MENU

3 novembre, 2014 Comentaris (1) Visualitzacions: 422 Cinema Gabriel Massana










Sóc molt fan de les pel·lícules i sèries postapocalíptiques. Quan llegeixo a la sinopsi: «Després de perdre contacte amb l’únic assentament conegut en un gèlid paisatge postapocalíptic…» m’hi llenço de cap. Fa temps que proliferen les pel·lícules apocalíptiques i, d’uns anys ençà, cada cop tenim més de la vida després d’una apocalipsi. La primera que …

El cagarro de 'The colony'

czpsjydfnugljagrnwa57wcmljn
Sóc molt fan de les pel·lícules i sèries postapocalíptiques. Quan llegeixo a la sinopsi: «Després de perdre contacte amb l’únic assentament conegut en un gèlid paisatge postapocalíptic…» m’hi llenço de cap.

Fa temps que proliferen les pel·lícules apocalíptiques i, d’uns anys ençà, cada cop tenim més de la vida després d’una apocalipsi. La primera que em ve al cap de les apocalíptiques és Armageddon (1998). Potser va ser el primer cop que vaig percebre el gènere. Segurament va ser perquè va venir acompanyat d’un altre film amb la mateixa temàtica destructiva: Deep impact (1998). Val a dir que era en aquesta segona on perdíem uns quants milions d’habitants. Amb temàtica gel tenim The day after tomorrow (2004), que potser podríem llegir-la com la preqüela de The colony.

Del segon tipus, les de la vida després d’un apocalipsi, n’hi ha moltes i amb temàtiques diferents. Per exemple, Apocalipsi zombi: the walking dead (2010-2014). Per descriure la vida després de la pèrdua de tots els aparells elèctrics tenim la infame sèrie Revolution (2012-2014). Amb apocalipsi nuclear tenim The hunger games (2012) i les tres seqüeles.

Finalment, i per no fer-me gaire pesat, tenim les apocalipsis indeterminades. És aquí on trobem l’obra mestra de les pel·lícules postapocalíptiques: The road (2009). Aquest és el film més depriment que he vist mai. Suïcidis en un món moribund, falta de sol, canibalisme, falta total d’esperança, por dels desconeguts, fam, fred…

Jo tinc l’estranya teoria que la proliferació de pel·lícules amb aquestes temàtiques és la manera que té Hollywood de preparar-nos per al dia després del doomsday. Hollywood és la millor manera que tenen els americans de vendre’ns el seu estil de vida. La manera com volen que vivim. El que hem de pensar. És per això que crec que The road és l’obra mestra. En cas d’apocalipsi: suïcida’t. Així els que controlen el moment podran refer la societat amb més facilitat. Paranoic? Una mica.

colonydinsThe colony (2013), amb Laurence Fishburne, tracta la vida que ens trobaríem a causa d’una nova era glacial provocada pel canvi climàtic. Com dèiem, mateixa base científica que The day after tomorrow. La pel·lícula és un veritable cagarro. Previsible i amb falta total de ritme. La gràcia són els dolents. Són molt, molt dolents. En tota la pel·lícula només fan sons guturals. Durant una bona estona et penses que són zombis. Al final resulta que són com els caníbals de The road, però amb més mala llet i sense sentit per la vida pròpia. Cap al final, el cap de la banda de caníbals parla, per primera i única vegada, quan contesta a la pregunta:

-Protagonista: Què vols?

-Dolent: Més.

Per cert l’helicòpter a la superfície de metres i metres de neu no té pèrdua. Quan va caure?

Sóc molt fan de les pel·lícules i sèries postapocalíptiques. Quan llegeixo a la sinopsi: «Després de perdre contacte amb l’únic assentament conegut en un gèlid paisatge postapocalíptic…» m’hi llenço de cap. Fa temps que proliferen les pel·lícules apocalíptiques i, d’uns anys ençà, cada cop tenim més de la vida després d’una apocalipsi. La primera que …










Un comentari a El cagarro de 'The colony'

  1. Alt+126 ha dit:

    Ja deia jo que em sonava el nom de la pel·lícula… La vaig veure fa un temps i ja l’havia oblidat de “tant bona” que és.

    Una merdavella del setè art.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.