MENU

13 novembre, 2014 Comentaris (8) Visualitzacions: 1714 Sèries, The walking dead David U. Ruiz / @callahan_ruiz













Resulta que fa setmanes que medito renunciar com a cronista de l’insofrible The Walking Dead. Ha arribat un punt que aquest engany ja no pot donar més de si i les meves crítiques, lluny d’aportar quelcom interessant, quelcom reflexiu i alhora messiànic sobre l’univers de les sèries pels seus sectaris i fanàtics adoradors, pot acabar …

The fucking lost (TWD 5×05)

Resulta que fa setmanes que medito renunciar com a cronista de l’insofrible The Walking Dead. Ha arribat un punt que aquest engany ja no pot donar més de si i les meves crítiques, lluny d’aportar quelcom interessant, quelcom reflexiu i alhora messiànic sobre l’univers de les sèries pels seus sectaris i fanàtics adoradors, pot acabar sent pura i banal retòrica onanista, com la d’alguns crítics d’El Punt Avui que tenen com a plaer culpable fer de corresponsals a Sitges quan el fantàstic, en veritat, els hi sua la polla però hi van pel sol plaer de deixar-se anar contra el gènere. Però pensant-ho bé, si ells ho fan, doncs jo també. A mi, la sèrie The Walking Dead fa temps que em sua la polla, directament i sense passar per caixa, escoltin! Aquesta nova temporada, després d’un primer episodi espectacular a Terminus, la sèrie ha tornat a la tònica de no saber què coi fer ni cap a on tirar, deambulant en terreny de ningú. Sí, amics, a Terminus es va acabar el bròquil.

Tot i que l’episodi 4 ja el va comentar el meu estimat cap bastard, el sempre honorable Jordi Camps, no puc deixar de dir, no obstant això, que a mi personalment em va semblar un autèntic esperpent, un pedaç empalmat de mala manera en la sèrie, i que les referències bíbliques i artístiques que tant van humitejar l’entrecuix del meu admirat ésser superior, són tan evidents com ridícules i innecessàries. No el culpo, els historiadors de l’art, grans persones -malgrat tot- solen pecar sempre del mateix: apareix un quadre o una referència artística explícita en una pel·li i veuen més simbolismes que un crític de Cahiers du Cinéma llegint la guia telefònica a l’inrevés i posat fins al cul de LSD. El que em va semblar greu de veritat, però, va ser aquest nou trencament de la narració, de la història, del punt de vista dels grups principals, per abandonar-los i recuperar-nos, sense previ avís, un personatge mal abandonat i ja quasi oblidat des de feia quasi 6 mesos: la Beth. Aquest truc pot colar en una sèrie escrita sota els evidents efectes de les drogues com Lost, on la trama fluixa i farcida de llacunes, es veia molt afavorida de la desorientació dels personatges, i dels guionistes, i a on cada nou fet increïble i incomprensible podien, fins i tot, enriquir-la. Sort del seu meravellós final. A The Walking Dead, però, això és intolerable. Mimetitzar les dubtoses tècniques narratives i estructurals de Lost en una sèrie de trama originalment lineal i amb un full de ruta molt marcat, és insultant i delata una falta de personalitat evident dels seus creadors. Ni parlar de l’autor del text original, el botifler Robert Kirkman, que permet l’adulteració del seu fill fent l’egipci per un grapat de dòlars i un càrrec vitalici a la producció de la sèrie. I a sobre, l’episodi 5, sense arribar a ser soporífer del tot, se centra exclusivament en el grup format pels ‘titesfluixes’ de l’Abraham, l’Eugene, la Rosita i companyia. Els dos primers apareixen a l’inici de la quarta temporada i justament una temporada després, els guionistes decideixen trencar la dinàmica de l’acció per encular-nos a tots amb uns flashbacks tardans sobre els foscos orígens de l’Abraham o les reflexions existencials d’un Eugene que resulta que és més manipulador i mentider del que semblava. Havia de ser justament ara? En serio? Mira que hi ha hagut moments per fer-ho, eh…!

The Walking Dead és una sèrie que, avui dia, continua augmentant les seves audiències a arreu del món episodi a episodi, recolzada -però- en una marcadíssima superficialitat de l’estètica zombi, en un tipus de producció que en les distàncies curtes s’ensuma excel·lent però que certament fluixeja en la narració i en el talking dead (he vist converses més profundes i reflexives entre Bob Esponja i el seu amic Patricio que en la de l’Eugene i la Tara d’aquest episodi), i que no sap ni pretén fer ballar els múltiples fronts que obre en benefici del dinamisme i de l’aventura postapocalíptica que ens ocupa. De fet, la sèrie, ara mateix té oberts tres fronts argumentals: el grup d’en Rick, el grup de l’Abraham, i l’absurda i estúpida trama hospitalària de la Beth i la Carol. Que aquestes no arribin a coincidir mai en un sol episodi amb un mínim muntatge paral·lel és desesperant, frustrant, tediós. Sí, ara ho dic: això més que The walking Dead sembla The Fucking Lost. WTF!

Resulta que fa setmanes que medito renunciar com a cronista de l’insofrible The Walking Dead. Ha arribat un punt que aquest engany ja no pot donar més de si i les meves crítiques, lluny d’aportar quelcom interessant, quelcom reflexiu i alhora messiànic sobre l’univers de les sèries pels seus sectaris i fanàtics adoradors, pot acabar …













8 comentaris to The fucking lost (TWD 5×05)

  1. El Setè Cel ha dit:

    Es nota que anaves lleuger i t’has cagat a gust. Que sàpigues que DÉU nostru senyor ja t’arreplagarà! T’ho diu un agnòstic.

    (Maleir LOST on s’és vist) (fuck, fuck i fuck)

  2. Darth Vastard ha dit:

    Bon post. Però en Camps no té la culpa de que un hipster de petit et robés l’entrepa i que amb la Beth i la Rosita no es faci una referència a youporn.

  3. Jep ha dit:

    Molt bé nen!! Ja era hora que algú deixés les coses clares! Felicitats!
    (com t’ho has fet perquè et deixessin dir “polla”? a mi no em van deixar dir “puta”)

  4. Latex Doll ha dit:

    Interessant la reflexió,

    “els historiadors de l’art, grans persones -malgrat tot- solen pecar sempre del mateix: apareix un quadre o una referència artística explícita en una pel·li i veuen més simbolismes que un crític de Cahiers du Cinéma llegint la guia telefònica a l’inrevés i posat fins al cul de LSD”

    Bastards que van més enllà que els crítics de Cahiers du Cinéma. Estem en perill. Ja ho vaig dir fa temps.

  5. Jemima Walker ha dit:

    Em peto el cul amb aquestes cròniques seves que se suposa que volen ser destroyers i que al final són més naifs que la piruleta de la beth. A aquestes alçades comparar TWD amb Lost es tenir molt poques ganes de criticar i tirar pel tros. Menys referències a les seves parts i aporti alguna cosa nova per favor..

    • callahan ha dit:

      Bé, crec que la sèrie no dóna més de sí; a part de riue’m d’ella, critico la caòtica estructura narrativa de la sèrie… Però sí, en el fons sóc un romàntic, i si lo de la piruleta m’ho diu amb flors igual li deixo tocar-me algun pit.

  6. Ramon Porta Claverol ha dit:

    Mai he vist cap capitol d’aquesta begenada,bé una mena de perda el temps amb sang i fecha,a qui l’agradi….

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.