una pel·lícula insulsa que recorda un videojoc en què el protagonista disposa de cinc vides i guanya un cop s’ha carregat tots els enemics. Una llàstima perquè Fuqua a Shooter, Training day i Los amos de Brooklyn ens va demostrar que tenia més talent del que demostra en aquest pim, pam, pum i poca cosa més que és El protector.