El documental Fed up, de la directora Stephanie Soechtig, examina amb minuciós detall els camins que han portat la indústria alimentaria americana a convertir la majoria de la població dels Estats Units en esclaus del menjar ensucrat enfonsant-los en l’abisme d’un sobrepès i obesitat preocupants.

La directora ja va estrenar el 2009 ─juntament amb Jason Lindsey─ el seu primer ─i sublim─ documental Tapped) en què removia les ferides mediambientals que suposa la producció i consum d’aigua embotellada i va guanyar premis internacionals com el d’Anchorage o el d’Eugene.

A Fed up la munició que es dispara és mortal: el risc d’obesitat, diabetis, atacs de cor, respiratoris i de mobilitat física entre la població nord-americana ha augmentat exponencialment d’ençà que fa trenta anys la indústria alimentària va decidir incloure en els seus productes tota mena de varietats de sucre que sobrepassaven amb escreix els límits marcats per l’Organització Mundial de la Salut. Aquesta manca de control ha reportat grans guanys a les corporacions de menjar industrial que han empès els consumidors a convertir-los en addictes al sucre, substància infernal i verinosa que presa en excés té els mateixos efectes al cervell que la cocaïna.

Fed up segueix així l’estela d’An inconvenient truth (2006) ─el productor és el mateix, Laurie David─, amb dates irrefutables i missatge desolador, si no es fa ja alguna cosa per aturar el desastre d’aquesta epidèmia mòrbida. Al documental veurem horroritzats com les escoles de secundària, subvencionades en un 80% pel binomi Pepsi-Cola / Coca-Cola, no només ofereixen aquesta mena de begudes, sinó que a més les acompanyen amb hamburgueses, patates fregides, pizzes i dònuts, i converteixen els més joves en rates de laboratori enganxades al consum compulsiu de menjar ràpid. Les conseqüències, desastroses, fan que una nena de dotze anys no baixi dels 96 quilos tot i el règim físic imposat pel seu nutricionista o que un noi de catorze anys hagi de ser hospitalitzat per una operació d’estómac pel risc de morir de sobrepès.

La despesa pel sistema de salut americà és, a tots els nivells, dramàtic. Tot i els programes d’activitat física, cada any augmenta el problema dels grassos. A toc personal només vull dir que cada estat, tot i que és diferent, està infestat de gent obesa, i que com a europeu que sóc em xoca la quantitat de gent amb mobilitat reduïda a causa de la ingesta d’excés de calories. A Charleston, ciutat que vaig visitar fa un parell d’anys, es podia veure a cada restaurant de menjar ràpid, màquines expenedores de begudes ensucrades gegants amb una oferta de varietat de sabors artificials ─només de la marca Coca- Cola─ de fins a vint de diferents. I la gent feia cua.

Fed up s’hauria de passar a tots els espais culturals i escoles de països immersos en el problema de l’excés de pes. El segle XXI s’enfronta a una epidèmia colossal de conseqüències devastadores que implica tallar les ales a les grans corporacions alimentàries que actuen com ho varen fer les tabaqueres durant els anys cinquanta i seixanta.

Llenceu els brioixos a les escombraries i traieu la pols del xandall del Decathlon; fareu un gran favor al vostre cos i a la vostra salut bastarda.