MENU

16 desembre, 2014 Comentaris (2) Visualitzacions: 512 Cinema Jordi Taulats

Títol


Director


Actors


Oculus és una bona història, més de suspens que de terror, ben filmada i sobretot ben muntada, en què Mike Flanagan sembla que posa un pilar més al retorn d’aquest subgènere del terror que són les cases encantades i els objectes posseïts.

‘Oculus’, l’altre costat el mirall

El cinema de terror, igual que la moda del vestir, té retorns al passat. Gràcies al films com The conjuring o Sinister, sembla que la moda de les cases embruixades o objectes maleïts està tornant amb força a les pantalles.

Un exemple d’aquesta nova –i ben tornada– tendència és Oculus, de Mike Flanagan (Absentia). La història ens explica com Tim Russell (Brenton Thwaites, Malefica), a la sortida de l’hospital psiquiàtric on ha estat reclòs durant molt de temps, es retroba amb la seva germana Kaylie (Karen Gillan, Dr. Who). Ràpidament ens adonem de que els dos germans comparteixen un fet tràgic, ocorregut durant la seva infància i que han afrontat de maneres diferents: ell recloent-se en si mateix i ella afrontant-lo de cara.

És a partir d’aquí que la història és comença a posar, si més no, inquietant. Amb l’obtenció d’un mirall que jo no tindria a casa, primer per la seva mida i segon perquè per si mateix ja fa cangueli,  els dos germans es tancaran a la casa familiar durant una nit per tal d’esbrinar què és el que va fer tornar bojos els seus pares (Rory Cochrane, Argo, i Katee Sackhoff, Battlestar Galactica).

Combinant amb força traça dos temps narratius, el de la pel·lícula i el de la infància dels protagonistes, el director ens va explicant les forces ocultes que habiten en el mirall i com el mirall intenta, una altra vegada, aconseguir un hoste per saciar la seva gana inhumana.

Pel que fa a les interpretacions, hi ha clarament un vencedor: les dones. I més concretament, les dones del passat. Katee Sckhoff, que interpreta la mare embogida, i Annalise Basso (Standing up), que interpreta la jove Kaylie, són les que donen credibilitat als fets. Pel que fa a les interpretacions masculines, Breton Thwaites i Garrett Ryan (Insidious 2), que donen vida a Tim en el present i en el passat respectivament, fan que tinguis ganes que s’acabi la pel·lícula. Sort de les dones, repeteixo, a excepció de Karen Gillian: tot i que a Dr. Who m’agradava com ho feia, crec que un treball de més de 45 minuts és massa per a ella.

Per fer-vos-en un resum, Oculus és una bona història, més de suspens que de terror, ben filmada i sobretot ben muntada, en què Mike Flanagan sembla que posa un pilar més al retorn d’aquest subgènere del terror que són les cases encantades i els objectes posseïts.

 

Oculus és una bona història, més de suspens que de terror, ben filmada i sobretot ben muntada, en què Mike Flanagan sembla que posa un pilar més al retorn d’aquest subgènere del terror que són les cases encantades i els objectes posseïts.

Títol


Director


Actors


2 comentaris to ‘Oculus’, l’altre costat el mirall

  1. […] director, Mike Flanagan, va sorprendre amb el film Oculus (2013), però aquest passat 2016 ha fet tres pel·lícules i qui molt abraça poc estreny. […]

  2. […] va crear una història molt semblant, Gerald’s Game, adaptada al cinema per Mike Flanagan (Oculus, Hush, Somnia) amb Carla Gugino com a lligada i Bruce Greenwood en el paper del seu marit […]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *