MENU

17 febrer, 2015 Comentaris (0) Visualitzacions: 3851 Cinema Uns bastards













Molt abans que la ‘febre Grey’ s’escampés com una epidèmia hivernal més, el cinema ha fet pujar la temperatura dels espectadors en nombroses ocasions. L’alt voltatge de moltes pel·lícules no cal buscar-lo només en aquest subgènere anomenat eròtic, que també, però com bé veureu a continuació l’erotisme en el món bastard és ampli i insondable. …

'Les11 ombres d'Els Bastards'. Això sí que és eròtic

Molt abans que la ‘febre Grey’ s’escampés com una epidèmia hivernal més, el cinema ha fet pujar la temperatura dels espectadors en nombroses ocasions. L’alt voltatge de moltes pel·lícules no cal buscar-lo només en aquest subgènere anomenat eròtic, que també, però com bé veureu a continuació l’erotisme en el món bastard és ampli i insondable.

A molts bastards i bastardes, de joves, ens va començar a agradar menjar ous després de disfrutar L’imperi dels sentits, jugar a ping pong sense raquetes arran d’Emmanuelle i anar més enllà de Perpinyà gràcies a L’últim tango a París. Més tard vam descobrir que picar gel era un esport de risc que valia la pena provar amb Instint bàsic i que els accidents de trànsit també poden ser morbosos i plaents, si més no a l’univers cronenbergià de Crash. Ja més madurs, vam experimentar que el plaer també pot ser sofisticat només amb jocs de mirades d’amors no correspostos com els d’In the mood for love (Desitjant estimar) o deixant volar la imaginació més voyeur com Kubrick al seu testament cinematogràfic Eyes wide shut. Lluny queden aquells primers blufs autòctons com La senyora i L’escot, però també aquell engany videocliper anomenat Nou setmanes i mitja. Com bé veureu, nosaltres hem volgut anar més enllà i hem reculat fins a les arrels emocionals per confessar quins són i han estat els plaers que ens ha descobert la pantalla.

 

L’ombra d’en Jep Soler: Jocs salvatges (Wild things, 1998)

Quan diuen que una cosa eròtica és aquella que s’imagina, que no es veu, penso que estan carregats de collonades. Va bé ensenyar una mica, m’agrada que em posin les coses fàcils, ja m’ha passat l’edat adolescent. Wild things, de John McNaughton (Henry, retrato de un asesino), ho té tot, ensenya una mica i deixa volar la imaginació el que és just i necessari. Els cos perfecte de Denise Richards, la morbositat de Neve Campbell, la càrrega sexual del professor Matt Dillon i l’eterna joventut de Kevin Bacon combinen perfectament en una trama policíaca carregada de girs argumentals i d’escenes eròtiques que posen calent a tot aquell que hi fa una ullada. Tots i totes hem volgut canviar-nos per algun dels protagonistes, no us enganyeu. Per acabar-ho d’arreglar hi apareix Theresa Russell, una icona eròtica dels vuitanta gràcies a Black Widow (El caso de la viuda negra). Dues escenes us quedaran enganxades a la retina: el rentat de cotxe i la piscina.

L’ombra d’en Jordi Camps: La mujer de rojo (The woman in red, 1984)

Riure no està renyit amb trempar, oi? Quan era adolescent vaig experimentar aquests dos estats d’ànim tan vitals tot visionant un dels films que marcaria la nostra època: La mujer de rojo. La primera vegada que la vaig veure anava acompanyat de la meva mare i recordo el fart de riure que ens vam fer amb les desventures amoroses de Gene Wilder per voler emportar-se al llit a aquell mite eròtic anomenat Kelly LeBrock. En un segon visionat ja hi vaig anar acompanyat d’un veí i bon amic, tan afectat com jo per aquesta malaltia que en diuen testosterona, que ja l’havia vist ni més ni menys que 6 vegades. El per què de tanta cinefília? Doncs per l’escena final, aquella en què els dos protagonistes estan a punt de fotre el clau del segle i va i es presenta el marit pilot d’ella, no sense abans regalar-nos la contemplació del seu diví parrús en fragments de segon. Suficients per tornar a comprar l’entrada una vegada i una altra. El clau, al final, com bé sabeu, l’acaba fent amb el seu marit pilot i nosaltres, com el pobre Gene, amb un coitus interruptus de tres parells de nassos. I començant a estalviar per treure’ns el carnet de vol.

L’ombra d’en Jordi Taulats: El nom de la rosa (The name of the rose, 1986)

Sí, us pot semblar estrany trobar aquest títol entre tant d’erotisme, però deixeu que m’expliqui. El primer, i més important, és que quan es va proposar fer aquest article conjuntament, on el tema principal era l’erotisme, la primera imatge que em va venir al cap va ser la del clau que realitzen Adso de Melk (un afortunat Christian Slater) i la noia que s’infiltra al monestir (Valentina Vargas). Aquell acte assalvatjat, rude, ràpid, tosc, brut, gairebé vorejant els límits de la violació, és una de les escenes més eròtiques que avui dia encara recordo, i això que amb el pas de temps he pogut veure diversos films d’aquesta temàtica (films pornogràfics, on l’erotisme llueix per la seva absència, films eròtics, eròtic-noir i fins i tot les pel·lícules que passaven al plus codificat o les que passaven, ja entrada la nit, a la televisió local de la meva ciutat). L’altre motiu és que crec que les coses que més et marquen són les que et passen quan ets més jove, quan estàs en plena adolescència. Doncs bé, la meva adolescència va passar entre mossens, ja que vaig estudiar en un col·legi de l’Opus i, és clar, aquest gènere no entrava dins la temàtica del curs. Tampoc hi ajudava que a casa, quan sortien els rombes, m’enviessin de pet al llit. Per això, pel fet de ser El nom de la rosa una de les primeres pel·lícules on veia una escena com aquesta, roman i romandrà dins l’habitació mental més sòrdida de la meva ment.

L’ombra d’en Marc Bataller: Los burdeles de Paprika (Paprika, 1991)

El mag del cinema eròtic italià Tinto Brass va rodar el 1991 Los burdeles de Paprika. La pel·lícula és dolenta, dolenta, dolenta, però quan la vaig veure als 15 anys, en ple despertar sexual, va quedar gravada en el meu subconscient. La voluptuosa Debora Caprioglio, que interpreta una jove damisel·la que s’endinsa en el món de la prostitució, em va fascinar i els seus atributs sempre formaran part dels meus somnis… fins i tot ara que s’ha convertit en una estupenda MILF. De Paprika em quedo amb l’escena d’un clau salvatge al lavabo d’un tren que encara espero imitar algun dia. Un Brass, per cert, que completa la seva filmografia amb altres referents eròtics com Salon Kitty (1975), Calígula (1979) o Amor y Pasión (1987),  que tot bon bastard hauria d’haver vist.

L’ombra de la Fàtima Deulofeu: Shame (2011)

Brandon (Michael Fassbender) és un depredador sexual, un addicte al sexe, un personatge trist abocat a viure en un món sense vinculacions emocionals, un personatge que intenta escapar d’aquesta tristesa a través d’una de les millors addiccions: el plaer a través del sexe, un sexe sense lligams, salvatge i animal, pur, en definitiva, un sexe bàsic. Fassbender posseeix un dels físics més imponents i àmpliament coneguts per moltes/molts, però a Shame en té prou amb uns minuts, un vagó de metro i un joc de mirades per oferir-nos una de les escenes més eròtiques i sensuals que recordo en una pel·lícula sense necessitat d’ensenyar-nos ni un pam de la seva anatomia. Anatomia que, d’altra banda, sí que gaudirem àmpliament al llarg de la resta del film.

L’ombra d’en Jordi Dorca: Emmanuelle Negra (Emmanuelle Nera, 1975)

Als anys setanta es van popularitzar les pel·lícules “S”, com les de Tinto Brass o la sèrie de films Emmanuelle dirigida per Just Jaeckin (director d’Història d’O). Però d’Emmanuelle n’hi ha més d’una, i aquí reivindicarem la que Bitto Albertini i Joe d’Amatto van crear i dirigir en una saga protagonitzada per la fotogènica actriu holandesa d’origen Indonesi Laura Gemser. En les diferents pel·lícules, Emmanuelle Mae Jordan, fotoperiodista, viatja pel món fent reportatges i buscant unes experiències sexuals que moltes vegades li reporten enormes sensacions de culpa; d’això en trobem un clar exemple quan descobreix que no podrà gaudir d’un amor vertader i únic després d’haver cardat amb tot un equip de hoquei herba en un vagó de tren, una escena que es complementa amb un muntatge paral·lel dels pistons de la màquina de vapor en marxa; no em diguin que no és subtilesa pura, reivindiquem-la si us plau. Laura Gemser s’ho mereix.

L’ombra d’en Víctor Gonzàlez: American Gigolo (1975)

American Gigolo (1980) és potser un dels primers films de Hollywood que va obrir la porta a l’ambigüitat sexual masculina. Dirigida per Paul Schrader, amb un Julian Kayne (Richard Gere) que ven el seu cos a dones madures àvides de passar la nit amb un atractiu jove, l’espectador s’endinsa en una trama neonoir plena de llums de neó dels vuitanta en què veiem com el protagonista flirteja amb el seu costat clarament bisexual amb un clar subtext gai  i altament eròtic, com en l’escena en què posa en ordre les seves camises de Giorgio Armani i que influenciaria Bret Easton Ellis en modelar el psicòtic Patrick Bateman d’American Psycho.

Com a curiositat final, American Gigolo és pionera a ensenyar un nu masculí frontal d’un actor de renom al cinema comercial. Val molt la pena tornar-la a veure.

L’ombra d’en Lluís Simon: Mulholland drive (2001)

L’enamorament entre Rita, una sobrenatural Naomi Watts, i Betty —amb més revolts que la famosa carretera de Mulholland a Los Angeles— va pujant de to fins al clímax de l’enllitament, una escena que em va deixar amb la libido tan disparada que no vaig trucar al 061 de miracle. Des de llavors la fantasia més recorrent no és fer-ho amb dues dones qualssevol al mateix temps, sinó fer-ho concretament amb aquestes dues.

L’ombra de Nuri Forns: L’amant (The lover, 1992)

La vaig veure de joveneta; devia ser, de fet, la primera pel∙lícula mitjanament eròtica que veia, i em va fascinar en tots els sentits. Potser perquè per edat era més fàcil que em pogués identificar amb la protagonista. És una història de tabús, de tastar la fruita prohibida, on l’atracció sexual i les escenes eròtiques són tan presents com les emocions que senten els personatges i que no només són purament sexuals: vergonya, culpa, prejudicis socials… Basada en la novel·la més o menys autobiogràfica de Marguerite Duras, s’explica des de la perspectiva d’una nena de quinze anys que aprèn sota el guiatge d’un ric xinès molt més gran que ella sobre el sexe, la passió i que et trenquin el cor…

L’ombra de David Ruiz: Historia d’O (Historie d’O, 1975)

A totes les que van néixer ahir i van esvalotades rere la suposada novel·la eròtica i respectiva adaptació al cinema de 50 sombras de Grey en clau de comèdia romàntica made in Walt Disney, els vull recomanar Histoire d’O, la novel·la i pel·lícula homònima (les dues encara avui vigents) sobre el desvetllament i l’alliberament sexual, l’esclavisme, el sadomasoquisme, el fetitxisme i les orgies per antonomàsia, temes tractats amb maduresa, naturalitat i altíssims nivells d’erotisme que per moments coquetegen amb la pornografia, i el més important de tot: sense necessitat d’atemptar contra la intel·ligència humana. O de la dona.

L’ombra de Salvador Garcia-Arbós: Fuego en el cuerpo (Body heat, 1981)

Ens vam aprendre el seu nom de memòria i ella va esdevenir una actriu de culte, desig i pòster d’habitació adolescent. Kathleen Turner, Kathleen Turner, Kathleen Turner, ohhhh Kathleen Turner!!!!! L’escot, el vestit blanc lleuger, el cos nu suat i calent, bullent, i una potència seductora i interpretativa.

Lawrence Kasdan va aconseguir escalfar l’ambient amb la seva òpera prima, Fuego en el cuerpo (Body heat): cinema negre carregat d’erotisme i males intencions ambientat en una onada de calor humida a la Florida.

Una dona sedueix l’advocat més tòtil, titola i saltamarges del comtat i el convenç per assassinar el seu marit ric. Estupenda, tremenda, sensual i mortífera, Matty Walker (Kathleen Turner) desplega la seva bellesa i el seu poder lasciu per pescar Ned Racine (William Hurt), que no pot parar de cardar amb ella. Ni nosaltres de pensar en ella des que aquí van estrenar la pel·li en l’alterada primavera del 1982; als Estats Units la van gaudir des del 18 de setembre del 1981.

A la memòria el seu culet, el seu cos nu i els pits suats de la jove ohhhh Kathleen Turner!!!!! Tots a cent, tots ens vam sentir Ned Racine, malgrat tot. Fins i tots els diàlegs aconsegueixen pujar la temperatura: «Segur que no el vols llepar?»

Molt abans que la ‘febre Grey’ s’escampés com una epidèmia hivernal més, el cinema ha fet pujar la temperatura dels espectadors en nombroses ocasions. L’alt voltatge de moltes pel·lícules no cal buscar-lo només en aquest subgènere anomenat eròtic, que també, però com bé veureu a continuació l’erotisme en el món bastard és ampli i insondable. …













Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.