A primera vista aquest títol pot semblar provocador i incongruent. Com es pot reivindicar una cadena que ha fet gala de les Mamachico, Gran Hermano o del teleescombraries Sálvame? Però no em vull referir a aquest aspecte, sinó a algunes de les sèries que la cadena ha emès en aquests vint-i-cinc anys de vida (les emissions van començar el 3 de març del 1990). El canal de Mediaset va ser pioner en la difusió de grans productes de ficció nord-americana, quan encara no existia internet ni les descàrregues, com ara per exemple Expediente X, Twin peaks o CSI. Però no em vull centrar en aquestes sèries, sinó en les espanyoles, aquelles que molts cahieristes i alguns bastards, perquè ho haig de negar, menyspreen només d’anomenar-les.

I parlaré concretament només d’una, per no fer-me pesat. El comisario (1999-2009), amb Tito Valverde com a protagonista, i que explica les investigacions d’una comissaria de la Policía Nacional. Va ser la primera sèrie espanyola que introduïa tècniques científiques als seus arguments i també que feia servir efectes especials semblants al cinema. El resultat va ser molt bo i, de mica en mica, els casos policials van anar agafant cos i complexitat. Les trames estaven ben treballades i enganxaven l’espectador. Jo era un d’aquests. Cada divendres, a les deu de la nit, em plantava davant la tele per seguir el dia a dia del comisario Castilla, en Charlie, en Pope, l’inspector Casqueiro o el subinspector Mikel Miralles. A Antena 3 també van intentar fer la seva sèrie policíaca, en clau d’humor, Los hombres de Paco, amb Hugo Silva com a principal reclam, sobretot per al sector femení.

Al marge d’El comisario, Telecinco 5 també ha produït altres sèries que formen part de la meva cultura televisiva com ara Hospital Central o Periodistas. Més lluny dels meus gustos ja em queden Médico de familia o Los Serrano, que també tenien el seu públic.

Per tant, no tinc cap complex a reconèixer que, en algunes ocasions, he estat espectador habitual de Telecinco. I si algun bastard s’indigna, doncs que vingui i m’arrenqui els tatuatges. L’estaré esperant i si al final sóc jo el vencedor, el torturaré fent-li veure durant deu dies seguits Médico de familia. Llarga vida a Emilio Aragón.