Més enllà de les aventures extraordinàries que ens oferien els Tintín i els Astèrix i Obèlix, molts de petits vam començar a cultivar la nostra llavor bastarda devorant amb devoció les tires còmiques que trobàvem en publicacions com Pulgarcito, Tiovivo, DDT i, és clar, els recopilatoris bestials de Súper Humor.

D’aquells antiherois que hi apareixien, recordo amb nostàlgia personatges entranyables com Zipi y Zape, Rompetechos, Anacleto agente secreto, el Botones Sacarino, Pepe Gotera y Otilio… però sobretot, els grans Mortadelo y Filemón (més tard, ja catalanitzats, també coneguts com Mortadel·lo i Filemó). Aquests (els millors i, juntament amb el sobrevingut Súper López, els meus preferits) són dels primers que van transcendit a la pantalla, primer amb una sèrie d’animació i posteriorment, a la dècada dels setanta, amb uns curts i un llargmetratge que mai no van complir ni de bon tros amb les nostres expectatives.

Això fins a l’any 2003, quan Javier Fesser es va atrevir a realitzar aquella divertidíssima marcianada titulada La gran aventura de Mortadelo y Filemón, en què els incompetents superagents de la T.I.A. prenien forma de carn i óssos. Alguns van rajar i encara ho fan (amb la seqüela encara ens posaríem d’acord), però l’invent té un mèrit: mantenia l’essència dels personatges creats per art i gràcia d’Ibáñez.

Ara, el mateix Javier Fesser s’encarrega de dirigir una producció animada en què els protagonistes tornen al seu format original, l’animat, i descobrim amb sorpresa que el resultat és més que bo, fins al punt d’estar convençuts que Mortadel·lo i Filemó contra Jimmy el catxondo és la pel·lícula que Ibáñez hauria firmat si sabés dibuixar amb píxels.

Sense ni temps de reaccionar davant d’un pròleg espectacular (amb l’estimat Filemó Pi convertit en una mena de 007 canyí), l’espectador (adult, perquè els més petits ni s’assabenten de la pel·lícula) pot comprovar entre riure i riure que els personatges són tan elàstics, veloços, temeraris i resistents a les trompades més bèsties que us pugueu imaginar com reflecteixen les tires còmiques. Tècnicament el film és impecable i el doblatge (el castellà almenys), molt ocurrent (amb Karra Elejalde sobresortint en el paper de Mortadel·lo).

Excessiva? Sí.

Delirant? també.

Lisèrgica? I tant.

… Bastarda? Del tot!