MENU

26 febrer, 2015 Comentaris (3) Visualitzacions: 523 Sèries, The walking dead David U. Ruiz / @callahan_ruiz










Fa temps que segueixo amb certa mandra The walking dead. Només la curiositat de saber com la poden arribar a cagar, episodi rere episodi, em manté mínimament enganxat. Cada cop em costa més emocionar-me en escenes que en un altre temps m’haguessin fet aplaudir fins a sagnar, com aquesta que hem vist a l’últim episodi amb …

I deien que Fulci era dolent… (TWD 5×11)

Fa temps que segueixo amb certa mandra The walking dead. Només la curiositat de saber com la poden arribar a cagar, episodi rere episodi, em manté mínimament enganxat. Cada cop em costa més emocionar-me en escenes que en un altre temps m’haguessin fet aplaudir fins a sagnar, com aquesta que hem vist a l’últim episodi amb en Glenn conduint un cotxe a l’estil Carmageddon, esclafant zombis a mansalva, emulant aquell èpic videojoc que guanyava qui més penya s’emportava pel davant. S’ha de reconèixer que no ha estat malament. I el detall posterior de la Michone traient braços incrustats del radiador encara menys. Però el que més m’ha arribat han estat els plans interiors del cotxe a on es veien, a través dels vidres tacats de sang i vísceres, els cossos difosos dels zombis acostant-se parsimoniosament, una imatge que m’ha fet recordar per un instant al millor Lucio Fulci, aquell de The beyond o Nueva York bajo el terror de los zombi.

A Fulci se’l va acusar sempre de ser un mediocre i de plagiar descaradament a Romero, però el cert és que Fulci va ser l’últim gran cineasta del fantàstic que va aportar alguna cosa nova al zombi modern. Si bé és cert que Romero el va crear, i que el nostre Jordi Grau -no ens oblidem- va ser qui el va carregar existencialment, qui va conferir-li un discurs (ecologista), Fulci va ser capaç de trobar i exaltar la seva estètica, tant fotogràficament com musicalment, més enllà del gust pel gore més superficial i efectista. The walking dead adopta el zombi de Romero i intuïm que s’acosta al discurs de Grau, però no s’atreveix a jugar amb les immenses  possibilitats de la seva estètica, i mentrestant  s’afoga lentament entre situacions tòpiques, FX efectius però impersonals i discursos existencials buits de continguts dels seus personatges excessivament estereotipats.

A The Walking dead sempre li ha faltat valentia. No tant per matar alegrament a personatges importants (Shane, Dale, Andrea o Tyresse), o esclafar cranis de podrits com si res, sinó per introduir temes que fessin reflexionar sobre la supervivència humana en condicions extremes. Hi ha hagut moments, no els negarem, però han estat pocs i més estirats que el metratge de qualsevol pel·lícula de Martin Scorsese. Que hàgim hagut d’esperar fins al final de la cinquena temporada per veure com a en Rick Grimes, convertit en un hipster de campionat, li comencessin a discutir de veritat el seu “postureo”, o simplement per veure aparèixer a la primera parella gai, em sembla ridícul. De fet el més ridícul de tot és que en aquesta sèrie ningú folli. Serà que el virus Z anul·la el desig sexual.

Ara, el bo de l’Aaron, després d’un tortuós episodi de transició, ens ha portat a tots a les portes d’Alexandria, una nova comunitat de la qual tothom sospita. Que ens espera rere les seves muralles? Un nou governador? Un altre Terminus? Per molt que en Rick se la miri a l’estil Leone, com si esperés una cruenta batalla, ens queden encara cinc llarguíssims episodis per tornar a decebre’ns, i amb un episodi final de 90 minuts segons ha confirmat la AMC aquesta mateixa setmana. Els amants del cinema contemplatiu estan de sort: s’acosten temps de talking dead.

I deien que Fulci era dolent…

Fa temps que segueixo amb certa mandra The walking dead. Només la curiositat de saber com la poden arribar a cagar, episodi rere episodi, em manté mínimament enganxat. Cada cop em costa més emocionar-me en escenes que en un altre temps m’haguessin fet aplaudir fins a sagnar, com aquesta que hem vist a l’últim episodi amb …










3 comentaris to I deien que Fulci era dolent… (TWD 5×11)

  1. Jemima Walker ha dit:

    No sé qui es aquest tal Fulci i la veritat me la porta fluixa… Tampoc entec que digui que li costa emocionar-se amb la sèrie i que flipi només amb la sang i les vísceres, però en fí, tot es qüestió de gustos… Però el que realment trobo alucinant és que hi trobi a faltar més sexe… A veure, jo soc la primera que m’alegraria la vista amb un trio d’en Daryl, en Rick y la Carol… però és que estem parlant de zombies!!! Això dels morts vivents ja costa imaginar-s’ho, però a sobre pretendre que els protagonistes es refocilin a gust amb l’amenaça que tenen al voltant ja seria una mica massa… tot i que ara que sembla que han arribat a un ressort turístic potser tenim sort!!!

    • Oriol Maynadé ha dit:

      Ho sento, però parlar de The Walking Dead i no només no conèixer Fulci, si no que a sobre t’importi un rabe, no diu massa a favor del que puguis comentar sobre el gènere.

      Una mica de serietat si us plau. Sé que no parlem de psicoanàlisi, però que pel fet de tractar-se d’un gènere secundari de fantasia menyspreuis un dels seus pilars sense coneixement de causa et desacredita.

      • Jemima Walker ha dit:

        I des de quan necessito l’acreditació de ningú per comentar el que em doni la gana?
        He dit en cap moment que sigui una entesa en el tema?
        Tu tens tant de dret a considerar-me “desacreditada” com jo a dir que me la porta fluixa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.